Quan ets adolescent, gaudeixes d’una virtut incombustible d’idealisme que, per algun motiu neurològic, acaba construint una robusta reserva emocional d’on pots traure esperances quan, amb la inevitable experiència, aplega el desencant de la realitat i la seua factura en forma d’escepticisme.
Quan tenia setze anys, la meua enyorada mare, condicionada pel pensament d’un silenci antic i molt llarg —Raimon dixit—, em deia que anara amb cura per si venia la guàrdia civil a casa per les opinions lliures que expressava als meus primers vehements escrits…
Precisament, gràcies al paper històric desenvolupat per la generació de persones com Juan Carlos I, Suárez, Felipe González o Carrillo, entre altres, qualsevol ciutadà podia criticar l’ statu quo polític sense patir eixe pànic d’altres èpoques a les dramàtiques represàlies —òbviament, sense entrar en la recent “llei mordassa”—.
És innegable el paper determinant que va exercir l’Emèrit en la transició de les dues Espanyes irreconciliables fins a una democràcia moderna, sobretot en la consolidació institucional després del 23F —malgrat els dubtes raonables al respecte—. El café per a tots de la Transició va propiciar la democràcia, i la fermesa davant el moviment reaccionari va consolidar-la.
Segons les cròniques oficials d’aquell decisiu hivern de 1981, amb tanques pels carrers de València inclosos, la intervenció del rei va estar determinant per tal de desactivar el patètic colp d’Estat, la direcció del qual ha quedat limitada a un tinent coronel. Com a resultat, la dimissió de Suárez en favor de Calvo-Sotelo, i el prestigi del monarca ad eternum.
L’opinió sobre la persona de Juan Carlos pot ser diferent respecte a la figura política, així com hi ha variables com ara l’edat o el sentit ideològic del ciutadà que opina, però clar, com fa ja molts anys que el CIS no investiga sobre la valoració social de la corona…
Personalment, jo tinc el concepte d’una figura històrica capaç, que ha estat davant dels principals esdeveniments històrics —davant, darrere o a nivell—, un senyor que ens donava una xarrada de sofà tots els 24 de desembre a la nit, un excel·lent diplomàtic amb caràcter conciliador; un líder, malauradament, que ha difuminat, pel seu demèrit de portes cap a dins, el seu lloc en la memòria col·lectiva.
La fortuna ha estat moltes vegades de part de Juan Carlos: en faltar el seu rival al tron, el seu cosí Alfonso; en renunciar son pare, D. Juan; en ser baró, gràcies a la llei sàlica —la seua germana Margarita en un món més just hauria sigut la primogènita—; en eixir del punt de mira d’ETA en Mallorca…
L’Emèrit, a més a més, havia estat molt hàbil en reconstruir un concepte tan anacrònic per se com una monarquia en una institució moderna i valorada, però, tanmateix, per les seues febleses i errors personals, ell mateix ha posat en qüestió la utilitat social de la corona.
Finalment, ha emulat el destí dels seus avantpassats en el càrrec amb l’exili o fugida endavant —hi ha per tots els gusts—. No obstant això, amb independència del juí de l’opinió pública a curt termini —tot i que no està ni imputat—, els llibres d’història em sembla que el faran justícia.
La soledat d’aquestes dures decisions de Juan Carlos posa un punt d’incertesa respecte a com serà l’epíleg del seu relat com a monarca; i a l’àmbit personal, potser en aquests darrers temps de decadència i caiguda lliure ja s’haurà assabentat de quins són realment els seus amics, entranyables o no.
