PUBLICITAT
PUBLICITAT

 

Abans d’entrar en matèria, això és, de tractar el tema del que m’ocuparé, vull cridar la vostra atenció sobre un fet que ja per si mateix em sembla trist: emprem la paraula “jugador” ( o “jugadora”) per a referir-nos a qui aposta, i “joc” per a parlar de les apostes.

És trist, és una llàstima, emprar un terme que és tan bonic en la seua denotació primera per referir-nos a una pràctica que sol generar comportaments gens desitjables. Jugar és fantàstic i necessari, els cadells juguen per desenvolupar certes habilitats que els seran ben útils en la vida. La infància és un periode meravellós, en el qual jugar ocupa una bona part del temps. Jugar és una de les coses més gratificants, quelcom que fa d’una època de la vida aquella que enyorem durant la resta. Parlem dels aspectes lúdics (de joc) de les activitats, els fenòmens. Fins i tot alguns han definit l’espècie humana com l’homo ludens: que juga. No hauríem, doncs, embrutar tant aquesta paraula emprant-la per a parlar de les apostes.

I ara anem al tema. Aquells que estan en el negoci de les apostes solen defensar aquesta ocupació tot apel·lant a la llibertat de qui vulga jugar. Són lliures per a jugar o no, oposar-s’hi comportaria atemptar contra aquesta suposada llibertat, contra un dret per tant. Observeu, però, una cosa. Els teòrics que s’ocupen del tema estan d’acord en que una de les condicions necessàries per a la llibertat és la sensibilitat a les raons per part del subjecte, el control racional, en diuen. L’agent i la seua acció han de respondre a les raons, segons les raons a favor o en contra d’una determinada acció de que dispose el subjecte es comportarà d’una manera o d’una altra. Qui faria el que fa no importa les conseqüències que sap que aquesta acció tindrà no té aquest control racional de la seua acció, no és sensible a les raons i, per tant, no és lliure. Si algú farà A i continuarà fent A tot i saber que això comportarà la seua ruïna i la de la seua família, el divorci, perdre la casa, i guanyar-se l’enemistat dels fills, caure en un pou negre del que no es veu manera d’eixir i fins i tot voler acabar amb la pròpia vida, no podem dir que aquesta persona siga lliure quan fa A i, per tant, tampoc podem dir que A, siga una acció lliure. Quan les accions són el resultat d’una compulsió irresistible no són lliures i qui les fa (o les pateix) tampoc no ho és. Això és el que els passa a molts ludòpates (una altra paraula que caldria canviar).

Promoure una activitat que té això com a conseqüència probable i previsible no pot escudar-se en un suposat excels respecte a la llibertat de les persones, dels jugadors. No respon a la defensa de res sinó a l’interés propi sense escrúpols. No us autoenganyeu, però, sobre tot, no vulgueu enganyar-nos.

Tobies Grimaltos

- PUBLICITAT -