CN | Josep Miquel Bausset
Aquests són els noms de quatre excel·lents professionals de la sanitat, amb una bona preparació i alhora amb un cor gran i una gran empatia amb els malalts. I al costat d’aquestes magnífiques persones, hi ha també altres metges i metgesses que conec (alguns d’ells alcudians), com Jorge Sanz, Mª Carmen Canet, Montse Verdejo, Llorenç Miralles, Anna Lluch, Paqui Martínez, Zulema Pla, Carlos Trescolí, Inma Baeza, José Vicente Martínez, Athanasius Pouptsis, Ernesto Fernández o Ramon Trullenque. O aquests altres metges i metgesses que he conegut, com els doctors Lluís Guerrero, Jaume Calmet, Joan Camí, Josep Miquel Viladoms, Andreu Garcia, Elisabet Gorgues, Albert Idígora, Hèctor López, Lídia Creus, Montse Domènech, Jordi Grau, Antonio Ugarte, Mireia Esquius, Esperança Martín, Josefina Claret, Josep Mª Garcia Boldú, Jesús Castillo, Joaquim Garcia Sabater, Elisabet Díaz o Dolors Vila. I encara, els joves metges, tan ben preparats, Josep Pagès i Celina Canet.
L’alcudiana (i bona amiga) Mª Teresa Estarlich, una metgessa ara ja jubilada, té un extraordinari ull clínic i una especial sensibilitat per escoltar els malalts. Irmina Tarazón, metgessa al Centre de Salut de l’Alcúdia, també és una dona amable, una gran professional que no mira mai el rellotge quan atén els malalts. Paula Amat (alcudiana, que treballa al Clínic de València) i el seu marit, Juanma Sanchis (a l’hospital La Fe de València), són dos facultatius excel·lents, senzills i amables i amb una gran bondat.
Per què he recordat aquestes quatre persones del món de la sanitat i els altres que també cite al meu article? Perquè, (com ens ho recorda l’amic David Pagès al seu llibre: “Fe arrelada”), tots ells compleixen al peu de la lletra allò que ha dit el Dr. Ciril Rozman Borstnar: “Només una bona persona pot ser un bon metge”.
El Dr. Rozman, catedràtic de Medicina i professor emèrit de la Universitat de Barcelona i referent internacional en el món dels transplantaments de medul·la òssia i de la lluita contra la leucèmia limfàtica crònica, creu (com ho crec jo també), que la bondat de les persones fa que siguen uns bons metges.
També he recordat aquests metges perquè fa uns dies (Religión Digital, 16 de novembre de 2023) es donava a conèixer la campanya, “Gràcies, doctor”, impulsada per l’organització mèdica, SOMOS Community Care de Nova York i la Pontifícia Acadèmia per la Vida. Aquesta campanya vol valorar el rol dels professionals de la sanitat i la importància, tan fonamental, de la relació metge-malalt.
Com deia el bisbe Vincenzo Paglia, president de la Pontifícia Acadèmia per la Vida, “la relació entre el metge i el pacient és el cor de la medicina, que no pot ser reduïda a un receptari o a tecnologies”. I és que, com ha dit el bisbe Paglia, “els hòmens i les dones no són només la seua malaltia”.
Jesús, que va passar la vida fent el bé, va curar leprosos, cecs o paralítics, i amb els 33 miracles relacionats amb la medicina, el profeta de Natzaret ens ensenya a mirar amb empatia i amb sol·licitud els malalts i a cuidar-nos els uns als altres. Com ho fan Mª Teresa, Irmina, Paula i Juanma i els altres metges que he citat abans. Per això el president de SOMOS, Ramón Tallaj, destacava “el rol de milions de metges, que no només constitueixen la primera línia dels nostres sistemes sanitaris, sinó que sovint van més enllà, convertint-se en bons samaritans”, com el personatge d’aquesta paràbola tan entranyable (Lc 10: 25-37).
Jesús de Natzaret és el punt de referència en l’atenció als malalts i per això, “hui els metges són una figura central en l’assistència mèdica i en la humanització de la societat”, com ha dit Mario Paredes, director general de SOMOS. I és que com ens ha recordat el papa Francesc, “el dret a la salut és un dret constitucional”, ja que forma part dels Drets Humans. D’ací la importància tan fonamental dels metges, ja que cuiden la salut dels malalts (Religión Digital, 18 de novembre de 2023).
Segons el doctor Ramón Tallaj, “el metge assisteix i acompanya els més vulnerables”, ja que “sense metges, el món estaria deshumanitzat”. Per això, com ha dit el Dr. Rozman, “només una bona persona, pot ser un bon metge”.
Com molt assenyadament ha dit el Dr. (i bon amic), Lluís Guerrero, arqueòleg, paleo-patòleg, historiador i escriptor, “El metge que escolta, no només sap de símptomes, també sap de sentiments i de relacions humanes”, factors tan importants en la relació metge-pacient.
Com en la paràbola que ens presentava l’Evangeli el diumenge XXXIII (Mt 25:14-30), Déu ha donat molts talents a Mª Teresa, a Irmina, a Juanma i a Paula (i als altres metges) i ells els han fet treballar en bé dels malalts. Així, amb la seua tasca, aquests metges poden alleujar el sofriment dels qui pateixen.
Al costat del treball abnegat i heroic d’aquests excel·lents professionals de la sanitat, hi ha actituds, del tot immorals, de l’Administració valenciana, que no ajuden gens la tasca sacrificada de metges i metgesses. Només fa uns dies, la Sra. Eva Suárez, Directora General d’Atenció Primària de la Generalitat del País Valencià, deia que “no tenim suficients metges per obrir les 24 hores els punts d’urgències extra-hospitalàries” (Levante, 26 de novembre de 2023). Aquestes paraules són una vergonya, ja que davant la necessitat d’atenció sanitària dels ciutadans, la Sra. Suárez, en compte de lamentar-se de la falta de metges, hauria de buscar més facultatius per a la Sanitat valenciana.
I en relació a l’abús que significa una agenda de 60 pacients a cada metge, la Sra. Suárez, sense cap mena de rubor, deia que això “pot ser puntual”. Es veu que la senyora Directora General d’Atenció Primària no va als centres de salut, ni té idea del treball abnegat dels metges, ja que eixes agendes no són fets puntuals sinó el pa de cada dia, per a uns professionals cansats i estressats, degut a la gran quantitat de pacients que han de vore en una jornada. I encara, davant la pregunta que li feien sobre els horaris dels centres els dies de Nadal, la senyora Suárez no va tindre cap vergonya en dir que “es proposarà als Centres de Salut, de tancar per les vesprades, davant la falta de substituts”. Una vergonya més. En compte de proposar tancar per les vesprades, la Sra. Suárez hauria de buscar més metges i millorar les condicions econòmiques i laborals d’aquests grans professionals, molts dels quals, sense voler-ho, no tenen més remei que anar-se’n a d’altres països, pel fet que a l’estranger els ofereixen millors condicions de treball. Davant la vergonya que suposa tancar alguns centres de salut per les vesprades, ¿la senyora Suárez creu que els trens o el metro tanquen a les vesprades? L Sra. Suárez diu que té la idea que els malalts que demanen una cita al metge, siguen atesos en 72 hores. Però no es tracta d’idees, sinó de fets, quan actualment els malalts demanen hora i els la donen dues setmanes (o més), més tard.
I és que amb el nou govern del País Valencià, del PP i VOX, la situació de la sanitat ha empitjorat notablement, com ho mostra el cas de la senyora Teresa Salort, una dona de 62 anys, amb poliomielitis, que el 18 d’octubre es va trencar el maluc i va tindre una luxació del muscle. A la Fe i a l’hospital Sant Francesc de Borja de Gandia, els metges van decidir no operar-la perquè “l’os era molt fràgil per l’osteoporosi i no era viable una pròtesi de maluc”. Li van dir que a sa casa anara passant del llit a la butaca, matí i vesprada. Per altra part, i una vegada a la Safor, aquesta dona no va poder parlar amb el traumatòleg de Gandia (perquè no tenia cita prèvia telefònica) fins el 9 de novembre, després de 22 dies de la fractura, que “per a la meua sorpresa, em donà l’alta i ací, al llit, continue prostrada i oblidada”, com ha dit la senyora Salort, sense cap mena de seguiment mèdic per part de Sanitat (Levante, 9 de desembre de 2023).
Degut a la seua situació d’immobilitat, la seua musculatura ha anat atrofiant-se i per això “sóc jo la que pague les sessions de rehabilitació, que em costen 175 euros cada setmana”. Aquesta dona, desemparada per la sanitat valenciana, ha dit també: “A ningú no li preocupa que em podreixi ací, al llit. No m’ha visitat ningú, ni m’ha telefonat ningú”. Per això la senyora Salort ha dit que “el desemparament de la sanitat pública ha estat brutal. També em pague jo de la meua butxaca el psicòleg. És just això?”. A sa casa d’Oliva només té l’ajuda del seu germà i dels seus familiars i veïns, mentre la sanitat valenciana, indecentment, es desentén d’aquesta dona. Una vergonya més de la sanitat valenciana.
S’ha dit que la grandesa d’una societat es mesura per la manera com tracta les persones més vulnerables i més fràgils. Tenint en compte la sol·licitud que tenen els metges pels malalts, és evident que tenim uns excel·lents professionals de la sanitat, però uns pèssims gestors a la Conselleria. Per això la societat, com va fer durant la pandèmia, hauria de mostrar-se agraïda amb aquests àngels de la guarda que vetlen per la nostra salut. Però al costat d’això, les mesures sanitàries del PP (amb la col·laboració de VOX), demostren que el partit del senyor Feijóo, almenys pel que fa a la sanitat, no només ha perdut el nord, sinó els quatre punts cardinals.
A diferència de la política sanitària del PP (que maltracta metges i malalts), l’objectiu de la campanya, “Gràcies, doctor”, presentada fa uns dies al Vaticà, amb presència del papa Francesc, és agrair als professionals de la medicina la seua missió d’ajudar els malalts, així com la sol·licitud d’aquests facultatius pels qui sofreixen més i també la seua gran professionalitat. Com ho he vist jo mateix en Mª Teresa, Irmina, Paula i Juanma (i els altres metges que he citat abans), cal que reconeguem en aquests grans professionals la seua bondat i la seua empatia amb els qui pateixen, així com el temps i les ganes que posen per trobar remei a les malalties.
Finalment, m’ha sorprès una nova “moda”: les persones que resen el rosari davant les seus del PSOE, per protestar per la llei d’amnistia i defensar la unitat d’Espanya. Però trobe a faltar eixes mateixes persones resant el rosari davant la Conselleria de Sanitat de la Generalitat del País Valencià, per denunciar el menyspreu dels responsables de la conselleria envers els malalts, com en el cas de la senyora Salort o l’intent de tancar per les vesprades centres de salut durant les festes de Nadal. Per això els responsables de la sanitat del País Valencià, amb el tracte indigne que tenen amb aquesta dona, es qualifiquen ells mateixos. I és que no tenen vergonya!
