És curiós, veig com em faig major a través de les ja moltes i variades visites —i pernoctacions— en aquest hospital… per motiu de diferents persones properes al llarg del temps.
Ja és, per a mí, con un vell conegut: el Lluís Alcanyís. Per què aquest nom per a un hospital públic? A finals dels 70, quan els únics hospitals estaven a València, es va fundar aquest centre pioner. Hi havia dos possibles noms damunt de la taula per a batejar-lo, i un d’ells era Francisco Franco; que cadascú traga les seues conclusions —no penseu mal, cal aclarir que el Sr. Franco era un metge prestigiós, res a vore amb el dictador—.
Als primers 80 també va ser conegut amb el malnom de “la mini Fe”, perquè realment era lo més semblant fora de la capital. Un primer pas decisiu per a desenvolupar la xarxa de la sanitat pública a l’interior de la província.
La persona que identifica a l’ hospital, Lluís Alcanyís, va exercir la medicina a finals del segle XV; bé, era mestre de cirurgians illo tempore. Va ser el primer catedràtic de Medicina de la Universitat de València (1492), fins que va ser cremat en la foguera de la Inquisició —també la dona i els fills, solament es lliuraren les filles per confessar el seu “delicte”— per pràctiques judaïtzants. Cal recordar l’edicte d’expulsió dels jueus ordenat pels Reis Catòlics el 30 de març de 1492, fet “beneït” pel Sant Ofici, genuí instrument de repressió política i religiosa al servei dels interessos dels monarques —especialment de Fernando—.
La València de finals de segle va experimentar un terratrèmol social perquè no solament va ser el galeno Alcanyís; també va caure, entre d’altres, l’humanista Lluís Vives, un dels quatre intel.lectuals més rellevants del Renaixement europeu —que va haver d’exiliar-se a Itàlia—. Un grup nombrós de jueus conversos, que practicava la seua religió de forma clandestina a la sinagoga improvisada al soterrani de l’oncle de Vives, va ser delatat per la criada; perquè cal recordar-ho, el Sant Ofici obligava a la delació.
Els jueus conversos o “cristians nous” eren com ciutadans de segona o tercera classe, i no diguem els que continuaven amb els seus costums discretament i els descobrien. D’ahí la “limpieza de sangre”, concepte xenòfob que obeïa a la genuïna qüestió espanyola de l’honor. Un evident criteri discriminatori, els “Estatutos de Limpieza de Sangre”, servien com a filtre per a col.locar en els llocs clau de l’Administració als “cristians vells”, aquells que podien demostrar la seua descendència de cristians purs. I, per tant, relegava a l’ostracisme social o a la mort civil als cristians nous, que tenien alguna “taca genealògica” en la seua ascendència.
Les primeres vegades que jo vaig vindre a l’ hospital, quasi un exercici de vàcua frivolitat dels meus temps adolescents —no sabia ni qui era Lluís Alcanyís—, venia amb un amic a fer-nos un cafè a la sala on abans eren les Urgències. Era com un joc excèntric: anar de cafès a un lloc on ningú va per gust, potser una provocació lúdica. Era la inconsciència despreocupada i feliç de les edats primerenques, en les que el calendari o el temps són conceptes relatius i vans, d’ escàs pes existencial. Encara la malaltia i la mort no t’han tocat de prop, són fantasmes difusos sense cara, sense identitat; referències d’ amenaces llunyanes que ni tan sols dibuixen els seus clarobscurs a l’ horitzó…
Fins que la senectut alcança als teus i es cobra la factura que comporta la vida.
Dies de nostàlgies, d’ apegalosa melancolia. Dies d’ hospital, de l’Alcanyís.
