INFORMACIÓ DE CASTELLÓ NOTÍCIES

 

He quedat sorprès per l’article, “Sánchez se apoya en Bildu para sacar adelante los PGE” (Levante, 15 de novembre de 2020), en el qual l’autor del text blasma les negociacions que el govern del Sr. Sánchez està fent amb Bildu, de cara a aprovar els PGE. L’autor de l’article, al meu parer, fa unes afirmacions agosarades i, segurament, constitutives de delicte, tot i que no sé, si quan afirma: “dicen lo mismo que decían cuando llevaban capucha….solo que ahora no empuñan armas”, es refereix als “pistoleros de ETA” o als diputats de Bildu.

L’article diu que troba incomprensible que “el PSOE se avenga a negociar con los asesinos de la banda terrorista ETA”, una afirmació que podria ser delictiva. L’article diu també que els diputats de Bildu “han conseguido lo que querían: estar en las instituciones y el acercamiento de presos a cárceles próximas al País Vasco”. L’autor de l’article hauria de saber que si els diputats de Bildu estan al Congrés de Diputats, és perquè ho han volgut els qui els han votat perquè els representen. I pel que fa a l’acostament dels presos d’ETA als centres penitenciaris d’Euskadi, caldria fer cas de la Llei Orgànica Penitenciària, que a l’article 12 diu que cal “evitar el desarrelament social dels presos”, per la qual cosa s’entén que els reclusos haurien d’estar a la presó més pròxima als seus domicilis. Per altra part, és Institucions Penitenciàries qui té la competència per decidir el destí dels reclusos.

Finalment, aquest article al diari Levante diu que, “Hay casos que en democracia son innegociables, como es pactar con terroristas”, que és com l’autor defineix els diputats de Bildu, una afirmació que podria ser delictiva.

Vaja per endavant la meua condemna més contundent a la violència d’ETA i del GAL. Però crec que la democràcia es fonamenta en el diàleg amb els adversaris, al contrari del que pensa l’autor de l’article, que, com discrepa dels acords del govern amb Bildu,, mai no hauria saludat el Sr. Santiago Carrillo i la Sra. Dolores Ibárruiri, com sí que ho va fer el president Adolfo Suárez, ni hauria legalitzat el PCE. L’autor de l’article mai no hauria rebut a la Moncloa (com sí que ho va fer el president Suárez) el president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas. Ni tampoc no saludaria (si tinguera l’oportunitat), l’expresident de l’Uruguai, Pepe Múgica, que va pertànyer al Moviment d’Alliberament Nacional-Tupamaros, ni hauria firmat els acords d’Oslo, el 13 de setembre de 1993, entre Isaac Rabín i Iàsser Arafat.

L’autor d’aquest article hauria de saber que la base de la democràcia és parlar, negociar i entendre’s amb els adversaris i fins i tot amb els enemics. De fet, a l’estat espanyol han estat nombroses les negociacions dels diversos governs amb els terroristes d’ETA. Així, el desembre de 1976, amb Adolfo Suárez com a president del govern, hi hagué un intent de negociació quan el comandant Ángel Ugarte es va reunir a Ginebra amb ETA militar i ETA político-militar, que va proposar una treva a canvi de discutir l’alliberament de presos i el retorn dels exiliats.

Suárez y Carrillo

El 1981 hi hagué un nou intent de negociació. I el 24 de juliol de 1982, el ministre d’UCD, Juan José Rosón, negocià també amb ETA. Cinc dies més tard, el ministre Rosón establí contactes amb ETA VII assemblea. I el 29 d’agost de 1987, ara amb Felipe González de president, el govern va admetre que hi havia hagut un diàleg amb ETA, tot i que dos anys abans, el 17 de setembre de 1985, el mateix Felipe González digué que negociar amb ETA era un “disparate”. Quatre anys més tard, el 26 de febrer de 1989, hi hagué nous contactes entre el govern i ETA. I el 30 de juny de 2009, el president José Luis Rodríguez Zapatero anuncià l’inici del diàleg amb ETA.

PUBLICITAT

Però aquests contactes amb ETA també es van donar amb el president José Mª Aznar, que va autoritzar les negociacions amb ETA a Zurich, el 19 de maig de 1999, dos anys després de l’assassinat de Miguel Ángel Blanco. Encara més: el setembre de 1998 i de 1999, el govern del PP ordenà l’acostament de més de 120 presos d’ETA a presons del País Basc. I durant els governs del president Aznar, 311 presos d’ETA van ser excarcerats. Fins i tot el Sr. Aznar va dir el 5 de novembre de 1998, que “nos abrimos a la esperanza, al perdón y a la generosidad”, en relació a les negociacions amb ETA. I dos dies abans, el 3 de novembre de 1998, el president Aznar va arribar a dir: “He autorizado contactos con el entorno del Movimiento Vasco de Liberación”.

L’autor d’aquest article hauria de saber que per aconseguir la pau (i també per aprovar uns pressupostos), cal dialogar amb l’enemic, com va passar a Colòmbia el 2014 o uns anys abans, el 10 d’abril de 1998, amb l’acord del “Divendres Sant” entre el govern irlandès i el britànic i amb els acords d’Oslo entre Israel i Palestina.

L’article diu que les negociacions entre el govern i Bildu per aprovar els PGE són “un camino que solo llevará al precipicio y al peor de los escenarios”. ¿Un acord per superar i millorar els pressupostos del Sr. Montoro és el “peor de los escenarios”?

Per altra part, l’autor de l’article no és gens original amb el seu text, sinó que repeteix el que fa uns dies, en la clausura del 13è congrés del PP d’Osca, digué la Sra. Ana Beltrán, quan afirmà que el govern vol pactar els PGE “amb els qui volen destrossar el país a base de bombes”. O les declaracions del Sr. Alfonso Guerra que va tractar de “despreciable” l’acord del govern amb Bildu, oblidant el Sr. Guerra que el govern del Sr. González (del qual va formar part Alfonso Guerra), va dialogar amb la banda terrorista.

És veritat que ETA no ha demanat perdó pel dolor que va causar a la societat basca i espanyola, però la grandesa de la democràcia és dialogar i negociar amb els adversaris i fins i tot amb els enemics. L’Evangeli i concretament el Parenostre, és una mostra d’això.

Suárez i Tarradellas

Per altra part, ETA fa anys que ha desaparegut i malgrat el dolor que va causar a les víctimes, cal mirar avant i superar un escenari que ja ha passat, tot i que alguns ens volen fer creure que ETA encara continua matant.

L’autor d’aquest article hauria de tindre molt present l’escriptor Mark Twain, quan deia que “el perdó és la fragància que la flor desprèn en el peu que l’ha trepitjat”. I és que per construir el futur cal parlar amb tothom, que d’ací ve l’expressió “Parlament”. Per construir el futur cal tindre la noblesa de Nelson Mandela, que afirmà que “el ressentiment és com beure verí i esperar que mate els teus enemics”. Per això Mandela, mentre eixia de la presó que el conduïa a la llibertat, “sabia que si no deixava arrere la meua amarguesa i el meu odi, encara estaria empresonat”.

Cal el màxim reconeixement a les víctimes d’ETA (i també del GAL) i buscar  el diàleg entre adversaris, com va fer el president Suárez amb ETA, amb Carrillo o amb Tarradellas, com ho va fer també el govern britànic amb l’irlandès o el govern de Colòmbia amb la guerrilla.

Si el govern i la guerrilla de Colòmbia, i el govern irlandès i el britànic pensaren com l’autor d’aquest article, encara serien ben vius els conflictes armats a l’Úlster i a Colòmbia. Per això crec que a l’autor d’aquest article li aniria bé seguir el consell del jesuïta valencià, José Ignacio González Faus, que recentment deia que “més cristià que irritar-se i condemnar l’adversari, és intentar comprendre’l” (Religión Digital, 18 de novembre de 2020).

Curiosament, uns dies després del seu anterior article, el mateix columnista de Levante, en el seu text, “Ciudadanos mueve ficha” (Levante, 17 de novembre de 2020), reivindicava per a Cs el que uns dies abans havia negat a Bildu i al PSOE: “Este país necesita moderación” (el PSOE no és més que moderat?) “diálogo y consenso al margen de las disputas ideológicas”. I se n’alegrava que Cs “esté presente en la negociación para buscar acuerdos y aprobar leyes”.

Benvingut siga (“al diálogo y consenso”) l’autor d’aquests articles. Però el diàleg hauria de ser amb tothom. O s’ha de vetar alguns partits com Bildu del “diálogo y consenso”?

Josep Miquel Bausset

- PUBLICITAT -