Del 18 d’abril a l’1 de setembre del 2024
EXPOSICIÓ TEMPORAL
Didín Puig
UNA DONA COMPROMESA
al
CN | Aida
Didín Puig va mantenir estretes relacions amb moltes persones i pobles arreu del país. Entre els llocs on va deixar una empremta destacada es troba el nostre Castelló.
Segons Ramón Vicent, “El vincle que Didín tenia amb Castelló es remunta als seus anys de la infància, quan va residir al nostre poble durant sis anys, des del 1930 fins al 1936, des que tenia tres fins als nou anys d’edat. Durant aquest període, va establir relacions estretes, com la que va mantenir amb Milagros Martorell, una amistat que perdurà fins a la seua mort”.
“Didín va arribar a Castelló acompanyat als seus pares, sent el seu pare, secretari de l’Ajuntament de Castelló durant 5 anys, des del 1931 al 1936, des que tenia quatre fins als nou anys d’edat. A més, és a Castelló on va néixer el seu germà Eulogio, qui, amb passió pel ciclisme, presumia del seu lloc de naixement, Castelló el poble d’Escuriet”.
La seua influència es va estendre més enllà de les seues pròpies fronteres, abraçant la riquesa cultural i lingüística de tota la terra valenciana. A Castelló, la seua figura va ser rebuda amb admiració i respecte, reconeixent-la com una defensora incansable de la cultura i la llengua valenciana.
A Castelló, el seu llegat continua viu a través dels vincles que va teixir amb membres com Milagros Martorell i Ramón Vicent, recordant-se’n com una figura estimada i respectada.
Així, Didín Puig va deixar una empremta indeleble a Castelló, contribuint al seu ric paisatge cultural i lingüístic i connectant amb les persones d’aquest estimat poble per a ella.
MuVIM Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat
Hi ha d’altres persones, però, que han deixat un llegat tant o més important, però més difícil de copsar. No ha escrit obres de literatura, no han explicat les seues idees en assajos saberuts i suculents, no ens han ensenyat a mirar el món d’una altra manera a través de les seues obres d’art. El seu llegat és d’una altra espècie, més eteri, si es vol, però no menys transcendent.
Didín ens corprén. Ens furta el cor. Ens captiva.
Didín Puig era una persona d’esta mena. Una personalitat socràtica, carismàtica, la saviesa de la qual es transmetia de forma oral, sempre al xiu-xiu i en les distàncies curtes, sense deixar massa empremta sobre el paper, però dipositant un rastre inesborrable en el cor de la gent que va tindre la sort de conéixer-la.
Comprenem el que ens diu un escriptor, el que ens explica un filòsof, el que ens vol suggerir un artista amb la seua obra. Didín, en canvi, ens corprén. Ens furta el cor. Ens captiva.
A Benimodo estant, era sobretot i fonamentalment una persona d’acció. Una dona en temps d’obscuritat. Una activista, no només política, sinó també social, cultural, cívica i fins i tot veïnal: igual muntava un escenari per a un conferenciant o un músic que posava d’acord a tot un poble per a anar a un acte, per al qual buscava el finançament necessari, per descomptat; de la mateixa manera que removia cel i terra perquè es publicara un llibre, maniobrava perquè una cançó apareguera en la ràdio.
Didín era sobretot i fonamentalment una persona d’acció
Tot, però, ho feia sempre entre bastidors, a l’obaga, discretament. Perquè quan arribava l’hora dels aplaudiments, de la pública notorietat, Didín desapareixia entre bambolines per a buscar la tranquil·litat de sa casa, del seu gat i del seu veïnat de Benimodo. Portava molt mal qualsevol tipus d’homenatge o reconeixement públic. «Sí que està malament este país, que em donen a mi el premi!», va exclamar quan va assabentar-se que la Generalitat Valenciana li havia concedit, el 2017, la Distinció al Mèrit Cultural.
Però les persones socràtiques necessiten sempre un Plató que pose per escrit i deixe testimoni del seu mestratge, de la seua tanta saviesa humana i profundament humanista, del seu entusiasme vital, de la passió per la seua llengua i la seua cultura. I per això esta és una exposició completament platònica, en tot l’ambidextre sentit de la paraula: una mostra de reconeixement, però també de respecte i admiració —d’amor platònic— per una persona que va ensenyar la matèria més difícil d’aprendre: l’art, i la joia, de viure. Perquè Didín va saber fer de la seua vida una obra d’art.
Font de la informació: MuVIM Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat
