CN | Tobies Grimaltos
Tinc un amic, Pere, que viu en un poble menut del Prepirineu. Allí viuen només cinc-centes persones i el paratge és espectacular: natura feréstega, primigènia. Pere està ben content de viure allí i diu que no canviaria este lloc per cap altre del món. Fa poc coincidírem i dinàrem junts. Va ser un dinar d’aquells on no hi ha pressa, que comença en un aperitiu i es perllonga en una sobretaula dilatada, condidora. Parlàrem un poc de tot, de com ens van les coses, de què fem, de què esperem, què ens preocupa. Fou en este context que em va referir una anècdota, a partir de la qual va encetar una reflexió que ara vos trasllade.
Al poble de Pere, a pesar que no és habitual per aquella zona, hi ha una colla de castellers. Ja sabeu, una colla d’aquelles que fan castells humans; com per ací les muixerangues. Pere és un lletraferit, l’únic del poble, almenys l’únic conegut popularment. Els castellers li demanen ara i adés algun escrit per als díptics de presentació i propaganda que empren per a donar-se a conéixer i anunciar les seues activitats. No fa molt, li demanaren que escriguera una petita història de la colla. El meu amic ho va fer. Diu que va ser una tasca complexa, va invertir una bona quantitat d’hores —que sobrepassa amb escreix la centena— es va haver de documentar bé, fer bona cosa de cerques a arxius i a Internet, fins i tot va haver de comprar algun llibre. També de l’Ajuntament li demanen algunes coses, i cada any algun escrit per al programa de festes, a banda de la correcció de textos d’este programa i molts dels escrits de l’Ajuntament. Tot això sense cobrar res. No és que ell no vulga cobrar, de fet mai no s’ha plantejat esta possibilitat perquè mai no li l’han oferida.
Em diu Pere que deu fer cosa d’un mes, va haver de cridar el fontaner del poble, que és el president de la colla de castellers. L’aixeta de la cuina perdia aigua. L’home va desmuntar l’aixeta, li va demanar vinagre per a netejar no sé quin component, la va tornar a muntar i l’aixeta funcionava perfectament. Pere, satisfet i agraït li va donar les gràcies, com la colla de castellers li les va donar a ell quan els va lliurar la història que li havien encomanat. Però aquell bon home no feia cap intenció d’anar-se’n. En veure la mirada interrogativa del meu amic, va dir: «Són trenta euros». Pere, badat de boca, no va saber què dir ni com reaccionar. Va acotar el cap, va fer mitja volta i va anar a buscar la cartera.
Dies després, ja més relaxat, prenent café al casino, va tenir l’ocasió de comentar-ho amb el fontaner-president-de-la-colla-de-castellers.
—Home! —diu que va dir—, amb tanta faena que vos he fet i vos faig jo debades, pensava que no em cobraries; al cap i a la fi, no gastares material.
—No compares, home! —diu que va respondre el fontaner-president-de-la-colla-de-castellers—. Jo visc d’açò. Tu això ho fas perquè t’agrada, t’ho passes bé i ho tens pràctic, i nosaltres no sabem fer eixes coses.
Pere, una altra vegada, ja no va saber què respondre. Tampoc ell sabia fer la faena del fontaner. També és veritat que el fontaner ho tenia pràctic. Quina era aleshores la diferència? Que al fontaner no li agradava la seua faena?
—I dic jo —reflexionava ell en veu alta—: ¿importa si u s’ho passa bé o mal per tal de pagar una faena o no? ¿I per què hauria de valdre això en este cas i no val en el del fontaner, el pintor o l’electricista? ¿El fet que t’agrade el que fas és prou pagament només en les tasques intel·lectuals? ¿És que la fontaneria, la fusteria, etc. són tasques desagradables sempre i, per això, cal pagar-les? ¿Vols dir que no s’ho passen mai bé fent la seua faena? Es veu que pensen que escriure, corregir o preparar un discurs (per a tu o per a un altre) no comporta cap esforç, cap patiment ni dificultat. ¿És que no han sentit parlar del pànic al full en blanc, de l’esforç per trobar l’adjectiu adequat o la frase exacta? Que ell viu d’això i jo no! Clar, ¿com n’he de viure jo si no em paguen ni en tenen cap intenció?
Demanàrem un altre café. Este tema tenia Pere una mica exaltat. Necessitava parlar-ho amb algú que el poguera comprendre.
—El que em té capficat —i va fer un glopet al café com per a poder pensar millor el que volia dir— és com no es comprendria que ells no cobraren pel seu treball i alhora donen per fet que tu no has de cobrar pel teu.
Em mirà un moment per a veure amb quina expressió escoltava les seues paraules i va continuar:
—Entén-me bé. A mi no em sap mal fer un favor o deu, el que em molesta és eixa falta de consideració, que donen per fet que la teua faena, les faenes intel·lectuals, no s’han de pagar i que és una obvietat que qualsevol altra faena sí que ha de ser cobrada.
Vam mantenir un silenci d’uns segons. Semblava com si volguérem assimilar el que s’acabava de dir i afegir alhora algun adob que ho fera més digerible. Va ser, una vegada més, Pere qui va acabar amb el silenci:
—I clar, com que el que no costa no es valora, passen coses com la que t’he contat i altres que et podria contar. —Va callar un instant i va afegir amb convicció—: Hem de dignificar la nostra faena, fer que li donen importància. Que una cosa és quan fas les coses per iniciativa pròpia i una altra quan és un encàrrec.
I brindàrem, eufòrics, amb les tasses de café. Canviaríem les coses! Tot seguit, Pere es va mirar l’hora. Es va alçar de la cadira com impulsat per un moll, i va exclamar:
—Ostres, que tard és ja! Me n’he d’anar, que he d’escriure el discurs del president de la colla de castellers per a les festes de demà. Necessitaré tres o quatre horetes.
Ens donàrem la mà, ens férem uns colpets en l’esquena i tornàrem cadascú a la nostra rutina.
