CN | Vicent Ventura
A principis de la dècada dels seixanta, l’arrossar era un paisatge comú encara en les marjals castelloners, perquè, en un mitjà exclusivament rural com era el nostre, l’activitat agrícola i el territori paisatgístic han estat en íntima connexió. El monocultiu de l’arròs adaptat a un clima temperat càlid, amb un terreny de molta humitat, abundant d’aigua generava guanys suficients en terres on les hortalisses o els cereals de secà resultaven totalment inviables.
Cap al mes de maig la mata de l’arròs sembrat ja havia crescut entre 30-40 cm i era el moment de procedir a arrancar-lo.
Aquell que tenia poca terra, s’ho feia tot ell mateix, però si l’extensió del terreny era major, es contractava quadrilles per a fer el treball.
Una quadrilla d’hòmens, amb aigua als turmells, arromangats fins als genolls, amb les sangoneres xuplant-los la sang, arrancava les mates i els reunia en guaixos, formant amb ells “garbes” d’arròs d’un grandària de 30-40 cm de diàmetre. Posteriorment, netes de fang, les traslladaven des del planter fins el camp d’arrossar on les mates serien replantades.
Poc abans d’iniciar el planter, s’iniciava el procés de preparació dels bancals als què es trasplantaria l’arròs. Estos camps de la marjal havien passat inundats una part de l’hivern (entre desembre i febrer) per a que es produïra el procés de descomposició de les restes orgàniques de la collita de l’any anterior a fi d’enriquir la terra. Cap a febrer estos terrenys començaven a eixugar-se i es procedia a llaurar-los per mitjà de l’aladre, ferramenta de què tira un animal o dos, la qual cosa permet llaurar terres compactes.
Després s’iniciava en ells el mateix procés realitzat per a preparar el planter: s’inundaven els camps, i es molia la terra i l’aigua produint un fang fi, el fanguejat. A partir d’este moment es procedia a la plantació de l’arròs. Les gavelles d’arròs procedents del planter, es repartien uniformement per tot el camp per mitjà de “carrets de garbejar” tirats per el rocí.
Després les quadrilles de plantadors d’arròs s’encarregarien de replantar les mates. En grups de quatre hòmens, o fins a set si el bancal era gran, replantaven en el terreny els guaixos formats entre 3 i 5 mates d’arròs. I caminant cap arrere per a comprovar, alçant de tant en tant la vista, si les files d’arròs plantades seguien l’orde degut, i a més per a no xafar sobre el ja plantat, i eren guiats per l’home amb mes experiència, que era el que ocupava la part de l’interior del bancal. Era el “tallaor”, perquè tallava l’orde del plantat.
Amb la calor de la primavera, l’arròs creix de forma molt ràpida. Però cal tindre molta atenció en esta època de l’any perquè també es produïx el creixement d’un altre tipus de plantes que són perjudicials per a l’arròs: el llepó, el gram, la llengüeta, el serreig i la xunsa. La mala herba habitava els camps dificultant el desenrotllament adequat dels guaixos.
En el passat l’eliminació d’estes plantes es feia a mà ajudats d’una falç i sobre el fangar, birbant l’arròs, després d’haver-hi ells mateixos buidat l’aigua del camp per a fer un treball mes ràpid i eficaç. Quan acabaven, tornaven a omplir el bancal. Es feia abans que en la mata començara a nàixer l’espiga, hui en dia s’utilitzen herbicides per a evitar el seu creixement.
Mes avant, acabant l’estiu, els segadors finalitzaven el desenrotllament de les mates d’arròs. Buidaven de nou el camp i repetien l’operació de birbar, buidant definitivament el camp. Les quadrilles, amb la corbella en la mà dominant, sobre el fang per dins del camp sense assecar, barret de palla al cap, anaven deixant cada vegada el terreny mes preparat per a entrar a la sega.
Continuara…
El Grill de la Memòria.
Temps era temps…
Font de l’article: Memòries de poblet
Per Vicent Ventura
Piqueu ací per veure articles relacionats.
