CN | Leo Giménez
Llaurant la Llengua és un espai periòdic, didàctic i divulgatiu amb unes gotetes d’orgull molt nostre, on Leo Giménez, ens mostrarà paraules, expressions, accepcions, estructures i formes que usades normalment en la parla quotidiana, no estaven considerades com a normatives.
Leo, és diplomat en Magisteri, especialitat en valencià, i màster en assessorament lingüístic per la Universitat de València.
Va ser alcalde del seu poble, Antella, és col·laborador en diversos diaris escrits i digitals com Riberaexpress d’on procedeixen estos articles, actualment és veí del nostre poble.
Carcallada
La veu carcallada té el sentit de ‘rialla sorollosa, estrepitosa’, ‘riure fort i sorollós’, “Hem rist a carcallades, sentint els xistes que ens ha contat Severí”. És una paraula procedent, probablement, de l’aragonés carcallada, d’igual grafia que la nostra, ben integrada en la parla valenciana, documentada en valencià des de fa dos segles i emprada per nombrosos i destacats autors, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià. Té com a sinònima la veu riallada. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha donat condició normativa definitivament a la paraula carcallada i l’ha registrada en el Diccionari normatiu valencià. També la tenien arreplegada les pàgines del Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu) i el Diccionari de la llengua valenciana, de la RACV. Han emprat la paraula carcallada en els seus textos Josep Bernat i Baldoví, Joaquim Amo, Joaquim Garcia Girona, Josep Pascual Tirado, Teodor Llorente Falcó, Emili Casanova, Xavier Casp, Pasqual Alapont, Abelard Saragossà, Joaquim Martí Mestre, Adela Ruiz Sancho, Xavier Mínguez, Quelo Romero, Vicent Satorres i Enric Lluch, entre molts altres, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià.
Casporra
La paraula casporra fa referència a ‘garrot que acaba en forma de bola o cap gros’, ‘porra’, ‘cosa que sembla o fa casporra, grossa i redona per un extrem i prima per l’altre’, “Tinc la punta del dit índex molt unflada, pareix una casporra, demà aniré a cal metge”. Casporra s’aplica també a persona cabuda, obstinada, tossuda, “Alfons és molt obstinat quan s’encabota en una cosa, és un autèntic casporra, casporro i casporrut”. És també la part grossa d’una rabassa d’arbre. Una ceba acabada de collir o arrancar fa casporra.
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha donat condició normativa definitivament a la paraula casporra i l’ha registrada en el Diccionari normatiu valencià. L’arrepleguen també el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari general, de Francesc Ferrer Pastor, i el Diccionari de la llengua valenciana, de la RACV. També l’arreplega El valencià de sempre, d’Eugeni S. Reig.
Han emprat este vocable l’autor anònim d’El col·loqui dels poticaris (1790), Josep Bernat i Baldoví, Josep Maria Cabrera, Manuel Sanchis Guarner, Emili Casanova i Joaquim Martí Mestre, com informa el Corpus Informatitzat del Valencià.
Merengue
La veu merengue té dos sentits normativament. És ‘dolç fet amb clares d’ou batudes a punt de neu i sucre i cuit al forn’, “Jo lo primer que em menge del pastís és el merengue”. També té el sentit de ‘ball d’origen antillà semblant a la samba’, “Ja veig que t’enxisa ballar merengue”. Com a dolç té el geosinònim merenga. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha donat condició normativa a la paraula merengue en els dos significats referits i l’ha registrada en el Diccionari normatiu valencià. Amb el sentit de dolç l’arrepleguen també el Diccionari general, de Francesc Pastor, i el Diccionari de la llengua valenciana, de la RACV. Com a ball el registren també el Diccionari pràctic d’ús del valencià (Bromera. Lacreu) i el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, ésAdir. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha donat condició normativa a la paraula merengue i l’ha registrada en el Diccionari normatiu valencià. L’han emprada Eduard Escalante, José Escrig, Federico García Sanchiz, Martí Domínguez i Barberà, Bernat Capó, Ferran Torrent, Àngel Calpe, Josep Lluís Picó, Josep Franco, Joaquim Martí Mestre, Antoni Alberich, Jordi Espiell, Manel Joan i Arinyó, Jovi Lozano, Roser Barrufet, Vicent Borràs, Rafael Escobar, Ana Bayarri, Elvira Andrés, Josep Lacreu, Jaume Fàbrega i Vicent Marco, entre altres, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià.
Rendibú
La paraula rendibú és un gal·licisme que s’usa en la locució verbal fer el rendibú (a algú), que significa ‘fer-li demostracions excessives de respecte o d’afalac, generalment amb la intenció d’adular’. “L’alcalde és molt susceptible, no li agrada que l’adulen ni que li facen el rendibú”.
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha donat condició normativa a la paraula rendibú i l’ha registrada en el Diccionari normatiu valencià. L’arreplega també el Diccionari català-valencià-balear. Han emprat la veu rendibú l’autor anònim de Colecsió de varies conversasions (1820), José Escrig, Josep Pascual Tirado i Joaquim Martí Mestre, com mostra el Corpus Informatitzat del Valencià.
Revalorització
El substantiu revalorització significa ‘acció o acte de revaloritzar’. Té el sinònim revaloració, ‘acció o efecte de revalorar’, “Amb motiu de la pandèmia del coronavirus hi ha hagut una revalorització dels valors del sistema públic”. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha registrat la paraula revalorització en el Diccionari normatiu valencià. L’arreplega també el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, ésAdir. Han emprat el vocable revalorització Joan Fuster, Ferran Torrent, Abelard Saragossà, Joaquim Espinós, Vicent Pardo, Toni Mollà, Lluís Meseguer, Gonçal Castelló, Ramon X. Rosselló, Josep V. Frechina, Josep I. Conill, Ezequiel Castellano i Ester Vizcarra, com consta en el Corpus Informatitzat del Valencià.
