CN | Eugeni Gregori-Climent
(Article publicat a l’Avanç, 5 al 19 d’octubre de 2001, nº 26)
La millor manera de no entendre l’obsessió per la nostra identitat és descontextualitzar-la. El discurs essencialista (1), si negligim les precàries condicions en que vivim els valencianoparlants, es pot arribar a prendre per una excentricitat local.
El nostre encerclament dins de la situació minoritària (2) produix una comprensió del nostre espai vital que ens afecta personalment. El fet d’experimentar-nos com a reals o irreals segons els àmbits d’ús amenaça la continuïtat de la nostra identitat.
En efecte, la nostra identitat, com la d’altra gent minoritzada per raons lingüístiques, sembla multiple. Som valencianoparlants, però també, a casa pròpia castellanoparlants. Aixina, almenys, per regla general, ens presentem amb els castellanoparlants, amb els valencianoparlants en presència de castellanoparlants – o no-valencianoprlants-, amb els valencianoparlants desconeguts, sobretot a les nostres grans ciutats…I, fins i tot, també a casa pròpia som angloparlants, francoparlants…Es podria dir que, tot salvant les distàncies, semblem una mena de Zeligs lingüístics, aquell personatge de Woody Allen.
La reclusió a què ens aboquen i l’autoreclusió que acceptem – cal dir-ho tot- són màximes. En principi, només podem viure en valencià en els àmbits de reclusió: casa, poble, escola en valencià, “casals”, pubs i bars nacionalistes,…- sempre que, per regla general, que no estiga present un no-valencianoparlant, és clar. La nostra marginaitat a casa nostra, per tant, és tal que tan sols al ghetto – i no sempre- ens podem sentir reals com a valencianoparlants. No són estranys, aleshores, els dubtes dobre la nostra identitat davant la tela de juí amb què la posa la nostra quasi realitat.
La nostra inseguredat ontológica en relació de causalitat circular amb lanostra tendència a l’aillament i al tancament i la nostra necesssitat compulsiva l’autoafirmació, en serien uns resultats. Un excel.lent brou, per cert, de cultiu per al discurs essencialista que ens endinsarà definitivament en el parany en què estem atrapats. Donde no hay harina, tdo es mohína.
- La recuperació de la nostra identitat diferenciada com a poble. El retrobament amb la nostra identitat col·lectiva…
- Una situació minoritària segons el sociòleg, Lluís Aracil és aquella en que una comunitat lingüística està inclosa en una altra. És a dir, aquella en què els seus parlants són un subgrup de l’altra. S’hi ha arribat mitjançant doble procés: l’encavallament d’un procés de bilingüítzació i unilingüítzació unilateral. Un procés d’emigració dels parlants de la comunitat lingüística dominada a la dominant el final del qual serà l’absorció de la comunitat lingüística dominada.
Una característica de la situació minoritzada, a més de la inclusió, que determina els procesos esmentats és la interposició, per regla general, de comunitat lingüística dominant entre la comunitat lingüística dominada i el món.
(Aquest article és el mateix que el publicat en L’Avanç, 5-19/X/2001, nº26, però revisat per a Castelló Notícies)
