- PUBLICITAT -

CN | Emma GL

Fa unes setmanes vaig llegir el llibre de memòries d’infantesa i adolescència de Tobies Grimaltos El solatge del temps (2011, Edicions del Bullent). Hi vaig arribar a ell arran d’una conversa amb l’autor, a qui li vaig explicar que últimament solament m’atreia la literatura memorialística i, aleshores, em va deixar el seu llibre. I me n’alegre que ho fera, entre moltes raons, perquè m’ha permés fruir una bona estona i, per fi, acabar un llibre, un deute que tenia amb mi i amb la literatura contemporània. Però no parlarem d’això ara.

Tobies ha escrit en El solatge del temps un llibre en què els lectors poden conéixer el Catelló dels anys 60, una època de transició en l’àmbit rural on s’anava imposant el motor com a ferramenta de treball i de mobilitat i la tracció animal començava a desaparéixer en els afers del camp. De fet, son pare es dedicava a llaurar el camp amb haques, per això la imatge de la coberta n’il·lustra una.

Qui coneix Tobies sap que el seu camp de treball és la filosofia i que d’un tema qualsevol fa una reflexió. Això és el primer que ha fet, d’acord amb la seua idiosincràsia, en el pròleg: hi ha divagat sobre què és recordar; els records d’ell i, per extensió, de les persones. I té molta raó quan diu que els records són, sovint, parcials i esbiaixats, i que, per tant, el llibre és una aproximació a la realitat que va viure a Castelló fins als 12 anys.

PUBLICITAT
Tobies Grimaltos

Com he dit al principi, ja fa unes setmanes que he llegit el llibre; per tant, no el rememore com si fora ahir. Quina paradoxa, no? Però jo no faré literatura; examinaré de nou l’índex. En vora quaranta capítols, que ocupen una extensió assequible de 180 pàgines, Tobies hi parla de son pare, que era rossiner i al qual idolatrava; del costum inconscient de matar vespes; del tràngol que va passar quan, el dia de la comunió, va descobrir que el rellotge que duia havia perdut una de les busques; del robatori de garrofes que va perpetrar amb uns amics i que, paradoxalment, era d’un hort de la seua propietat; del concepte que tenia de mantindre les regles que se li encomaven fins a les últimes conseqüències i, entre molts altres temes ben interessants, de la superació de la seua timidesa.

El matxo, el carro i el gos – Foto article de Vicent Ventura

Els lectors que lligen este llibre no haurien de caure en el prejudici que és tan sols un llibre de memòries, ja que, en realitat, és un reflex d’una societat canviant on abunden temes generals que ultrapassen la qüestió merament familiar o local. La societat valenciana ha sigut –i és!– molt rural en molts aspectes i en el nostre imaginari col·lectiu, siguem d’on siguem, podem trobar correlats en el El solatge del temps, amb el qual identificarem perfectament la generació dels nostres pares, la qual nosaltres tenim el deure de conéixer per entendre’ls millor si cap.

 

Vídeo Tobies Grimaltos presentant el seu llibre “El solatge del temps”, 18 de març 2011

- PUBLICITAT -

Comentaris

Introduïu el vostre comentari
Introduïu el vostre nom ací