- PUBLICITAT -

 

CN | José Mena Àlvarez

Sin Dios y sin Santa María, por la chimenea arriba!… parten las brujas volando en escobas o transformadas en cárabos… rumbo a Cernégula…

Cau la vesprada en algun solitari i apartat lloc de l’imponent i salvatge Parc Natural Massís del Caroig. Després d’una llarga jornada recorrent sendes i camins arribe al límit d’un bosc immens, després d’haver travessat un interminable mar d’oliveres.

PUBLICITAT

Albire en la llunyania bandades de fringíl·lids, bisbites i estornells per les sementeres i llaurats pels afores del poble a la recerca de llavors, mentre que els enlutats i solemnes corbs traginen en corrals i pastures.

Comença a enfosquir. Som a la tardor, el fred es deixa notar, acompanyat d’una boirina que, baixant dels cims, comença lentament a envair la vall, per penetrar en l’espessor boscós on em dispose a entrar, allà on la feble llum que reflecteix la lluna és tamisada pel brancatge dels arbres, la qual cosa augmenta més la sensació de foscor. Ja fa un temps que he deixat d’escoltar les criatures diürnes, ara tot és silenci en este lloc perdut; bé, no tot, si un s’atura uns instants, pot escoltar el vent assotant les branques dels arbres.

Un motiu m’ha fet arribar hui fins ací, he vingut a escoltar el lament plorós d’un pardal nocturn de la família strigidae (brúfols i mussols) de grans ulls negres i amant dels boscos, el Capgrós Strix aluco, conegut a molts llocs com el pardal de les bruixes, i puc assegurar que el seu fantasmagòric crit, és una experiència única que deixa una empremta auditiva especial.

Durant molts anys transitant estes serres a la recerca de la seua esquiva fauna, este enigmàtic rapinyaire va ser el meu objectiu fotogràfic durant molt de temps. Algunes de les fotografies que vaig obtenir al seu moment es poden observar ara en este article. Però hui no he vingut a fotografiar-lo, sinó a escoltar-lo, a recrear-me, a satisfer els meus sentits, doncs ara, a les nits de tardor, quan la lluna projecta la seua llum al bosc i envolta d’ombres la muntanya, és molt probable escoltar el esfereïdor i potent ulular greu i profund del capgrós, i per això m’ature en una clariana del bosc on es filtra amb més intensitat la llum de la deessa Selene, en què en unes dos hores es produirà un esdeveniment astronòmic rellevant: un eclipsi parcial, que per descomptat fotografiaré i que quedarà immortalitzat. L’escenarii, si els núvols no ho impedeixen, promet.

Com encara falten unes hores perquè l’ombra de la terra mossegue un tros de la lluna, puge per una escarpada vessant que em porta a una cinglera, un punt dominant des d’on esperaré que este enigmàtic, fugisser i desconfiat pardal es deixe sentir, perquè veure’l és gairebé impossible, doncs el seu plomatge marró grisenc que pot variar fins als tons marrons més foscos, torrats o argilosos es mimetitza a la perfecció amb l’escorça dels arbres.

Amb una alçada d’uns 45 cm., el seu aspecte és rabassut i compacte, ressaltant en la seua figura un voluminós i arrodonit cap, sense els característics plomalls que si mostren altres rapinyaires nocturns amb un parell de potes fortes i robustes cobertes de plomes.

“En la imaginació de l’home rural es reviuen fantasmes, éssers misteriosos i altres representacions del desconegut… així, a les ombres de la nit volen les bruixes muntades a les escombres, mentre el capgrós, bat les ales entre el resplendor de la lluna i el feble parpadeig del cel estrellat.”

Els seus ulls són dos grans boles negres que semblen fins i tot més grans pels discos facials que els envolten, amb una pupil·la extremadament dilatada, cent vegades més sensibles a la llum que l’ull humà. A més, tenen l’habilitat de girar el cap fins a uns 270º, qualitat que al costat de l’anterior fan que estos pardals tinguen una visió privilegiada en angles i claredat de matisos.

S’alimenta bàsicament de rosegadors: musaranyes, talpons, rates i ratolins, encara que també captura xicotetes aus, rèptils o insectes, fins i tot en ocasions preses més grans, com conills.

El capgrós és monògam i s’aparella de per vida, defensant valentament el seu territori, que sol ser el mateix cada any. A finals de tardor inicien el zel, que es prolongarà fins ben entrat l’hivern. Construirà el seu niu als buits d’arbres vells i de gran port, però també a cases velles abandonades. La posta, de tres a quatre ous de color blanc, és incubada durant un mes per la femella. Els pollets comencen a volar camuflats pels voltants del niu a principis de primavera i s’independitzen i dispersen a l’estiu.

Durant el dia roman amagat en algun racó ombrívol del bosc per eixir sol quan regna la foscor. I ara, el moment ha arribat: Des de l’alt cingle on em trobe assegut i mentre observe a la llunyania el murmuri del riu, que destaca sota la llum de la lluna, assemblant-se a una serp gegantina, extret de la butxaca el meu reclam artesanal que imita la veu del capgrós i començe a cridar-lo. Com que és una au molt territorial i curiosa no tarda a vender al meu encontre, sobrevolant silenciós prop del meu cap, posant-se uns instants en un arbre proper, per després de comprovar qui era l’intrús, desaparèixer a la foscor aixecant el vol.

I em podeu creure que, en el silenci tenebrós de la nit, esta volta, sota una lluna plena en fase d’eclipsi, escoltar el seu ul·lular llastimer semblant a una rialla, impressiona. Quan això passa, més enllà de qualsevol estremiment, el seu enigmàtic i misteriós esgarip, mai no et deixa indiferent, un so inconfusible, que ens vincula directament amb la naturalesa més salvatge que hem envaït i alterat sense el seu permís.

Brotant de la foscor, sense saber gaire bé si estem davant d’una au o un fantasma, l’esgarip del capgrós trenca el silenci de la nit i ens inquieta davant d’un plor que sembla provenir d’un esperit turmentat que s’amaga en algun racó perdut de l’espessor. Este esgarip penós i malenconiós, que recorda el plor desconsolat d’un xiquet, ha estat el més gran dels temors d’incomptables homes i dones de camp, que esgotant les feines a les seues terres, s’han vist sorpresos a la nit encara lluny de la llum tranquil·litzadora dels pobles. Resulta comprensible la por que este cant llastimer va provocar en generacions de pobles que desconeixien l’autor de l’esgarip que glaça la sang! (Aquila naturaleza.wordpres.com).

- PUBLICITAT -