La filosofia no es una cosa rara de la qual només s’ocupen unes persones estranyes amb molt de temps i poca feina. La filosofia està present contínuament en les nostres vides. Tan present que l’orienten, que impregnen la nostra manera de pensar i d’actuar, encara que no en siguem conscients. De la mateixa manera que emprem la lògica per a pensar i la gramàtica per a parlar, igual que aquell que portava tota la vida parlant en prosa sense saber-ho; així, dic, la manera com pensem, com concebem el món i les coses, està condicionada pel pensament d’unes persones de les quals no hem sentit parlar i que ha acabat amerant i conformant la nostra cultura, els nostres costums, les nostres valoracions morals i la forma en que ens regim. Si hi ha democràcia d’una determinada forma, si el poder legislatiu, executiu i judicial estan separats, si considerem que totes les persones han de ser iguals i que totes tenen els mateixos drets, és perquè algú en va posar les bases, perquè algunes persones van dedicar esforços a pensar totes aquestes qüestions i expressar els seus pensaments per escrit.
Les ideologies dels diferents partits polítics responen a distintes idees filosòfiques d’algun filòsof o altre, d’un corrent filosòfic o un altre. I no sols en el pensament polític, òbviament, es manifesten les idees de filòsofs del passat, la seua influència és ubiqua. També les creences religioses són sovint manifestació del pensament filosòfic, més encara en la mesura que les religions incorporen una ètica. I als filòsofs els pertoca qüestionar, revisar, posar en un destret si cal el pensament rebut, heretat. Després parlarem d’això.
Però no ho farem difícil. Serà bo que comencem per clarificar una miqueta què és això de la filosofia. Per dir allò clàssic i obligat, ‘Filosofia’ és un mot que ve del grec i que etimològicament significa amor a la saviesa. El filòsof és l’amic de la saviesa, qui cerca saber però que, a diferència dels anomenats savis o sofós, no es considera a si mateix com a posseïdor de la saviesa o del coneixement. Aquest fet és ben indicatiu de la naturalesa d’aquesta disciplina. Per tal d’anar aclarint la cosa ens servirem, com fan els científics, d’una hipòtesi: naixem filòsofs i anem deixant de ser-ho a mesura que cresquem i per poc que ens descuidem. El xiquet és, en algun sentit un filòsof i el filòsof ha de ser com el xiquet, ser sempre xiquet. Per què dic això? El xiquet és com un home primitiu que naix en la foscor i vol llum; i pregunta, per això pregunta. Vol tenir respostes a tantes coses que desconeix i a tantes que l’inquieten. Vol tenir les respostes que la humanitat ha tardat tant en aconseguir. La seua ment és completament oberta. Tot l’inquieta. I les inquietuds en un cap que encara no té murs, que encara no té esquemes ni patrons, accepten qualsevol cosa que les faça desaparèixer. Ell encara no té cap visió cultural del món. I qualsevol explicació, en la mesura que la considere així, serà tan bona com qualsevol altra. Tan se val si és un mite com si és una explicació més o menys real o científica. Vol entendre, vol saber. Per regla general, en un començament almenys, preferirà l’explicació mítica, per més poètica, per més imaginativa, per més interessant. Ell veu punts de llum al cel per la nit i vol saber que són. Tan se val que li diguem que són sols molt llunyans com que li assegurem que són forats en la volta del cel per on els angelets tiren aigua quan plou. Vol sentir-se part del món per tal que el món no siga cap amenaça o un obstacle per a ell. En la mesura que vol saber, vol comprendre el que hi ha i el sorprèn, en la mesura que cerca respostes que el facen entendre qui és ell i on és, és un filòsof en el sentit etimològic que hem descrit.
L’avantatge del xiquet sobre els homes antics és que ell no és orfe en la cerca del coneixement que anhela. Té qui li done respostes, no les ha de trobar per ell mateix. La ciència ha progressat moltíssim, vivim en un món il·lustrat, il·luminat (post-i·lustrat i postmodern, pensen alguns). Primer la família, després l’escola i la societat van omplint aquells buits, aquelles casetes que ell necessitava emplenar. Van resolent-li els dubtes. El xiquet, que era un home primitiu, va esdevenint un home civilitzat. En pocs anys ha fet seua una tradició mil·lenària. I nosaltres l’hem fet nostre, hem fet d’ell un membre de la nostra cultura, de la nostra societat; algú que veu el món com nosaltres el veiem.
El problema de tot això és que ni totes les preguntes ni totes les respostes són iguals (del mateix tipus). Però el xiquet això no ho sap i, quan ve a saber-ho, potser és massa tard. Hi ha preguntes que la ciència pot respondre, però n’hi ha d’altres que no pot. El xiquet això no ho sap, per a ell totes les preguntes són iguals i pregunta, he dit, el que “no s’ha de preguntar”, allò que ens posarà en un compromís. Per què?
Hi ha preguntes que tenen una resposta més o menys clara i comprovable, avaluable en termes de veritat o falsedat; de les respostes possibles, una (almenys) és la vertadera. Els fets del món les responen. Són preguntes com “Quin és el riu més cabalós del món?” o “A quina distància de la Terra està la Lluna?” Podem conèixer la resposta o no, potser és molt difícil esbrinar-la (“Va ploure al lloc al qual estic fa 2400 anys?”), fins i tot impossible, però sabem que en tenen una, de vertadera (o va ploure o no va ploure). A aquest tipus de preguntes podem anomenar-les empíriques. Les seues respostes són descripcions del món. Però hi ha altres tipus de preguntes. Algunes d’elles són de tal naturalesa que no és clar que hi haja un fet del món que les puga contestar. Considerem una pregunta com “Què és la llibertat?”, a pesar que formalment siga com “Què és l’aigua?”, ens reconeixereu que és ben diferent. Per a saber què és l’aigua, quin tipus de substància és, hem d’anar, una vegada més al món, analitzarem aquell líquid. No podem fer el mateix amb la llibertat; en aquest cas no podem anar al món (o no tan clarament) ni analitzar una substància, hem d’analitzar, no una cosa, sinó un concepte. Bona part de les preguntes de la filosofia són d’aquesta mena: què és el coneixement?, què és la virtut?, què és la justícia?…I, així, una part, un aspecte o un tipus de filosofia consisteix justament a fer anàlisi conceptual. Fet i fet, el filòsof britànic Simon Blackburn, que és autor d’un excel·lent llibre d’introducció (o incitació) a la filosofia, diu que per tal d’explicar què fa, li agrada presentar-se com a “enginyer de conceptes”. Les preguntes conceptuals són certament difícils de respondre de manera satisfactòria. En qualsevol cas, però, són normalment només una part d’un problema filosòfic més gros. Imaginem que tenim una resposta, tan provisional com vulgueu, a la pregunta conceptual “Què és la llibertat?”, encara ens quedarà per saber si realment hi ha una cosa tal, si veritablement existeix la llibertat, haurem de respondre encara la pregunta substancial. Òbviament la resposta a aquesta segona pregunta dependrà de la resposta que donem a la primera. Un altre exemple: pensem en el coneixement. Què podem saber, o fins i tot si sabem o no alguna cosa, dependrà de com d’exigents siguem a l’hora de definir el coneixement; i en aquest sentit, doncs, tampoc no és el món (o no del tot) qui ens podrà contestar aquestes preguntes substancials, això és, les que inquireixen sobre si aquests conceptes s’exemplifiquen o no. Al cap i a la fi, els conceptes són com les lents o els patrons amb els que percebem i organitzem el món, i és per això que, en certa forma (almenys de vegades) contribueixen a determinar el que hi ha, però sempre amb certs límits que el mateix món imposa.
Podíem dir, i això ha sigut tradicionalment així, que la filosofia aborda també aquelles preguntes que la ciència encara no sap molt bé com abordar, que encara no constitueixen el camp temàtic propi d’una ciència independent, o bé que encara no sap molt bé com respondre; potser perquè la tasca conceptual i la tasca empírica no estan suficientment delimitades. Penseu en preguntes com són ara “Què és la ment?”, “Què és la consciencia?”, “Quina és la relació entre el cos i la ment?”. Però, com que de vegades els científics poden fer passar per qüestions empíriques —com assumptes de fet— el que són en realitat qüestions conceptuals, a la filosofia li correspon estar vigilant i tornar a inquirir sobre el que no és del tot clar.
Hi ha encara unes altres preguntes de les que s’ocupa la filosofia que no estarien ben bé en cap d’aquests grups i respecte de les quals potser es pot parlar d’haver-hi obtingut algun progrés. Són preguntes com “Què fa que una paraula referisca?”, “Com aconsegueix el pensament versar sobre la realitat?”. Finalment hi ha les clàssiques preguntes més misterioses, però vitals. Són preguntes compromeses i alhora potser són les més importants o de les més importants. Es tracta de preguntes que resulten vitals, pregones i íntimes, més, per dir-ho així, generadores d’emocions i compromisos que la resta; preguntes que demanen una resposta que compromet la nostra vida, les nostres accions, que, per dir-ho d’alguna manera, són corprenedores: no involucren sols l’enteniment, sinó també les emocions. Són preguntes a les que oferim una resposta que ens lliga com a persona i no sols teòricament. Què és una vida bona? Com ens hem de comportar amb els altres? Com amb nosaltres mateixos? Quina és la nostra essència? I la del món? Quin sentit té tot plegat? I tantes i tantes altres.
Tornem al nostre xiquet curiós en procés d’aprenentatge. Hem dit adés que amb l’educació li hem donat al xiquet, i al jove, una cosmovisió: una manera de veure el món. Hem anat oferint-li respostes, li hem donat coneixements, però també li hem ofert quelcom que, sota l’aparença de coneixement, no ho és. Amb el coneixement del món, amb el desvelament de les coses, el misteri s’ha perdut. No estic insinuant que tot el misteri s’haja perdut o desvelat, ni que no hi haja un pòsit de misteri que siga ineliminable. Però sí que és veritat que una molt bona part de misteri s’ha esvanit, s’ha resolt, com és palès. Hem donat una perspectiva a l’aprenent. Fixeu-vos que donar una perspectiva suposa per definició donar una visió parcial. És veure les coses des d’un angle, tenir en compte unes coses i no unes altres: interessar-se per uns aspectes i deixar-ne uns altres de costat. El xiquet, que abans mirava amb els ulls ben oberts, porta ara unes ulleres que el fan veure d’una determinada manera. Ha aprés i ha aprés a veure, a mirar. No sols ha aprés la resposta a certes preguntes, ha aprés també a preguntar i, en conseqüència, i aquesta és la qüestió clau, a no preguntar. Ha aprés que hi ha preguntes que no hi ha que fer. El misteri, o molts misteris han estat desvelats, però juntament amb això ha deixat de veure misteri on hi continua havent-ne. Pot haver pensat que totes les preguntes són de la mateixa classe. Que totes les preguntes tenen una resposta única i vertadera (i nosaltres ajudem a això). En fer-ho així, ha assimilat les preguntes, diguem-ne filosòfiques a les preguntes científiques (empíriques).
Però les preguntes filosòfiques (algunes d’elles almenys) presenten un doble problema: són inevitables, però són exasperants i molestes, i com són molestes, tendim a traure-nos-les de sobre. La manera més habitual de llevar-nos-les de damunt és donar-los una resposta ideològica o doctrinal. És la doctrina, la que siga, religiosa o política, la que aprofita per respondre-les. Si es que ho fa i quan ho fa. Però una altra vegada els problemes sorgeixen i les respostes es mostren insatisfactòries. Cal reconèixer, doncs, que mirem el món amb unes ulleres determinades, que n’hi ha d’altres, i cal fer l’exercici d’emprovar-nos-les, si més no per mera curiositat. Cal aprendre a continuar preguntant, aprendre que preguntar i preguntar-se no és mal i que més val continuar preguntant que no engolir el que ens ofereixen sense haver-ho mastegat. Que en realitat, i a diferència de les preguntes empíriques, ningú té una resposta definitiva per a aquestes altres preguntes i que com no és el món (almenys directament) qui les contesta, no hem de prendre la resposta que ens ofereixen com definitivament establerta. La missió del filòsof és continuar preguntant, posar en qüestió les respostes establertes i, quan calga, fer veure que, sota l’aparença de descriure fets, en realitat els avaluen, són valoracions fetes des de certs interessos o tarannàs.
Dit això, anem a veure com es tradueix tot això en certes maneres de procedir i de pensar al nostre poble. Comencem pel seny i el raonament.
Descartes comença el seu Discurs del mètode amb aquestes paraules:
“El seny és la cosa més ben repartida del món, ja que tothom pensa estar-ne tan ben proveït que fins i tot aquells qui són més difícils d’acontentar en qualsevol altra cosa no acostumen a desitjar-ne més del que tenen.”
Per la seua banda, el filòsof americà Charles Sanders Peirce, en “La fixació de la creença”, un article que és considerat, ell sol, el pare del pragmatisme, assevera:
“Poques persones es preocupen d’estudiar lògica, perquè tothom es concep a si mateix com a suficientment expert en l’art de raonar. Observe, però, que aquesta satisfacció es limita al raciocini propi, i no s’estén al dels altres.”
La ironia d’aquests dos passatges és manifesta, almenys en el segon dels casos, on la cosa s’eleva al sarcasme. Que tots raonem és clar, que tots ho fem igual de bé ja no ho és i que ningú necessite estudiar lògica és fals. Però clar, com deia Schopenhauer, la vanitat es mostra molt susceptible en allò que té a veure amb la nostra capacitat intel·lectual. Raonaments n’hi ha de bons i de dolents. Alguna vegada haureu sentit coses similars a aquesta:
—Per a que després diguen que fumar provoca càncer de pulmó! Pere no fumava i s’ha mort de càncer de pulmó.
És un raonament terriblement mal fet, seria com dir:
—Per a que després diguen que les bales maten. A Pere no li ha disparat ningú i s’ha mort igualment.
Ací a Castelló els raonaments solen estar més ben portats i, sobretot, se serveixen de les lleis de la lògica per fer bromes que enganyen l’incaut. Hi ha dos exemples d’això que dic que des que els vaig copsar em van fascinar. El primer és aquell que s’empra per “predir” el temps. Si contemplant el cel que està nuvolat preguntes algú de Castelló si plourà, no es infreqüent que obtingues com a resposta:
—Si s’aguanta així, no.
Les primeres vegades que ho vaig sentir, babau de mi, em preguntava com, qui contestava, ho podia saber i l’admirava pels seus coneixements de metereologia; fins que vaig caure en el compte de què havia dit i havia fet aquell realment. Havia dit una veritat com una casa perquè no havia dit res. Mai no es podria equivocar perquè el que havia dit era que si s’aguantava sense ploure, no plouria. Una autèntica tautologia. Però una veritable prova d’enginy. I si de dites enginyoses parlem que fan ús de les regles de la lògica, hi una altra que, potser, encara ho es més. Es serveix de la implicació lògica i de la regla del modus ponens. Dit així, sona molt difícil i important. Els de Castelló no saben que parlen en prosa, que gasten la lògica i aquestes regles de noms tan estranys, però ho fan i bona cosa de punta que els trauen.
La frase en qüestió, que mostra un humor excel·lent i un ús impecable de la lògica és aquella que s’empra per demostrar com de bona és la ceba per a la salut:
Qui menja ceba de viu, després de mort no tremola.
Efectivament és així, una gran veritat, tan gran com que qui no menja ceba de viu després de mort tampoc tremola. I això que sembla un joc és ben útil per comprendre l’ús de la implicació lògica i entendre que és una “condició suficient i què una de necessària”.
Sí, els de Castelló són ben enginyosos i els encanta jugar amb les paraules, però si són això, no van al darrere en el seu pragmatisme. Una prova d’ai és la dita “Més val creure-s’ho que anar a buscar-ho”. Deixeu-me que explique per què.
Depenem enormement del testimoni dels altres.Una gran majoria de les coses que sabem o creiem saber les hem adquirides a través del testimoni, això és, perquè algú ens ho ha dit, les hem sentides en la ràdio o la televisió, ho hem llegit en un llibre o una revista, etc. A més a més, moltes d’aquestes informacions no les hauríem pogudes adquirir pels nostres propis mitjans, de manera directa, diguem-ne, pels nostres propis ulls. Com podríem saber, si no es per testimoni —és a dir a través de les informes d’altres— qui va inventar la impremta de tipus mòbils o qui va escriure La divina comèdia? Però no sols es tracta de coneixements experts. També el coneixement de fets concrets i quotidians, com que ha desdejunat un amic aquest matí, ens són accessibles sovint només per testimoni. Encara més, com ens fa veure Jennifer Lackey, “fins tot les nostres creences més importants sobre nosaltres mateixos han sigut adquirides dels nostres pares i cuidadors en els nostres primers anys de vida, com ara, la data del nostre naixement, la identitat dels nostres pares […] etc. Si haguérem d’abstenir-nos d’acceptar el testimoniatge d’altres, les nostres vides s’empobririen d’una manera alarmant i debilitatnt” .
Així, si el testimoni, el que els altres ens diuen, es tan important per a el nostre coneixement, però si al mateix temps qui ens informa pot estar equivocat o pot mentir-nos, una qüestió primordial per als filòsofs és determinar quan estem justificats a creure el que ens diuen. Ací a Castelló, apliquem el nostre pragmatisme, comparem l’esforç i a dificultat de comprovar allò que ens diuen (que de vegades, com hem dit, és impossible) amb la facilitat d’acceptar-ho i diem: “Més val creures-s’ho que anra a buscar-ho”.
Però fixeu-vos que el testimoniatge dels altres és importatnt perquè les nostres accions es basen en allò que creiem. Si vull agafar el tren per anar a València, necessite saber a quina hora eixirà i per tal de saber això darrer necessite trobar algú que m’informe. Així, l’exit dels nostres plans depén en bona mesura dels informes d’altres, del seu testimoni. Per això es tan important dir la veritat i evitar la mentida. Benjamin Constant i Immanuel Kant, mantingueren fa molts anys una disputa al respecte. Si la mentida comporta un perjudici per a qui se li diu, està mal sempre mentir? Kant va anar molt lluny en això i va dir que en cap ocasió estava permés mentir. Va arribar a mantenir que si mentírem a un assassí que ens preguntara si un amic nostre a qui persegueix es troba refugiat a casa nostra, cometríem un delicte i una falta moral. Constant havia defensat que només tenim el deure de la veracitat envers aquells que tenen dret a la veritat, i sembla que l’assassí en qüestió no el té. Segons Constant, «cap home té dret a una veritat que perjudica un altre». És cert que caldria matisar una mica les paraules de Constant. Si qui pregunta és una autoritat justa i qui amaguem és un assassí, la nostra veritat perjudicaria l’assassí, però no podem dir per això que l’autoritat que ens ha preguntat no siga digna de la nostra veritat. Amb tot, sembla clar què és el que Constant vol dir, i és d’això del que Kant discrepa de manera radical: no importa a qui ens dirigim ni quines siguen les seues intencions; si no podem eludir la declaració, aquesta ha de ser veraç. I això per greu que siga el per judici que puga seguir-se per a qui declara o per a un altre.
Crec que els de Castelló estem més de la part de Constant, hi ha qui no mereix la veritat, almenys en determinades circumstàncies. La regla de dir la veritat no pot ser una regla universal i sense excepcions, com sembla que pensava Kant. No tots (en tots els contextos) tenen el dret que els transmetem els nostres coneixements i tots els nostres coneixements sobre qualsevol cosa. Hi ha contextos en els quals no tenim cap deure de dir el que sabem, hi ha persones (en contextos) que no tenen cap dret que els diguem el que sabem. No el té l’assassí del qual parlava Kant, no el té qui pretén traure’ns la informació a la força i sense cap autoritat moral, però no cal anar tan lluny ni posar-nos tan dramàtics, no té el dret a la veritat aquell que pregunta el que no té cap dret a saber, el tafaner preguntador. Així que, al preguntador, mentires amb ell!
I ara i ja per acabar em permetré posar-me una miqueta més seriós per comentar una altra expressió ben nostrada que reflecteix tota una guia ètica: Qui fa el que pot no està obligat a més. Aquesta màxima aparentment tan senzilla reflecteix aquell principi kantià de “deure implica poder”. Òbviament no se’ns pot demanar que fem allò que no tenim la capacitat de fer. I per tant no se’ns pot atribuir responsabilitat moral (culpar), per no haver fet allò que no podíem haver fet. Però fent servir uns exemples del meu col·lega Carlos Moya, imaginem que hi ha un xiquet ofegant-se a la platja i que el veu algú que sap nadar molt bé, però que no té ganes de mullar-se i en comptes de llançar-se a l’aigua per tal de tractar de salvar-lo, només crida demanant ajuda. Imaginem ara que qui veu que hi ha un xiquet ofegant-se és algú que no sap nadar, aquest fa el mateix que el del cas anterior, crida demanat ajuda. Sembla que culparem el primer i no culparem el segon, el primer no ha fet tot el que hauria pogut fer, el segon sí. Però als filòsofs ens agrada, ja ho he dit, no acceptar les coses si no estan clares del tot. Imaginem que, encara que la persona del nostre primer cas no ho sabia, hi havia un corrent d’aigua molt fort que hauria fet que encara que s’haguera llançat a l’aigua no hauria pogut salvar el xiquet. Si no hauria pogut salvar-lo, perquè tendim a pensar que no s’ha comportat bé des del punt de vista moral? Per què no el considerem de la mateixa manera que el del segon cas? D’altra banda, imaginem algú que presència com estan pegant una pallissa a un altre, que allò adequat seria telefonar a la policia, però està absolutament convençut que les línies telefòniques estan tallades perquè hi ha hagut una tronada molt forta; de fet sempre que ha intentat telefonar, el telèfon no funcionava. No té doncs cap dubte que el telèfon no funciona. Tanmateix fa uns segons que s’ha restablert la línia i els telèfons funcionen. És culpable aquesta persona per no telefonar a la policia? Tanmateix no ha fet tot el que podia fer.
I ja, com a ciutadà de Castelló, veuré la part de la ceba. Ei! Que hem dit que qui fa el que pot no està obligat a més, però no hem dit que qui no fa el que pot sí que ho estiga. Que qui menge ceba de viu després de mort no tremole no lleva que qui no en menge tampoc tremole. Caldrà tenir això en compte, no siga que perdonem tots els que no fan el que poden, que són molts.
Articles relacionats en La Fundació, piqueu ací.
