No és la primera vegada (ni serà l’última), que el papa Francesc és considerat marxista o comunista. Ho hem vist aquests dies amb motiu de la recent audiència del papa a la vicepresidenta del govern espanyol, Yolanda Díaz, quan una representant de la dreta nacionalista espanyola ha qualificat aquesta trobada de “cimera comunista”. Ha estat la Sra. Macarena Puentes, ni més ni menys que Secretària de Comunicació del PP de Madrid, qui ha definit de “cimera comunista” el trobament entre el papa i la vicepresidenta Yolanda Díaz. Ho explicava magistralment Gabriel Mª Otalora en el seu article, “El comunismo de este papa” (Religión Digital, 11 de desembre de 2021).
Com he dit abans, no és la primera vegada que, despectivament, la dreta nacionalista nord-americana (i també espanyola) qualifica el papa de comunista. O de peronista. Ja el 2015, el papa Francesc va serà anomenat (pejorativament) marxista, per diversos sectors de l’ultraconservadurisme nord-americà. Quan vaig llegir aquesta noticia fa sis anys, vaig pensar que també alguns representants de la dreta i de la dreta més dura de l’estat espanyol i també del País Valencià, compartirien aquesta mateixa opinió. ¿Per què, sobretot (però no només), a partir de l’exhortació Evangelii gaudium, la caverna política espanyola i mundial han qualificat el papa Francesc de marxista?
En una entrevista al diari italià La Stampa, del 15 de desembre de 2013, ara fa huit anys, el papa Francesc va denunciar, per falsa, la teoria del “vessament”. Segons aquesta fal·làcia, el creixement econòmic, afavorit per la llibertat de mercat, provocaria per sí mateix una major equitat i inclusió social en el món. Aquesta teoria (del tot falsa, com denunciava el papa), ens prometia que quan el “got” s’omplira i estiguera ben ple, l’aigua (la riquesa) es vessaria, i d’aquesta manera els pobres se’n beneficiarien. Però en canvi, com va dir el papa (denunciant aquesta fal·làcia i aquesta mentida), “quan el got està ple, per art de màgia creix, i d’aquesta manera mai no es vessa, ni tampoc no ix res per als pobres”.
I és per això que el papa Francesc, amb aquesta reflexió tan plena de sentit comú, va escandalitzar els lobys ultraconservadors. També els espanyols, representats per les dretes nacionalistes. De fet, les declaracions de la Sra. Macarena Puentes sobre la “cimera comunista”, només són la punta de l’iceberg del que pensen les dretes nacionalistes espanyoles sobre el papa.
Amb la idea recollida a l’exhortació Evangelii gaudium de que aquest sistema econòmic “mata”, un sistema defensat per les dretes neoliberals espanyoles i mundials, el papa posava el dit a la ferida. I per això les paraules del papa provoquen coïssor, i molt, a les dretes, que aprofiten per atacar al papa de marxista o comunista.
A l’acusació de marxista que van fer fa sis anys, el papa, amb bon humor, responia així en la entrevista: “La ideologia marxista està equivocada. Però a la meua vida he conegut molts marxistes, bons com a persones, i per això no em sent ofès”.
A l’exhortació Evangelii gaudium, el papa denunciava “el fetitxisme del diner i la dictadura de l’economia sense rostre i sense un objectiu veritablement humà” (55), que és el model que defensen les dretes nacionalistes espanyoles. També a la mateixa exhortació, Francesc denunciava “l’autonomia absoluta dels mercats i l’especulació financera” (56), i per això el papa proclamava un principi evident, que no agrada a les dretes: “El diner ha de servir, no governar” (58).
Està més que comprovat que als representants de l’especulació, del frau i de la corrupció (¿pensaria Francesc en alguns membres de la Generalitat del País Valencià de l’etapa del PP?), no els van agradar gens les paraules valentes del papa, que a més, defensa sempre l’actitud de servici que han de tindre els polítics. I és que si no és té aquesta dimensió de servici, els polítics embruten la política “quan l’utilitzen per als negocis”. ¿Estaria pensant (de nou) el papa en el País Valencià i en l’etapa de corrupció del PP? Perquè dia sí, dia també, apareixien com a nous imputats, diversos membres que tenien un càrrec important en el Govern del País Valencià. I també a l’estat espanyol.
Francesc, diverses vegades, ha animat “als experts financers i als governants dels països, a considerar les paraules d’un savi de l’antiguitat: “No compartir amb els pobres els propis bens, és robar-los i prendre’ls la vida. No són nostres els bens que tenim, són d’ells”, segons deia un Pare de l’Església poc estimat pels neoliberals: Sant Joan Crisòstom (57). És per això que el papa ens exhorta a tornar “l’economia i les finances a una ètica a favor de l’ésser humà” (58).
¿Tenim un papa marxista? ¿O comunista, segons les dretes més reaccionaries? Tenim un profeta. Un papa valent que denuncia la injustícia i ens crida a la sol·licitud pels més desvalguts. Un papa que ha obert una nova primavera al si de l’Església. Un papa que denuncia “la duresa mental” d’una part de l’Església (i també d’alguns polítics), “la rivalitat per vanaglòria” i “aquells que volen escalar”, i no precisament al Pirineu. Un papa que denuncia “la indiferència per l’altre, el lluïment personal per al profit mundà”, i “una economia de l’exclusió”, com defensen aquestes dretes (polítiques i mediàtiques), que qualifiquen el papa de comunista, marxista o peronista i revolucionari.
Francesc és un papa marxista? El papa Francesc és un regal de Déu per a l’Església i per al món per la seua valentia, la seua audàcia i el seu compromís amb els més pobres de la nostra societat.
Que prenga nota del que diu el papa la Sra. Macarena Puentes i els seus companys de partit, així com els altres polítics que tenim al Congrés i al Senat, al Tribunal Suprem, a la Generalitat i a les Corts Valencianes, a la Moncloa i a la Zarzuela. Perquè és evident que el papa dirà el que crega convenient dir, sense que canvie d’opinió per por a les critiques que puga rebre de les dretes neoliberals.
Atacant al papa, Francesc no callarà. Es veu que el coneixen poc els qui s’han escandalitzat, pel fet que s’haja reunit amb la vicepresidenta Yolanda Díaz. El que és evident, és que les declaracions de la Sra. Macarena Puentes mostren l’odi de la dreta política i mediàtica envers el papa Francesc. Si fa uns mesos, amb l’entrevista a la Cope, aquests mateixos partits van qualificar el papa d’antiespanyol, ara, degut a l’encontre amb la Sra. Díaz, diuen que ha participat en una cimera comunista.
El papa, que sap que alguns el critiquen i per això el qualifiquen de marxista, comunista o peronista, deia el passat 17 de desembre, dia que va fer 85 anys: “Estic bé, per a disgust dels meus enemics”. Per això el periodista Vicenç Lozano, corresponsal durant molts anys al Vaticà, deia recentment: “Hi ha una autèntica oposició, molt ben organitzada contra el papa Francesc” (La Vanguardia, 17 de desembre de 2021).
Els nacionalistes espanyols que han qualificat el papa de comunista, encara no han descobert que Francesc és un home de Déu, a qui no l’importen les etiquetes i que, com el Baptista, denuncia la hipocresia, l’orgull i l’economia que xafa i mata els més dèbils de la societat.
La dreta nacionalista espanyola, certament, estava més còmoda amb el franquisme, quan la dictadura (també degut a l’actitud submisa de la jerarquia), tenia lligada de mans i peus l’Església. Una Església controlada pel Règim. Però si les dretes nacionalistes espanyoles creuen que poden controlar el papa, estan molt equivocades. I si creuen que criticant-lo poden fer que canvie d’opinió, és que no coneixen el papa Francesc, un home lliure i un profeta de la veritat i de la justícia.
