Jaron Lanier, creador de la realitat virtual, és una de les vaques sagrades de Silicon Valley. Era un gurú d’açò que diem les xarxes socials, però ara és un dels seus detractors. Ell recomana eixir-se d’elles directament.
Alguns grups de debat al Twitter, Facebook, WhatsApp, etc. són com un fanal de mel, on s’adrecen abelles, abellots, grups corporatius i, inclús, alguna vespa amb el fibló a punt. La majoria acudeixen al fanal segons les seues necessitats i de manera pacífica. Després, estan les diferents famílies que amb un esperit més gregari venen a lo seu —la mel, clar—. D’una banda, unes exhibeixen major bel·ligerància i són més apegaloses que altres; d’altra banda, estan les altres, l’absència de les quals és allargada, que haurien de passar-se a defensar el fanal; evidentment, hi ha honorables excepcions que sí que estan quan cal.
Deixe l’al·legoria per baixar a la realitat un poc més explícita: de la mateixa manera que la teua mare et recomana que en qualsevol context social, per exemple un bar, has d’evitar davant de desconeguts els temes més conflictius, com ara la política, el futbol o la religió —per eixe ordre—, el mateix has de fer a les xarxes socials. I, com quasi sempre, tots acabem oblidant la saviesa materna.
Com ja vaig tractar en altre article, les discussions més agressives i estèrils són el pare nostre de cada dia a Internet; en un context virtual, però alhora molt real. Tot i que la majoria de la gent, sense majors pretensions, exerceix el seu dret a la llibertat d’expressió i opina amb una sana tolerància respecte a l’objecte de què discrepa, quan els interessos creats es manifesten apareixen les misèries, les vanitats, i les fílies i fòbies de l’estètica menys noble de la política.
Fa uns dies, vaig recordar algunes converses al respecte que, fa molts anys, vaig mantenir amb un amic extremadament lúcid sobre política i, bé, també sobre coses serioses. La cosmogonia, el sentit últim de la vida, i certes filosofies de bambar per casa eren els nostres temes de café que, almenys illo tempore, ens ajudaven a ser més que a estar.
Pintoresc en la seua vida i en la forma de pensar, pel seu treball d’advocat moltes vegades rebia als clients en el bar Moncada (Xàtiva), que el feia servir com a un inadequat però pràctic despatx. De vegades, em cridava per a xarrar i ens féiem el café elucubrant sobre el diví i l’humà; i sí, les situacions més surrealistes cobraven forma quan, de vegades, s’afegia a la tertúlia alguna clienta que demandava a l’ex per la pensió del fill, algun camellet demandat perquè no havia mesurat bé el concepte de per a consum propi o, fins i tot, algun client amb un tema penal més seriós, dels que es juguen la presó.
Tots opinaven expressant diferents òptiques sobre qualsevol tema que es posava damunt la taula. Cela va escriure a La Colmena que els clients dels Cafés són gent que creu que les coses passen perquè sí, que no val la pena posar remei a res, i possiblement tenia raó. Així i tot, els que formàvem part d’aquelles entranyables tertúlies no ens resignàvem, almenys llavors, a acceptar com estava dissenyada la societat i, per consegüent, organitzàvem plans alternatius que definíem per escrit en el mateix mantell de paper dels esmorzars que, finalment, clar, acabava en paper mullat.
En aquella època, jo a penes tenia carrer en les meues esquenes. Era un quixot carregat d’utopies —en eixos dies, per a mi el sarcasme no passava de ser una entrada en el diccionari—, i encara creia en l’idealisme polític, raó per la qual valorava la possibilitat de militar en un partit d’esquerres. El meu amic no volia desanimar-me, però em va confessar la seua frustrant militància en el PP dels primers anys d’Alfonso Rus, on l’arribisme substituïa totalment a la meritocràcia. Òbviament, encara no podíem preveure en aquella primera meitat dels anys noranta el desproporcionat nivell de corrupció que arribaria a les sigles del PP en la comunitat.
La darrera ocasió en què vam parlar va ser amb motiu de la construcció d’un camp de golf on, passejant entre colp i colp, podríem continuar filosofant —o xafardejant— sobre els perquès de tot.
Malauradament, uns mesos després l’obscuritat se’n va fer amb la seua ànima i es va penjar de la làmpada del menjador amb un cinturó. El va trobar la seua dona, que molts anys després continua amb psicòleg, com també la seua mare. Supose que no sabré mai si el seu fi va decidir-ho ell o va estar determinat per una inassolible tristesa.
La vida, com m’ha ensenyat la meua amiga Tatiana, és una qüestió d’actitud; potser és l’única decisió que depén d’un mateix de manera absoluta, i determina quasi tot.
En aquells dies de finals de segle i de mil·lenni, les persones debatien a taula o al carrer, cara a cara, perquè els mòbils eren una innocent eina, un avanç tecnològic que encara no tenia el poder de dividir-nos i enfrontar-nos obrint la capsa de Pandora de les xarxes socials. Hui tenim la poc sana tendència de crear xicotets grups endogàmics, com illes protectores on sols estem persones que pensem igual, per aprovar-nos mútuament, sense qüestionar-nos, reforçant un pensament homogeni. En la vida real —no en les xarxes— açò esdevé en l’extrema polarització social, on se censura —ridiculitzant-ho inclús— a qui pensa diferent, minimitzant les possibilitats d’un mínim consens o acord.
Malgrat tot, inclús amb l’imprevisible desenvolupament social del segle XXI, crec que cal assolir un cert compromís personal —i per descomptat polític— i, per això, hem de reivindicar sempre la defensa de la llibertat d’expressió —un dels pilars bàsics de la democràcia—, però, sobretot, s’ha de defendre els amics, estigues o no d’acord amb ells.
En la vida significar-se i posicionar-se és una qüestió de principis personals —sempre amb conseqüències—, però mirar i no fer res per evitar implicar-se, com el convidat de pedra, també té conseqüències i és un exercici de deslleialtat còmplice.
Recorde que el meu amic, molt llegit, solia citar en les nostres converses amb gest molt seriós a Montesquieu: La injustícia feta a una sola persona és una amenaça dirigida a tots.
