Abril 2023
La nostra llengua, d’una generació a la següent, va perdent lèxic i recursos expressius propis, la seua sintaxi es perverteix per influència del castellà. Hi ha moltes paraules que, en veure-les, reconeixem per haver-les sentides de menuts (o no tant).
Però que fa temps que hem deixat d’emprar i de sentir; algunes perquè les hem substituïdes per les seues germanes castellanes o una versió valencianitzada d’aquestes. Altres, perquè els canvis vitals les han portades al desús juntament amb allò que signifiquen (barcella, màrfega, palloc).
La pretensió de ‘Paraules d’Ara i Sempre’ és, justament, refrescar-nos la memòria, fer-nos presents aquestes paraules que porten l’aroma d’altres temps i que poden tornar a estar tan vigents com ho estaven. Podem recuperar-les o no acabar-les d’oblidar. De nosaltres depén, no condemnem a l’oblit el que hem heretat dels nostres pares i mares, no hi ha per què.
Com podeu participar: sols cal posar paraules en l’apartat de comentaris, o enviar-la al correu info@castellonoticies.com, també al Telegram o WhatsApp del telèfon 684 413 013, nosaltres publicarem el seu significat mitjançant el Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
gira-sol
El gira-sol és una planta herbàcia anual, originària d’Amèrica Central i del Nord, amb una tija dreta, de consistència robusta, que pot superar els dos metres d’alçària; les fulles són grans, amb forma de cor i aspres al tacte; presenta una inflorescència en capítol, de 10 a 40 centímetres de diàmetre, amb flors de color groc viu; el fruit són unes llavors ovoides amb una corfa de color negre, blanc o estriat, conegudes popularment com a pipes.
El seu nom científic és Helianthus annuus, format a partir de les paraules gregues helios, que significa ‘Sol’, i anthos, que significa ‘flor’. El nom de gira-sol (o mira-sol, com també és coneguda) li ve perquè, en les plantes jóvens, el capítol floral gira segons la posició del sol.
entreverat -ada
vaixell
Com a alternativa purista a barco, sovint s’ha proposat el mot vaixell. Es tracta, certament, d’una forma acreditada des de ben antic en valencià. Prové del llatí vascellum, diminutiu de vas, que originàriament significava ‘recipient xicotet’, i amb eixe ús apareix usat en molts textos valencians, com ara el Tractat de Scipió y Aníbal, de Fra Antoni Canals, datat en 1400: «car lo dit Aníbal carregà lo navili del dit Rey de olles, cànters, gerres e diversos vaxells de terra». Amb este mateix ús, però amb la vocal pretònica transmutada en e (veixell), encara es conserva en algunes comarques valencianes. El sacerdot i filòleg Joaquim Martí Gadea, natural de Balones (el Comtat), en la seua obra Tipos, modismes i coses rares i curioses de la tèrra del ge, una autèntica joia enciclopèdica d’usos i costums valencians publicada a començaments del segle XX, escrivia que «licors […] destinats a colar y trafegar de un punt o veixell a un atre».
Per analogia amb la forma de molts atifells, la paraula vaixell passà a usar-se també amb el significat de ‘nau’. Esta mateixa metàfora també es constata des de ben antic en altres llengües, com l’occità vaissel, el francés vaisseau, l’italià vascello o el castellà bajel (probablement pres del nostre vaixell). Les transferències lèxiques en el camp de la nàutica, tal com apuntàvem ahir mateix en la nota sobre barco, han sigut molt habituals en totes les llengües. I vaixell no n’és cap excepció. En qüestions de paraules, pràcticament res és privatiu de cap llengua en particular. L’ús de cada mot està sotmés a vaivens capritxosos. Sovint és el resultat de modes, que ens venen d’ací i d’allà, i igual que venen se’n van. El cas és que l’ús del mot vaixell començà a decaure progressivament a partir del segle XVI, fins a percebre’s com a «arcaic», tal com constata mossén Alcover, i el seu ús no es reprendria fins al segle XX en la llengua literària. No cal dir que esta recuperació és beneficiosa, en tant que augmenta els recursos expressius de la pròpia llengua. El problema es planteja quan es vol atorgar un valor identitari a certes veus, en termes excloents, sense atendre el que diuen —i han dit durant molt de temps— la immensa majoria dels parlants. La normativa lingüística és útil en tant que cohesiona una comunitat de parlants, proporcionant els recursos per a satisfer les seues necessitats expressives, que no són unívoques, sinó diverses, plurals… Per això precisament barco i vaixell es complementen enriquidorament, igual que altres paraules de caràcter general, com nau o navili, i tantes altres formes amb què es designen embarcacions amb unes característiques molt específiques, com iot, bot, zòdiac, caiac, canoa, piragua, balandre, catamarà, faluga, góndola, junc, llaüt…, moltes de les quals tenen un origen molt remot, però ara, amb l’ús que n’hem fet, ens les hem apropiat i ja podem dir que són ben nostres.
ofrena
La paraula ofrena prové del baix llatí offerenda, que originàriament significava ‘que ha de ser oferit’, com una obligació projectada al futur. Es tractava, efectivament, d’una donació oferida a una divinitat, immersa normalment en una cerimònia ritual, celebrada amb l’objectiu d’aconseguir una actitud complaent amb els desitjos dels seus serfs. En alguns casos, davant d’afliccions col·lectives puntuals, com ara una plaga o una sequera pertinaç, l’ofrena es convertia en un acte d’imploració d’auxili als déus.
L’ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desemparats és una tradició que s’inicià per un grup de monges l’any 1941, i uns anys després fou assumida per la Junta Central Fallera com un acte integrat dins del ritual de les festes falleres, consistent a engalanar una gran bastida de fusta de quinze metres d’alçària fins a formar una gran imatge floral de la Mare de Déu.
bocamoll -a
processó
La paraula processó prové del llatí processio, derivat del verb procedere, que en llatí clàssic significava ‘avançar’. S’aplicava sobretot a les legions romanes en formació. Però, a partir de l’any 380, en què l’emperador Teodosi promulgà l’Edicte de Tessalònica, pel qual el cristianisme es convertí en la religió oficial de l’Imperi romà, el mot processó quedà assimilat a una cerimònia religiosa en què un grup d’eclesiàstics i fidels desfilen solemnement pels carrers, acompanyant una imatge o una relíquia, mentre preguen o canten lletanies.
En valencià, inicialment s’usà la forma processió, que prompte es transformà en processó. Però, per influència del llatí professione, que tenia un significat semblant, es generaren també des de ben antic les variants professó i provessó, que encara actualment són les més usades col·loquialment en valencià.
immaculat
L’adjectiu immaculat prové del llatí immaculātus, forma resultant de la combinació del prefix ‑in (modificat en -im per contacte amb una paraula començada en m), que aporta un significat de negació o privació; el substantiu macula, que tenia el valor de ‘taca’, ‘senyal que embruta un cos’, i el sufix -atus (que derivà en -at), usat per a la formació d’adjectius.
Però en llengua vernacla immaculat passà a usar-se figuradament per a referir-se quasi exclusivament a la Mare de Déu o a algun dels seus atributs, al·ludint al fet que havia nascut sense la màcula del pecat original i que, amb plena puresa de cos i ànima, concebé de manera asexuada Jesucrist, per obra i gràcia de l’Esperit Sant: «en lo immaculat ventre de la verge Senyora», escrivia Joan Roís de Corella en Lo cartoxà l’any 1495.
I així fou com la paraula immaculada passà a designar, per antonomàsia, la Mare de Déu, i després a convertir-se en una advocació mariana, de la qual s’han creat diversos antropònims. A més de Immaculada, també tenen valor de nom propi les variants Imma, Ada, Concepció i Conxa. Moltes felicitats!
borumballa
gelat
L’adjectiu gelat s’ha format a partir del participi del verb gelar, fent referència a un líquid que s’ha solidificat per l’acció del fred (i així parlem, per exemple, d’aigua gelada o d’oli gelat). Però, sense arribar a l’estat sòlid característic del gel, metafòricament també s’usa l’adjectiu gelat per a indicar que la referència al·ludida presenta una temperatura molt freda. En este sentit, pot aplicar-se a la temperatura ambiental («ha fet una nit gelada»), a les parts del cos («tinc les mans gelades») i inclús a un aliment que ha perdut la temperatura que es considera adequada per a ingerir-lo en les condicions òptimes («la carn gelada no val res»). Este últim significat és molt peculiar del valencià. Amb un valor figurat, també es fa servir per a indicar una reacció inexpressiva davant d’una notícia inesperada («quan m’ho digué, em vaig quedar gelat»).
