CN | Emma GL
Quin oratge més bo fa estos dies per a passejar el poble i el terme. Veus, anant anant, el parc de l’Estació ple de xiquets jugant, i pares i mares amb ells. Encara que la temperatura és una anomalia meteorològica, tot s’ha de dir: Castelló està més alegre així.
Els camins de la Font Amarga i el Castellet no es queden arrere. Des de bon matí fins a boqueta nit s’hi veu gent, sovint acompanyada de gossos, trescant-los. Imagine els peregrins parlant dels quequiers, de com de pelats que estan. I de la negrilla dels tarongers quan algú, sense malvolença, agarra una taronja, la pela, la desgallona i se la menja amb les mans emmascarades. I aleshores pensa que no fa res si s’espola les mans en el jersei, que ja està per a llavar, i s’enrama els gallons. Quin profit!
Passejar pels paratges nostres –les Sendes, Montolivet, les Foies… – és un goig a l’abast de tots. Hui hem fet un itinerari poc habitual per les partides que acabe d’anomenar. La séquia del Braçal de la Foieta corria a pleret, i t’adones que saltar-lo, per passar al bancal del costat, no és una tasca fàcil. No obstant això, jugues, a pesar dels anys, a caminar per la vora de la séquia com si anares per la cornisa d’un gratacel. Com un xiquet. A pesar de tot, decidixes pegar mitja volta i tornar pel camí per on havies vingut. Però la veritat és que et perds uns minuts.
I de sobte t’adones que has arribat a una cruïlla, trafegant per les vies augustes, on hi ha un objecte –que hi havies vist– inert i solemne custodiant el pas: un sofà. Què hi fa un sofà en aquell encreuament? És necessària una andròmina en eixe lloc? Penses en l’Eco Parc, en el reciclatge dels mobles vells, en Wallapop, en la recollida quinzenal i mil ocurrències de llocs més adients que aquell. En qualsevol dels casos, quan l’has vist, mig perdut però no angoixat, et dius que has tornat a un punt de referència. I sense proposar-t’ho et dius: tots els camins et porten al sofà. I d’ahí a casa.
Salutem Plurimam.
