CN | Jose Mena Àlvarez
Natura salvatge dl Massís del Caroig és el títol d’este treball en el que el fotògraf de natura Jose Mena ha unit l’esforç i el coneixement en materia de fotografia i saber sobre el medi natural, posant a l’abast de qualsevol amant de la natura una sèrie d’imatges captades estos últims anys. El fotògraf ha centrat el seu treball al Massís del Caroig, on el riu Xúquer s’obri pas entre muntanyes, formant un paisatge salvatge i sobrecollidor, i com deia Jose Manuel Almerich, una inmensa regió natural, solitaria com poques en tot el territori penínsular, un paisatge dur i difícil, de vegades hostil, on els seus retalls de bosc, aspres barrancs, escarpats cingles i abrics rupestres formen un espai natural desconcertant per la seua extraordinària bellesa i grandiositat. Un territori en forma de cercle quasi perfecte, que ha sigut tradicionalment considerat en la seua àrea central, com una de les regions més solitàries i despoblades d’Europa.
Este Castellonenc va començar a mirar cara a cara la natura amb la càmera que li van regalar els seus pares quan tan sols era un xiquet. Tots els demés companys que tornaven a casa després d’una eixida escolar o un campament d’estiu portaven a casa fotografies de grup o llocs que havien visitat. Jose no. A les fotos de Jose podem trovar un a filera de formigues transportant menjar cap a la colònia, escarabats, animals de mil formes que era el que a ell li cridava la atenció i volia guardar a la retina per sempre. Recuperava amb fets un dels pensaments pedagògics més ancestrals. El món está habitat per diferents tipus de subjectes o persones, humanes i no-humanes, que aprenen la realitat desde diferents punts de vista. Des de el perspectivisme antropomòrfic les relacions socials no es limiten als éssers humans, sino que inclouen també a animals, plantes… És on ell va començar a deixar les seues primeres empremtes al paper fotogràfic.
Amb els anys va vindre la experiència, el coneixement que ajudaria a desenvolupar la creativitat, l’estudi del medi, el perfeccionament de la tècnica, l’interès per la biologia que mai la va deixar de la mà i va saber compartir a les seues publicacions i col·laboracions de lletres, i sempre, sempre aquell instint ancestral que l’han convertit en un poeta-científic al convertir l’objectiu de la càmera en una prolongació del seu ull, del seu pensament que ens transmet tota la passió vocacional posada per aconseguir el moment, per mostrar-nos una espècie que forma part del nostre medi, però que sols hem pogut vore de passada volant pel cel o creuant un camí alguna que altra vegada ràpidament sense poder apreciar be formes, color… ens mostra fins la mirada del nostre desconegut, els trets més detallats que podem contemplar a plaer.
Les imatges dels animals salvatges que formen part del seu treball, han sigut possible gràcies a un exhaustiu treball de camp previ, seguint els hàbits de la fauna i preparant tots els detalls metòdicament. Un dels mèrits d’esta professió és la paciència que li posa per poder captar la imatge. El més bonic de les imatges de Mena és que totes estan fetes en el mateix hàbitat de la espècie que ens mostra, tal és el respecte amb el que treballa que sempre és ell qui es fon amb l’entorn, per poder captar el moment sense alterar la rutina de l’animal. Ya siga de dia o de nit, hivern o estiu amb sol, pluja o vent.
Mai ha posat en perill la integritat física de l’animal i el benestar d’éste ha estat sempre per damunt de l’obtenció de qualsevol fotografia.
La natura intuida de Jose Mena a través de les seues fotografies, ens descobreix tot un món que a ulls de la gent és totalment imperceptible. El fotògraf es fusiona amb el paisatge, respectant el seu hàbitat, passant desapercebut, per així, recorrent a sofisticades tècniques de camuflatge ens apropa la bellesa de la natura quan l´home no intervé amb ella.
És important i convenient explicar que per aconseguir imatges de gran qualitat en tractar amb la fauna salvatge, és extraordinàriament difícil i es requereix uns profunds coneixements naturalistes, innombrables preparatius, domini de la tècnica fotogràfica, i com no, estar preparat per aguantar llargues jornades a la muntanya, per camins, per sendes, barrancs, valls, frondosos boscos… de vegades amb climatologia adversa… però també, cal tenir un poc de sort, però sobretot molta paciència.
En Jose Mena la fotografia s’ha convertit en una mena de “projecció del seu esperit”, i ha sabut com ningú “llegir” a la natura, on ha expressat el seu sentiment a través de les imatges, convertint estes en art. Ens ensenya a mantenir la coherència, el vincle. Mentre estem veient el gripau embolicat amb gotes d’aigua, el mussol volant i caçant amb tota la seua esplendor, estem mirant dins nostre, estem pensant que la imatge que tenim davant és una meravella i que poder estar contemplant-la és una altra, i de les grans.
Quan parles amb Jose sembla que no hi haga riu, cova, muntanya capaç d’amagar-li un secret. Sap on i quan trobar l’animal que es proposa… no te por al fred, a la nit, baixar a una caverna fosca, passejar-se pel fang del riu fins trobar una “bonica” serp i jugar-hi fins que aconsegueix els moviments que cerca. Doncs res, un dia es va presentar a casa meua de Jorcas, a Terol per buscar una mena d’escurçó que viu per allà, i no va parar fins que la va trobar per fotografiar-la al seu gust. I com este botó de mostra, mil anècdotes més omplen els seus dies.
És un fotògraf de naturalesa atípic, moltes vegades, m’atreviria a dir, anàrquic, indisciplinat, que no atén les normes establertes: té prou tranquil·litat per passar hores d’espera en un amagatall incòmode a l’espera que arribe algun animal, o a recrear-se davant d’un paisatge a fotografiar però, aquesta calma es pot convertir en nerviosisme i impulsivitat quan, ha de travessar muntanyes cobertes d’inaccessibles matolls gairebé sense indicis de sendes ni camins a la recerca d’algun motiu fotogràfic. Flexible i polivalent a l’hora de retratar la natura, fuig de qualsevol especialització en les diverses variants que té la fotografia de natura. El nostre fotògraf domina cadascuna d’elles, i potser li fa fotografiar una minúscula aranya que un senglar, les flors d’una bonica herba de primavera que l’agrest paisatge d’una muntanya, el ràpid vol d’un ratpenat que el lent caminar d’un gripau. .. aplicant les diferents tècniques requerides per a cada situació. Tot un reporter de la natura que no puc imaginar sense una càmera…
Diré –i ací cadascú que faça la seua valoració i interpretació– que, ser fotògraf és relativament fàcil, ser un gran fotògraf de naturalesa en canvi, és molt complicat. Gràcies, per la teua gran qualitat humana i professional, i per acostar-nos tan magistralment la riquesa del nostre entorn natural, tan castigat per l’irracional progrés i que hem de protegir per a les properes generacions. Esta ha de ser i no una altra, la nostra obligació.
I acabarem citant unes paraules de l’autor: “Estes abruptes… continuar llegint
