Uns dies després de digerir (tothom?) la sentència d’ ‘el Procés’ i les seues conseqüències ulteriors, cal fer algunes reflexions ponderades, potser constructives i, tot i que sembla una tasca quasi impossible, conciliadores.
La omnipresent ‘qüestió catalana’ ha estat un conflicte atestat d’espines, com una mena d’ inaccessible cactus i, per tant, difícil de gestionar degut a l’extrema polarització de massa actors polítics que han volgut reescriure cadascú el seu propi relat unívoc, maximalista. De fet, no s’ha transmès una voluntat sincera de voler signar almenys un acord de mínims. Així doncs, ara (re)construir nous espais de diàleg sembla una entelèquia però, al cap i a la fi, és una pretensió legítima i necessària.
L’opinió pública al respecte reflecteix una societat complexa i polièdrica. Per exemple, jo tinc familiars a Almatret, un poble de Lleida, on la seua classe política es redueix a ERC i JxC —l’esquerra i la dreta locals—; doncs, el dia del pseudoreferèndum es va posar una urna, i els veïns feien torns per si anava la guàrdia civil al poble, i així poder amagar-la per a protegir l’expressió de la seua llibertat en la intimitat de les seues cases… (i pel que sembla no va estar un cas aïllat ). Per contra, també tinc amics al PSOE i al PP que, fidels al seu manual d’estil constitucionalista, es limiten a escudar-se darrere les decisions judicials (per què clavar-se en la incertesa de jardins dels que no se’n puga eixir?). I, fins i tot, el meu veí del sisé dreta, Felip, que en l’ascensor sempre em solta allò de: “Xe, si volen anar-se’n, que se’n vagen a…” (a omplir lliurement pel lector).
Diferents òptiques apart, crec que la conclusió òbvia en la qual estarem d’acord tots —possiblement l’única, però és un punt de partida— és que la sentència judicial no liquida la dimensió social de la qüestió catalana, com hem pogut comprovar, malauradament, els darrers dies als carrers de Catalunya, a l’aeroport, a les autopistes, a les institucions… a tots els àmbits, en fi, de la societat. Tot i açò, els partidaris de la secessió són una minoria, però prou ampla —aprox. un 40 % de la societat catalana segons diverses enquestes—; és clar, no és suficient en termes d’una eventual consulta formal, però és, tanmateix, un grup social proactiu, cohesionat, molt organitzat, hegemònic, amb presència a les elits, als grups de pressió, a l’administració i, en definitiva, als diferents poders fàctics.
I la pregunta del milió —per què no té una resposta unànime—: qui té la raó? Una sentència judicial legitima la teua posició? Potser per a alguns, inclús per a la majoria. Per a d’altres, no obstant, els jutges fan el seu treball segons la legislació actual, però el seu criteri ‘sensu stricto’ obvia la realitat catalana, la inexpugnable identitat col·lectiva i la voluntat ferma de poder decidir lliurement. Fins i tot, ací, a Castelló, es pot traslladar un transsumpte de l’estat d’opinió de les diverses sensibilitats sobre què fer amb l’embolic català. I aquestes posicions, també enfrontades, esgrimeixen la dicotomia dels mateixos arguments: dret d’autodeterminació vs. constitucionalisme; manifestacions pacífiques vs. ‘kale borroka’; fugats vs. exiliats; presos polítics vs. polítics presos… Tant la classe política com la societat civil estan lluny d’albergar pretensions conciliadores, perquè el conflicte s’ha enquistat fins al punt que no eixim de la polarització més ambivalent.
Recordarà el lector amb memòria política certes pretensions semblants en altres latituds: allò de l’ ‘àmbit basc de decisió’ o la ‘cosobirania compartida’, eufemismes del fracassat Pla Ibarretxe. El lehendakari va consultar ‘illo tempore’ si podia fer un escac al rei, però sense anar més enllà quan el Tribunal Suprem li va parar els peus. Malauradament, el parlament català, jugant-se el tot per tot a l’aventura sobiranista sense retorn, no va frenar a temps. Cal recordar que, malgrat la responsabilitat directiva de Puigdemont i Junqueras, la influència de la CUP va estar determinant tant al substituir a Artur Mas per Puigdemont al front de la Generalitat, com quan van executar un manifest escac al rei amb la declaració unilateral d’independència —no reconeguda per cap Estat al món—. Llavors, l’aplicació del 155, eixa inèdita travessia del desert, va consolidar la via repressiva i va certificar la defunció de la complexa via política.
Els jutges han fet el seu treball —què altra cosa podien fer?—, però prèviament els polítics no van administrar bé els temps. Se’n van passar de frenada; uns es van estavellar contra el mur de les ambicions desmesurades i els altres no van saber frenar-los a temps. Òbviament, ara és fàcil veure-lo, però llavors la situació era molt volàtil, qualsevol declaració feia esclatar el conflicte. I ara, les conseqüències: un conflicte enquistat i amb una expectativa de llarg recorregut. Cal reflexionar, d’entre tots els arguments esgrimits per l’Estat espanyol per a dir: “no”, un molt concret, d’índole estrictament econòmica: Catalunya produeix 1 de cada 5 € a Espanya (19’14 % del PIB espanyol), i és la primera economia de l’Estat espanyol, segons dades macroeconòmiques de 2018 (font: https://datosmacro.expansion.com/pib/espana-comunidades-autonomas/cataluna). En fi, un argument més perquè el lector puga extraure les seues pròpies conclusions.
Què cal fer ara? Restablir els ponts de diàleg destruïts els darrers anys amb creativitat i seny, i senzillament: parlar. Pedro Sánchez deu parlar amb Torra, l’únic interlocutor català legítim, per a mantindre una mínima cortesia institucional —no caiguem en els mateixos errors de la inacció de Mariano—. Però ja coneixem els rigors de la política… no hi haurà moviments al respecte fins després de les eleccions, perquè qualsevol partit —estem veient-lo tots els dies— està utilitzant electoralment la qüestió catalana, tant a dreta com a esquerra.
Amable i pacient lector: creu vosté que les coses a Catalunya milloraran si continuem fent el mateix que fins ara?
