- INFORMACIÓ -

 

PUBLICITAT

Maig de 2009

A finals de maig vam acompanyar en Ramon, el nostre pastor de Navarrés, pels camps abandonats i que confronten amb les clarianes del bosc. Ja és primavera i les orenetes festegen esvalotades d’una banda a l’altra del cel, sabedores que el pas del ramat els proporcionarà aliment: els insectes que s’amaguen entre les pedres i ara queden al descobert. A prop, en un xicotet soto de la muntanya, tornem a escoltar l’harmoniós cant del cucut (Cuculus canorus), que sembla advertir-nos de la seua presència i domini del lloc.

Són dates en què el camp desborda de colors i vida: camamilla borda o amarga (Santolina chamaecyparissus). Ramon, a més del coneixement de la natura, ens sorprèn amb els seus coneixements de botànica. Assegura que estes herbes són molt bones per a la circulació sanguínia. Mentrestant, seguim conversant i acompanyant el ramat per les pastures, trepitgem els camps de velles oliveres plens de Siempreviva de monte (Helichrysum stoechas). La vista és impressionant: el terra es presenta als nostres peus amb un groc intens el més semblant al sol. Començe a esternudar i Ramon em diu que també els passa a les ovelles i és degut a unes flors grogues (Andryala intergrifolia L.), q ara abunda als camps a les vores del camí. Altres flors que observem, en aquest peculiar viatge al fons de la flora, són les Herbes de Sant Joan (Hypericum perforatum1). Com es pot endevinar, l’espectacle que ens brinda la natura és excepcional, i sense adonar-nos-en, l’estrès desapareix. Retorna a nosaltres l’assossec i la pau, com a dolça hoste de l’ànima. Sens dubte a mesura que un recorre els camps i acompanya el pastor al seu itinerari, va adquirint, amb exactitud, la mateixa experiència que narra Fra Luís de León a la seva prosa titulada La Vida Pastoril:
“La vida pastoril es vida sosegada y apartada de ruidos y ciudades y de los vicios y deleites de ellos. (…) Tienen sus deleites, y tanto mayores cuanto nacen de cosas más sencillas y más puras y más naturales; de la vista del cielo libre, de la pureza del aire, de la figura del campo, del verdor de las yerbas, y de la belleza de las rosas y de las flores. Las aves con su canto y las aguas con su frescura le deleitan y sirven; ya así por esta razón es vivienda (la naturaleza) muy natural y muy antigua entre los hombres…2

Cap a les 12 del matí les ovelles s’aturen a l’ombra d’uns pins a fer sester, nosaltres aprofitem per descansar, menjar una mica i per mi és el moment en què relaxadament converse amb Ramon. Als nostres peus, immenses marjades d’oliveres, és el paisatge de secà per excel·lència d’estes terres dominades pel pic Caroig. Com deia Paco Tortosa al seu llibre “Arquitectura rural del Massís del Caroig”, moltes de les oliveres de les quals prenem el seu oli, ja estaven drets quan van arribar les tropes de Jaume I, i han estat testimonis muts, amb les seves branques caigudes i troncs recargolats, ancorats a les marjades o al costat dels vells camins, del pas dels ramats transhumants cap a l’Alta Castella. Així doncs, a banda de les immenses serres del Massís, este és, el paisatge més característic pel qual es mouen els pastors del Caroig.

El nom hipèric deriva del grec hyperikon (“sobre les imatges” o “per sobre d’una aparició”). Per a alguns, el nom fa referència a la propietat que se li atribuïa de fer fugir els mals esperits i les aparicions; solien penjar-se flors d’aquesta planta sobre les imatges religioses el dia de Sant Joan; per a altres, les glàndules dels seus pètals semblen formar imatges (a este fet se li va donar molta importància a l’Edat Mitjana, ja que era utilitzat en els exorcismes per les seues virtuts cabalístiques). El terme perforatum es deu a les glàndules d’oli situades a les fulles i sèpals que li donen a la planta un aspecte perforat, si s’observa al traslluç.

Del Mar, E. FR. Luís de León “La Vida Pastoril”. Modelos de literatura en prosa, extractos de los más célebres escritores españoles desde el siglo XV hasta el presente. Casa de Juan Chapman, 121, Newgate Street, Londres, 1854, pp. 77-78.

Ramon m’explica que fa uns anys quan arribava l’estiu feien la majá: treien del corral a les ovelles cap a les 7 o 8 de la vesprada, quan el sol no pegava tan fort i la brisa intentava tímidament guanyar presència, des d’aquella hora i fins aproximadament les 12 de la nit les ovelles pasturaven, i des d’aquella hora fins a les 4 del matí es recollien a descansar. Sempre els pastors buscaven els alts de les serres, ja que les ovelles tenen tendència a anar pujant cap amunt, d’esta manera s’asseguraven que durant estes hores de descans a la “majá” les ovelles no baixaven, romanien a les faldes de la muntanya pasturant i ells podien romandre un llarg espai en solitud: “Anàvem a buscar les muntanyes més altes. El bestiar de nit costa avall no va i cal cercar els alts”. Els pastors tallaven mates de romaní, ho escampaven i es feien una mena de llit, es cobrien amb una manta i dormien unes 3 o 4 hores. El seu pare i els pastors de llavors refregaven alls per les pedres al voltant d’on havien de dormir per protegir-se d’escurçons, escorpins, aranyes i sadetons. A partir de les 4 del matí el ramat movia fins a les 10 aprox. on es tornaven a tancar al corral i protegir-les del fort sol.
A l’estiu si l’herba estava molt seca les ovelles no volien menjar-la, els pastors recorrien a la sal deixant que els animals la llevessin, així bevien molta aigua i s’empatxaven, així l’endemà quan eixien a pastura tenien tanta gana que es menjaven totes les males herbes per molt seques que estiguessin. Ramon, mentre ens explica tot el que fa referència al bestiar en els forts dies de juliol i agost, ens recita un altre poema que va aprendre a les muntanyes i que es recitava una vegada concloïa el període estival, i per tant, abandonaven la “majá”:

“Ya el día es corto,
la noche larga.
Ya blanquean los montes con la invernada
ya se van los pastores de sus majadas
ya se queda la sierra sola y callada”

- PUBLICITAT -