MARÇ 2023
La nostra llengua, d’una generació a la següent, va perdent lèxic i recursos expressius propis, la seua sintaxi es perverteix per influència del castellà. Hi ha moltes paraules que, en veure-les, reconeixem per haver-les sentides de menuts (o no tant).
Però que fa temps que hem deixat d’emprar i de sentir; algunes perquè les hem substituïdes per les seues germanes castellanes o una versió valencianitzada d’aquestes. Altres, perquè els canvis vitals les han portades al desús juntament amb allò que signifiquen (barcella, màrfega, palloc).
La pretensió de ‘Paraules d’Ara i Sempre’ és, justament, refrescar-nos la memòria, fer-nos presents aquestes paraules que porten l’aroma d’altres temps i que poden tornar a estar tan vigents com ho estaven. Podem recuperar-les o no acabar-les d’oblidar. De nosaltres depén, no condemnem a l’oblit el que hem heretat dels nostres pares i mares, no hi ha per què.
Com podeu participar, sols cal posar paraules en l’apartat de comentaris, o enviar-la al correu info@castellonoticies.com, també al Telegram o WhatsApp del telèfon 684 413 013, nosaltres publicarem el seu significat mitjançant el Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
acaparar
En temps de restriccions, és natural tendir a acumular els productes que escassegen. Per si de cas… És una reacció comprensible, però no necessàriament lògica. Ni menys encara solidària. Les acumulacions d’un producte escàs generen més restriccions i, alhora, una pujada de preus. És el resultat de la interacció entre l’oferta i la demanda. Així funciona el mercat.
A esta acció actualment li diem acaparar. Encara que no sempre li hem dit així. Este verb apareix arreplegat per primera vegada l’any 1891, concretament en el Novísimo diccionario general valenciano-castellano, de Joaquim Martí Gadea, religiós i filòleg natural de Balones (el Comtat). És una innovació en tota la lexicografia del domini lingüístic. Més encara: en el diccionari de la Real Academia Española este verb no tindria entrada fins a l’edició de 1925. És important remarcar este contrast perquè a voltes no hem sabut valorar com tocava les aportacions dels nostres filòlegs.
Cal apuntar, per una altra banda, que les innovacions lèxiques sempre són relatives. Les paraules van d’una llengua a una altra, i les anem prenent en la mesura que en tenim necessitat. En este cas concret, el verb acaparar ens arribà a través del francés accaparer, que l’havia pres, al seu torn, de l’italià accaparrare, format per derivació de caparra, que s’usava amb el significat de ‘quantitat de diners que s’avançaven al proveïdor per a assegurar-se el compliment d’un contracte’.
sedàs
fartar
Si «tots els camins porten a Roma», tal com proclama una dita popular, també és cert que, partint de Roma, s’arriba a tots els llocs. Amb les degudes diferències, amb les paraules passa més o menys el mateix. I no sols perquè la majoria del lèxic de les llengües romàniques porten a un ètim d’origen llatí, sinó perquè a vegades diverses paraules amb un origen comú passen a bifurcar-se formalment i semànticament. Eixe és el cas dels verbs fartar (que també presenta la variant formal afartar) i farcir (que comentàrem ahir). Els dos mots, en última instància, provenen de farcīre.
El verb fartar es va crear per derivació de fart; este adjectiu provenia del llatí fartus, forma de participi del verb farcire. Originàriament, feia referència al conjunt d’aliments amb què se’n reompli un altre; és a dir, allò que actualment en diríem el farciment, el farcit i, en certs casos, la farcidura. Però, amb el temps, la paraula fart passà a designar específicament l’estat en què queden les persones després d’haver menjat molt. El pas següent fou la translació metafòrica referida a la sensació d’incomoditat produïda per haver de repetir una vegada i una altra una mateixa acció. La reiteració cansa; i, si és intensa, farta. Este nou sentit de fartar ja es documenta en el Tirant lo Blanch: «ella se fartava de plorar». Joanot Martorell, l’autor del Tirant, es referia a Estefania, la donzella de Carmesina; plorava perquè… Val més, si estan interessats a saber-ho, que lligen el text original. No es fartaran de llegir.
martingala
faristol
Amb la paraula faristol (pronunciada amb o oberta) es fa referència a un suport de fusta o d’altres materials, amb peu o sense, en forma de pla inclinat, a on es posa un llibre o uns papers per a llegir-los amb més comoditat. La forma equivalent del castellà (també usada col·loquialment en valencià) és atril, si bé antigament també era habitual facistol, variant que apareix reiteradament en textos valencians antics.
Este vocable ens arribà a través de l’occità faldestol, que l’havia pres al seu torn del fràncic faldistôl, a on tenia el significat de ‘cadiral plegable’. Era, en definitiva, un seient ample, amb braços però sense respatler, que usaven els monarques o els bisbes en alguns actes. Partint del mateix ètim i preservant el significat originari, s’ha mantingut la forma faldistori.
Però, en l’evolució patrimonial de la paraula, per la similitud formal que presentava, faristol passà a designar un suport en què es posava el missal o les partitures que el cor usava per a cantar. Així és com consta en el Libre de antiquitats, a on Pere Martí, sotssagristà de la seu de València, anotava en 1525 que «aprés anaren a l’altar major, a hon havia un fasistol ab un missal ubert».
caperutxa
Ja hem passat la Setmana Santa, però sense les típiques celebracions festives d’estos dies. La pandèmia hi obliga. Però, ni que siga a través del record, pot evocar-se alguna paraula que ens recorde almenys per què fem festa. Una de les més distintives d’este període és segurament la paraula caperutxa, amb què es designa una peça de forma cònica allargada i molt aguda amb què els penitents es cobrixen el cap durant les processons. Presenta moltes variants: caporrutxa, caporrutxo, caparrutxo, capirota… Sembla, en tot cas, que deriva de la paraula caputxa, modificada amb l’afix -er-, probablement per imitació de l’italià capperuccia.
Esta classe de barret està inspirat en el que posaven als reus condemnats a la pena capital durant l’Edat Mitjana en el camí que recorrien des de la presó fins al patíbul; després també es generalitzà el costum de posar-los-el als condemnats per delictes religiosos pel tribunal de la Inquisició per a escarnir-los públicament. Més enllà del valor lúdic de qualsevol disfressa en l’actualitat, l’ús de la caperutxa pels penitents que desfilen en les processons de Setmana Santa és, en el seu origen, una manera de mostrar la condició de pecador que vol expiar les seues faltes, recorrent fins i tot en algunes ocasions a l’autoflagel·lació pública.
zitzània
La zitzània és una planta herbàcia de la família de les gramínies. Té unes tiges dretes i robustes, de les quals ixen fulles linears i flors en espigues terminals, amb arestes agudes. Es cria espontàniament en els sembrats, a on sovint es confon amb altres cereals. En la terminologia científica és coneguda amb el nom de Lolium temulentum, en què el primer component, lolium, que és el nom amb què era coneguda esta planta entre els romans, designa el gènere; i el segon component, temulentum, que deriva de la veu llatina temulentia, significa ‘embriaguesa’. Es diu així perquè, mesclant el gra d’esta planta amb el del blat, produïx efectes embriagadors. Per eixe motiu en castellà esta planta és coneguda també amb el nom de borrachuela.
L’expressió sembrar zitzània, habitual originàriament en textos religiosos, s’usa per a referir-se a aquells que, malparlant d’altres persones, generen discòrdies i enemistats entre els membres d’un grup.
jeroglífic
Un jeroglífic, en la versió més popular, és un passatemps que consistix a desxifrar un missatge que apareix expressat a través d’un conjunt de signes i figures. Per extensió, la paraula jeroglífic també s’utilitza en referència a qualsevol cosa que resulta difícil d’entendre.
Però, en realitat, este significat contemporani no és més que el resultat del desconeixement dels sistemes de comunicació antics. A nosaltres el mot jeroglífic ens arribà en el segle XVII com un cultisme provinent del llatí hieroglyphicus, forma presa del grec hieroglyphikós, composta de hierós, que significava ‘sagrat’, i de glýphō, ‘gravar’. L’escriptura jeroglífica és, efectivament, la que feien servir els sacerdots egipcis en els antics monuments funeraris. Durant molt de temps eixes figuretes resultaven enigmàtiques. No fou fins al 1822 quan l’arqueòleg francés Jean François Champollion pogué desxifrar l’alfabet jeroglífic a través de l’anomenada pedra de Rosetta, un fragment d’una estela que havien trobat els soldats de Napoleó en l’aldea egípcia de Rosetta.
Carmelina Sánchez Cutillas, declarada escriptora de l’any per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, té precisament un llibre titulat Els jeroglífics i la pedra de Rosetta. Sempre és un bon moment per a recrear-se en la prosa poètica de Carmelina.
empoderament
La paraula empoderament és una adaptació del terme anglés empowerment. El seu ús començà a fer-se servir durant els anys huitanta del segle passat en els cercles feministes per a fer referència al procés pel qual les dones accedien al control dels recursos econòmics per a reforçar d’eixa manera el seu protagonisme en tots els àmbits socials. El concepte ha anat ampliant-se gradualment a unes altres esferes per a passar a designar, de manera global, qualsevol procés de canvi tendent a augmentar la participació de col·lectius marginats o minoritzats socialment que es troben en una situació de desigualtat respecte a uns altres grups socials en l’activitat política i econòmica.
L’empoderament implica també el desenvolupament de la confiança dels individus afectats en la seua pròpia capacitat, condició indispensable per a poder participar activament en la presa de decisions en tots els processos de govern comunitaris.
