Durant els anys 1940-1960, a l’Espanya franquista es van popularitzar els espectacles de varietats en què el públic disfrutava de les actuacions de les companyies, que duien amb elles artistes amb més o menys renom. L’oci nocturn de Castelló, els caps de setmana, era d’este tipus, i el poble hi acudia per escoltar música i vore els balls de moda del moment. Enmig d’este panorama artisticomusical, el nostre poble va tindre una persona que va destacar en el seu moment i que no ha tingut el degut reconeiximent. Es tracta de Vicente Pérez Todolí, el Vaquero: cantant, ballarí i l’únic artista professional de Castelló durant aquelles dos dècades.
Els orígens de la vena artística de Vicente Pérez van lligats a la influència del seu amic Filiberto Varela, clarinetista en la Lira Castellonera; músic, per tant, que tenia bones nocions de solfeig. Tots dos anaven sovint a Ràdio Alzira, on Filiberto cantava tangos i Vicente cançó espanyola. Però prompte va abandonar el cant i va començar a aprendre, de manera autodidàctica, flamenc, sevillanes i jotes. De l’autodidactisme al professionalisme, en va passar quan començà a rebre classes a València, a l’acadèmia de ball i gimnàstica rítmica del mestre Vicente Talón, qui ja exercia la professió des del 1927 i formà la flor i nata dels ballarins i ballarines valencians de l’època.
Però per a Vicente Pérez tot no van ser flors i violes, perquè son pare no veia amb bons ulls que ballara, per la qual cosa el reprenia sovint. De fet, no li donava diners perquè anara a València a classe, així que Vicente se les va enginyar per pujar al trenet quan ja anava en marxa, sense que el revisor el vera, i estalviar-se així innocentment l’import del bitllet. Per la seua passió, doncs, si era menester, assumia tots els riscos que calguera.
En certa manera, son pare devia tindre por que el seu fill no prosperara en una societat, la del règim franquista, en què les taxes d’atur i la pobresa sobreeixien de mala manera. Per això volia que es dedicara al negoci familiar, el de les vaques i els bous de llaurar. I de l’ofici familiar, del sobrenom de la família, va prendre el seu nom artístic amb orgull: Vicente el Vaquero. Amb el temps, son pare va acceptar la seua passió artística, però amb reserves: no volia que abandonara l’ofici de vaquer. I ben bé que se les va enginyar per poder anar a fer les actuacions. Així que per no defraudar son pare i continuar conreant la seua passió, li demanava al seu germà Eduardo que cuidara i arreglara els bous i les vaques per compte d’ell, perquè, si no, son pare no el deixava anar a actuar, com ja hem dit. I fent honor a este mestissatge professional, va saber combinar les vaques i els assajos del ball, aprofitant qualsevol moment. Com?, es preguntaran vostés. Com que en casa no podia fer-ho, assajava damunt de la màquina de llaurar l’arròs mentre esta era tirada per les vaques, amb els imponderables sotracs que això comportava.
En paraules del seu fill Vicent, son pare «va ser molt constant en la seua afició i va aconseguir fer-se un lloc en una companyia artística valenciana, en la qual feia diverses tournés per diferents ciutats», cosa que acrediten els fullets de mà que anunciaven, a bombo i plateret, les actuacions del Vaquero. Gràcies a estos fullets que conserva el fill, sabem que el 7 de gener de 1955 va debutar a Castelló, quan ja era un professional del ball, al teatre Ideal. La cosa degué anar bé, perquè el mateix any va repetir al poble: el dimecres 13 de juliol de 1955, a les 22.45 h, actuà al Califòrnia, en un «grandioso acontecimiento artístico». Vicente el Vaquero és elogiat en el programa per la seua «simpatía» i «distinción».
En totes estes actuacions va posar en pràctica tot el que va aprendre en l’acadèmia del mestre Talón i de la seua amiga íntima, l’actriu i artista valenciana Queta Claver, qui també assistia a l’acadèmia de València. En les tournés que hem esmentat, ballava peces de Manuel de Falla, com ara la «Danza del fuego», d’El amor brujo; la «Danza del molinero», d’El sombrero de tres picos; de Maurice Ravel va interpretar Bolero. I fins i tot sabia ballar una peça russa que es deia Natacha, que era molt popular en aquella època, encara que poc tenia a vore amb el folklore de l’època.
Amb els anys, la família li requerí més responsabilitats i temps, per això va deixar d’actuar en primera línia estant ja casat i amb dos fills, però la passió pel ball no la va abandonar per complet, i va iniciar el projecte de la creació d’una acadèmia de ball a Castelló. De fet, va instal·lar un tablao en casa per a l’acadèmia.
Després d’acabar la seua carrera com a ballarí, va portar al poble diverses companyies artístiques que van actuar al teatre Ideal.
Rubén Galera Hernández
