Virtudes, la comare (1896-1971)

per F. Xavier Martí¹

L’ofici de comare deu ser un dels més antics de la humanitat, per raons òbvies. La toponímia urbana i la història local rememoren alguns metges il·lustres; és de justícia fer memòria també d’aquelles persones que feien una funció que no se cenyia només als aspectes higiènics i sanitaris. Fins no fa molt era una faena pròpia de dones. La paraula ja ho diu: co-mare. Era la dona que acompanyava la mare durant l’embaràs i el part. Si busqueu ‘compare’ en el Diccionari NormatiuValencià, només trobareu les accepcions de padrí i de camarada. Cal suposar, per tant, que els barons que des de fa poc assistixen els parts també s’han d’anomenar comares.

En tot cas, les comares tradicionals també havien de fer de vegades funcions assistencials. Com que entraven en totes les cases, coneixien de primera mà les alegries i les misèries de cada família i, especialment, de cada dona. Entre mare i comare sorgia de vegades una complicitat semblant a la del confessor i el penitent, amb secret de confessió inclòs. De vegades havien de facilitar els mitjans mínims per a cuidar mare i xiquet, havien d’atendre parts deshonrosos i secrets, o acudir a remeiar les conseqüències d’avortaments clandestins. La seua funció co-maternal arribava també a l’àmbit religiós. Les comares duien els infants a cristianar a l’església, perquè l’Església demanava el baptisme urgent dels nounats, i les mares, evidentment, encara no es trobaven bé per a poder eixir de casa.

Hui escriurem sobre una comare que va exercir a Castelló durant gran part del segle XX: Virtudes Fons Borja. Era filla d’Enrique Fons Armengol i de Concepción Borja Francés. Va nàixer el 3 d’octubre de 1896 en una casa del Pedró, on sa mare tenia una tenda i llogava habitacions. Al col·legi de Sant Doménec aprengué de lletra i de costura, i alhora ajudava sa mare en la botiga.

Quan tenia 12 anys, fou protagonista d’una notícia del diari:

«Ayer tarde estaba tendiendo ropa en un tejado de la calle de Espada, una muchacha de 12 años de edad, llamada Virtudes Fons Borja, cuando de pronto resbaló, cayendo al terrado de la misma casa. A consecuencia de la caída se fracturó el brazo izquierdo. En la casa de Socorro de la Glorieta fué curada de primera intención». (Las Provincias, 1909, abril 13, p. 2; també en El Pueblo, 1909, abril 12, p. 2; i en La Correspondencia de Valencia, ídem, p. 3).

Virtudes es trobava uns dies a València, en casa dels seus avis, que eren els porters d’una casa del carrer de l’Espasa. Va pujar a estendre roba al terrat i com que no arribava als fills, es va servir d’una cadireta. Es va esvarar i va caure. I açò fou notícia de la premsa valenciana.

Es casà amb Bautista González Portolés (nascut el 12 de setembre de 1895). Compaginava les tasques de la casa amb el treball en un magatzem de taronja, perquè ja estava previst que la botiga havia de ser per a la seua germana major, Concepció. El 9 d’octubre de 1923 va nàixer la seua primera filla, Virtudes González Fons.

Al cap de dos anys va decidir, per a sorpresa de tots, aprendre l’ofici de comare. La vocació li venia de família. Comare era sa tia Aurèlia Borja Francés, que havia exercit a Castelló i després a Algemesí. A pesar de tindre una xiqueta de dos anys, no va trobar molta oposició en el marit. Este només li va dir: «Si la xiqueta es mor, no tornes». Va amprar cinc-centes pessetes de l’època i se’n va anar a València. Allí va estudiar durant tot un any a l’antic Hospital General. Durant aquell temps la van acollir en una casa del Cabanyal; allí vivia un matrimoni que Virtudes havia conegut a Castelló, ja que el marit hi havia treballat com a guardaagulles.

Va fer l’examen final a Terol, amb un resultat satisfactori. El seu títol de comare du la data de 9 de març de 1926. Cridada per sa tia Aurèlia, que treballava a Algemesí, va exercir la professió allí durant el primer any, però prompte va poder reunir-se amb la família, ja que va obtindre la plaça de comare titular de Castelló i de Sant Joanet.

El 14 de juliol de 1933 va nàixer la segona filla, Amparín, la qual també fou comare a Castelló durant molts anys. Durant la Segona República va treballar en perfecta coordinació amb els metges Alapont i Picornell. El 26 d’octubre de 1936 es va afiliar al Sindicato de Comadronas de Valencia y Provincia de la UGT. Potser per això, quan va acabar la guerra, la invitaren a “passar pel colaor”, és a dir, hagué de presentar-se davant d’un tribunal local de depuracions. Quan don Federico Picornell se la va vore allí esperant-se a la porta del carrer, la va calmar i la va fer entrar amb ell. En la sala es va posar al seu costat en presència del tribunal. «Vosté ahí no pot estar, ha d’estar assentat ací, a este costat, don Federico», li van dir. I el metge els diu: «Si este no és el meu lloc, tampoc és el de Virtudes, que va treballar amb mi durant la república i la guerra. I, si l’heu de depurar a ella, també m’heu de depurar a mi». Aleshores el tribunal va decidir deixar-la marxar sense càrrecs. Virtudes va poder continuar exercint com a matrona. Ens consta que solia visitar a sovint les nombroses dones de Castelló que foren empresonades després de la guerra, i els duia el que podia.

Anava a les cases particulars, tal com era costum en aquell temps, però també va atendre molts parts al Centro Maternal y de Higiene Infantil que es trobava al costat de l’ermita de Santa Bàrbara. Allí acudien a parir dones no solament del poble sinó també de molts pobles de la redor. El centre es va inaugurar el 30 de gener de 1949, encara que ja funcionava des de 1945.

En virtut del concurs de mèrits convocat en 1948, fou nomenada en 1949 Matrona Auxiliar del Centro Maternal y Pediátrico de Urgencia de Castelló per un període de dos anys. El nomenament fou prorrogat en 1951, 1953 i 1955. Este darrer any, «con el haber anual de pesetas 4.800». El centre de Castelló tenia molta activitat. L’any 1946, per exemple, hi hagué 84 parts assistits i van morir una mare i dos xiquets. L’any 1950, s’hi van assistir 126 parts i es va aconseguir que no morira cap mare ni cap nounat.

En virtut del concurs de mèrits convocat en 25 de juny de 1956, fou nomenada en 1957 Matrona Auxiliar de los Servicios de Higiene Infantil a Castelló, amb caràcter definitiu, «con el haber anual de 7.680 pesetas, más dos mensualidades extraordinarias».

Virtudes Fons fou testimoni de moltes anècdotes esdevingudes en l’exercici de la seua carrera. Una vegada fou requerida per la casera de la Barraca, que estava a punt de parir. A pesar de la pluja intensa, el marit va baixar per la comare. Per a pujar van llogar el taxi d’Eugenio Peris, el de la Fonda. Però plovia tant que la séquia d’Escalona se n’eixia i inundava el camí de Santa Anna. Eugenio va dir que el cotxe no passava. Aleshores el marit va haver de carregar-se a Virtudes a l’esquena per a poder passar, i després van anar a peu fins al lloc on els esperava la partera. De nit i de dia, en hores oportunes o inoportunes, a peu o en bicicleta, al poble o a les nombroses casetes del terme que en aquell temps eren habitades, allà anava Virtudes.

Virtudes es va jubilar el 15 d’octubre de 1966, a setanta anys, i va faltar a Castelló el 25 de març de 1971.

I escrivim esta breu ressenya biogràfica per a que els més jóvens sàpien de quin món venim i com veníem al món en altres èpoques. També per a que quede constància de les condicions quasi heroiques en què havien de treballar en altres temps les dones i, concretament, les comares.

1 He d’agrair les informacions d’Amparín González Fons i de Virtudes Martorell González.