La ciutat de València ens ha acollit com millor sap fer-ho a l’estiu: amb una bafarada de basca matinera. Músics. Gent de poble. Ciutat de les Arts. Espera. Allà féiem rogle. Xarràvem. Remugar i queixar-nos, que és el que més m’agrada fer. De sobte, hi has arribat. T’he vist de lluny i poc a poc has ant acostant-te com una papallona. De rogle en rogle. Esteu bé? Jo estic molt tranquil·la. Tu com estàs? Et trobes millor? Llavors la mirada se m’encén. Aquesta dona està en tot i en tots.
A l’interior del Palau de les Arts, entre ascensors i corredors, hem pogut descansar i fer un mosset mentre escoltàvem la banda d’Alberic per les pantalles. Nosaltres hi comentàvem coses diverses. Molt poques relacionades amb la seua actuació. Ni tan sols amb la que ens tocaria fer després. Tu anaves amunt i avall. Parlant amb aquest, amb l’altra d’allà… Rostre clar. Mirada plena. I sobretot, sobretot, un somriure d’ànima permanent. Encar amés en canviar-te per la roba d’escena. No has parat d’estar amunt i avall. Algú t’hi ha demanat de fer-te una foto i no ho has dubtat. Estaves ací. Entre nosaltres. Estaves al costat. Colza a colze.
Et veig bé i calmada. Sense nervis. Sí. És cert. Estic ben tranquil·la. Està tot fet. La mateixa tranquil·litat que ens has passat en fer-nos un bes quan l’actuació ha acabat i hem anat eixint de l’escenari. Un brot d’agraïment ens has deixat en la galta. Tu. Tu ens donaves les gràcies. És de ben parits ser agraïts.
Després d’una espera llarga i bascosa als passadissos, hem anat entrant a l’escenari acotxats pels aplaudiments del públic. Uns dansants de trencadís blau ens donaven la benvinguda. Sobre els nostres caps el costellam del palau. Nosaltres començàvem a ser el seu cor i els batecs que li atorgaven la vida. Respecte per tots els presents. Cares conegudes. Cares indefinides. Afinem. Estem. Una cadira que sobra. Una copa que es trenca. Un darrer comentari. I silenci. Note que estic molt calmat i seré. El dur treball i els pensaments negatius dels darrers dies es fonen en aquell silenci i tot canvia. Es fa llum i expectació. Llavors entre a la sala. El públic t’aclama i els músics et mostrem el respecte merescut posant-nos dempeus. Una banda. Sencera. Una gran banda. Molta gent. Puges tranquil·lament a la tarima. Ens mires. Somrius i ens fas un bes en l’aire. Confies en nosaltres. Ens estimes. Et gires al públic i et mostres agraïda. Tothom et mirarà durant la següent hora i mitja. I ho saps. No defraudaràs. Seiem. Va el pasdoble. Estic seré. Tu estàs serena. I el millor de tot és que de l’escenari només m’arriba que pau i tranquil·litat. Ho saps. Ho notes, com jo. Aixeques els braços. Mires endins. Saps que és el teu moment. Fas l’anacrusa i la banda respon al que li demanes amb una seguretat que t’impregna els porus de la pell. Saps que acabes de guanyar i que tot anirà dolçament bé. Perquè els nostres esperits estan connectats i ens has guanyat com a músics i sobretot com a persones. Ja veus el poc que fa pul·lular com una papallona de músic en músic preguntant com estàs. Amb totes les disculpes, visca la mare que t’ha parit.
Mauriciet
