- PUBLICITAT -
Temps de lectura 9 minuts

CN | Josep Miquel Bausset

El pròxim mes de març, la revista valenciana Saó arribarà als 500 números, en un moment difícil, de censura i de prohibicions, per part de governs municipals PP-VOX. Com en ple franquisme. Serà, com  he dit abans, el pròxim mes de març, quan aquesta revista, tan entranyable i tan necessària, arribarà al número 500. Una xifra rodona i un miracle, més que evident, davant la persecució que sofreix aquesta publicació (i d’altres revistes en la nostra llengua), per part de l’actual inquisició que persegueix el valencià.

Aquesta publicació va nàixer en 1976, a partir d’un grup de capellans i de laics cristians compromesos amb la cultura i la llengua del País Valencià.

PUBLICITAT

Com diu Vicent Cremades al seu llibre “L’Església en la Transició”, “el marc històric que va fer possible el seu naixement, estava caracteritzat per un moment en què políticament, socialment, culturalment i eclesiàsticament el poble valencià estava lliurant una forta batalla a favor de la defensa de les seues senyes d’identitat”. També era un temps on hi havia un cert desencantament, després de l’entusiasme i l’esperança que havien sorgit del Concili Vaticà II, amb aquella obertura d’horitzons que va obrir el papa Joan XXIII i que va continuar el papa Pau VI.

El primer director de Saó va ser Josep Antoni Comes, que abans havia dirigit la revista “Iglesia Viva” i que impulsà aquesta publicació nascuda a la ciutat de València, com una “nova resposta als plantejaments pastorals de l’Església”, com ens recorda Vicent Cremades en l’obra mencionada anteriorment.

Saó venia a apostar per una nova manera de fer periodisme i també amb una nova manera de vore l’Església. Com diu Vicent Cremades: “Davant de l’única veritat, de l’única ideologia oficial, amb la seua moral i amb els seus valors socials, és a dir, enfront del pensament únic, la publicació d’una nova revista era una eina tan necessària com imprescindible per a la llibertat de pensament  i de consciència”.

Era evident que Saó naixia com “una forma de analitzar la situació  i de donar una nova perspectiva” a les ombres que anaven cobrint els nous horitzons, sobretot amb l’elecció del papa Joan Pau II.

Saó, que va tindre com a model empresarial en el seu naixement la fórmula jurídica de  Comunitat de Béns, en 1997 va passar a societat limitada, amb 17 socis, i amb el periodista i capellà (i gran amic) Emili Marín, com a segon director de la revista. Marín es va esforçar per tal que Saó es fera present en aquelles qüestions relacionades amb la fe i la societat valenciana, pel que feia referència als aspectes socials, culturals o polítics “i també, de manera especial, amb la llengua del nostre poble”, una llengua marginada constantment per la jerarquia valenciana (i no cal dir, pel PP i VOX), tant pel que fa a la litúrgia, com als estudis a la Facultat de Teologia de València i als Seminaris de les diòcesis del País Valencià.

Alexandre Alapont, fill de Polinyà de Xúquer

Amb el tercer director de Saó, l’amic Vicent Cardona, també prevere, como Comes i Marín, la revista es va obrir a nous horitzons, ja que començà a publicar diverses col·leccions de llibres i de material didàctic per a catequesi, en la nostra llengua.

Degana de la premsa en valencià, Saó, amb una periodicitat mensual, és una revista de inspiració cristiana, eclesial però no eclesiàstica, que intenta reflectir la problemàtica social, religiosa i cultural del País Valencià, per mitjà de grups vinculats a l’Església, i compromesos amb la defensa de la llibertat i els drets humans. Per això mateix, Saó no ha comptat mai amb la “benedicció” de la jerarquia valenciana, i encara hui és vista (a excepció de l’arquebisbe Enrique, de València), amb una certa suspicàcia, degut a la seua independència i a la seua aposta per la llengua i la cultura dels valencians, cosa que no fan els capellans i els bisbes de Sogorb-Castelló i d’Oriola-Alacant.

La revista Saó, des de la seua fundació ha comptat amb els millors pensadors i intel·lectuals del moment, como Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Vicent Ventura, Vicenç Rosselló Verger, Rafael Lluís Ninyoles, Manuel Girona, Ramir Reig, Vicent Franch i Ferrer, Lluís Aguiló Lúcia o Joan Francesc Mira entre d’altres.

A Borriana en defensa de les revistes en valencià

En la actualitat i des de el 2010, la revista la dirigeix per primera vegada en la seua història, un laic, l’amic Vicent Boscà, que ha donat una nova embranzida a Saó, per, entre d’altres coses, esquivar els problemes econòmics d’una publicació que no rep cap mena de suport, ni econòmic ni moral, dels bisbes valencians (a excepció de l’arquebisbe Enrique), ni tampoc de la Generalitat del País Valencià, que en temps del PP (i ara amb el PP i VOX), va retirar de la revista la seua propaganda institucional. Malgrat tot, Saó s’ha convertit en brúixola per tal d’orientar i fer avançar la nostra Església. I també per construir una Església més pròxima als problemes de la gent, una Església més senzilla, i més compromesa amb la construcció d’una societat més humana, més solidaria i més justa, com ens ho demana el papa Francesc.

Saó, com ens recorda Vicent Cremades, ha “tingut sempre una actitud global. No només  funcionava com un mitjà d’informació, sinó que també exercia como un mitjà de formació”.

Cada exemplar de Saó (i esperem amb goig el número 500 que eixirà el pròxim mes de març), és un miracle, degut a les dificultats que ha d’afrontar aquesta publicació, com és la persecució que rep aquest mitjà per part del PP i de VOX. Per això l’actual director de Saó, Vicent Boscà, ha afirmat que la cancel·lació de les subscripcions a Saó per part d’alguns ajuntaments, és una “decisió sectària i d’odi cap a la llengua”, una llengua que, com reconeix l’Estatut d’Autonomia, és la “pròpia” del País Valencià.

De tota manera, amb el número 500 d’aquesta revista, Saó continuarà, n’estic segur, el seu camí admirable, mentre esperem (si no ací, al cel), que aparega el número 1000.

El papa Francesc rep un exemplar de la revista Saó, de mans de l’escolapi valencià, Francesc Mulet

Crec que l’arquebisbe Enrique Benavent (que n’estic segur que està subscrit a Saó), hauria d’aconsellar als capellans valencians a subscriure’s a aquesta revista (info@revistasao.cat). Perquè: ¿Saó arriba als Seminaris valencians i a la Facultat de Teologia? Quantes parròquies estan subscrites a Saó? Però també crec que, amb valentia, l’arquebisbe Enrique hauria de denunciar la persecució que pateix Saó, per part d’aquells ajuntaments que estan cancel·lant la subscripció a aquesta revista.

Però també els cristians catalans (començant pels seus bisbes), s’haurien  de subscriure a Saó, per conèixer la realitat valenciana. Més encara ara, quan el govern del País Valencià (PP i VOX) i els ajuntaments amb aquests partits, estan cancel·lant les subscripcions a aquesta nostra revista i que per això mateix té sèries dificultats per eixir cada mes.

Tant de bo, i així ho desitge de tot cor, aquesta revista nostra, tan entranyable , tinga una llarga vida, ja que Saó és una publicació tan modesta como necessària, en l’Església i en la societat valenciana. I és que Saó és l’única revista que tenim aquells que ens sentim cristians i, alhora, valencians. Saó és la publicació d’aquells que volem ser cristians, sense deixar de ser valencians, sense deixar la nostra llengua a les portes dels temples, com passa ara.

Vicent Boscà, a l’esquerra, director de Saó

Saó també és una publicació per a tots aquells que sense compartir la fe en el Senyor Ressuscitat, estimen la nostra llengua i la nostra cultura. Una llengua que odia la dreta extrema i l’extrema-dreta que actualment governa al País Valencià i també dos dels quatre bisbes de les diòcesis valencianes.

Sempre he admirat el suport dels capellans catalans (encara que no tots) i de les congregacions religioses, a la revista Catalunya Cristiana i al portal, Catalunya Religió, dos mitjans de comunicació que tant de bé fan a l’Església catalana. Per això és tan important que hi hagen nous subscriptors de Saó, per així contrarestar l’asfixia econòmica que rep la nostra revista per part del govern valencià i dels ajuntaments que no han renovat la subscripció, com el de Montserrat, a la Ribera Alta, amb el PP i VOX al capdavant d’aquest municipi. I també, l’asfíxia que rep Saó per part dels capellans valencians que ignoren i menyspreen aquesta publicació, pel fet que ignoren i menyspreen la llengua de Sant Vicent Ferrer i de la Beata Pepa Naval.

Saó està fent la tasca, pel que fa a la valencianització de l’Església, que els capellans no fan. L’últim cas que he conegut d’un clergat castellanista i castellanitzador, va passar el 19 i 20 de gener a Polinyà de Xúquer. Una amiga m’ha enviat un correu contant-me que el dia 19, l’arquebisbe Enrique va anar a aquesta població de la Ribera. Acompanyaven al bisbe el Vicari Episcopal, Luis Molina i el capellà Juan Andrés Talens, per cert, aquest últim va firmar contra la Fiducia supplicans (Vida Nueva, 8 de gener de 2024).

L’arquebisbe Benavent a Polinyà de Xúquer el 19 de gener

Al temple, la benvinguda que es va fer al bisbe, les lectures i la pregària dels fidels, així com l’Evangeli i l’homilia del bisbe, va ser en valencià. La resta de la missa: prefaci, pregària eucarística, parenostre i fins al final, tot en castellà. ¿Ho faran així (en castellà), els capellans i els bisbes, perquè en valencià no té lloc la transsubstanciació? ¿O perquè Déu no entén el Parenostre en valencià?

L’endemà, dia de Sant Sebastià, festa grossa a Polinyà, aquesta amiga meua va anar a missa, que va presidir el Vicari Episcopal, Luis Molina. Llevat de l’homilia, tota la missa va ser en castellà.

Quina diferència amb el que passa a Mallorca i a Santiago de Compostel·la. Dues notícies recents ens han fet saber, que el bisbe Sebastià Taltavull, de Mallorca, que quan ell “tenia 12 anys, al Seminari, estudiàvem català amb la institució valenciana Lo Rat Penat, pe correspondència. Estàvem inscrits allí” (Vilaweb, 23 de gener de 2024). I al País Valencià, ¿quantes hores de valencià tenen els seminaristes a la Facultat de Teologia de València i els dels Seminaris de Sogorb-Castelló i d’Oriola-Alacant? Quants seminaristes i capellans valencians estan subscrits a Saó?

La segona notícia ens ve de la diòcesi de Santiago de Compostel·la, que ha inaugurat una exposició que commemora “os 55 anos da liturxia en galego 1969.2024” (Religión Digital, 23 de gener de 2024). Per a vergonya de la jerarquia valenciana, els cristians valencians no podem celebrar cap exposició que commemore els deu, nou, cinc, i ni un any de litúrgia en valencià, llevat dels pocs casos de preveres valencians que celebren la nostra fe en la llengua de Sant Vicent Ferre.

La revista Saó

Pel que fa als cas de Polinyà de Xuquer (quina diferència amb Santiago de Compostel·la!), després de l’Eucaristia, al carrer, aquesta amiga meua s’acostà al Vicari Episcopal i li va preguntar quan farien les misses en valencià. Luis Molina li contestà que “ja es va fer ahir”. Però la meua amiga li respongué que “a mitges”, ja que bona part de la missa que presidí l’arquebisbe el dia 19 va ser en castellà. L’excusa que utilitzà Luis Molina per a fer les misses en castellà i no en valencià, (i així li ho digué a la meua amiga), “és que a la gent no li agrada, perquè no sap contestar en valencià”. Però la meua amiga li respongué, amb tota la raó del món, que després del Concili “passàrem del llatí al castellà i la gent s’hi acostumà al canvi, per tant ara, també la gent ho pot fer, contestant en valencià”. Fins i tot la meua amiga es va oferir a imprimir l’Ordinari de la Missa en valencià, perquè la gent puga respondre correctament. I és que tenim uns capellans que, encara que són valencianoparlants, són antivalencians, ja que menyspreen la nostra llengua. Per això és tan important la tasca de Saó.

De tots nosaltres depèn que Saó continue eixint cada mes al carrer, ja que els polítics que governen el País Valencià, en el seu odi a la nostra llengua, faran tot el possible, com ja està passant, per asfixiar (cancel·lant les subscripcions), les revistes en valencià, com El Temps, Camacuc, Buris-ana o Saó….I és que la censura i la prohibició de revistes que està fent aquesta nova inquisició del PP i VOX, empobreix la nostra llengua. I també empobreix la nostra llengua, (a més de vulnerar el dret a celebrar la nostra fe en valencià) la desídia de la majoria dels capellans valencians, que, en compte de valorar la revista Saó, la ignoren i la menyspreen.

- PUBLICITAT -