CN | Eugeni Gregori-Climent
(Publicat a L’Avanç, 9-22 juny de 2000, nº5)
Ni que siga de forma tàcita, sabem que hi ha una relació de tipus analògic entre les parelles: coneixement d’una llengua/ús i potència/acte. Però només l’acte té possibilitats. El coneixement d’una llengua, per exemple, només té caràcter potencial. És a dir, que, per a “normalitzar-nos” socialment els valencianoparlants i “normalitzar” el valencià, no és suficient amb el coneixement del valencià, sinó que cal usar-lo en tots els àmbits d’ús socials.
Tanmateix, tot i saber-ho, hi ha gent que té creença mítica que l’ensenyament pot ser el motor de la nostra “normalització” com a gent. Fins i tot, en contra de la seua experiència com a minoritzats per raons lingüístiques. El motor de la castellanització va ser la necessitat i l’obligació d’usar el castellà i no pas el seu ensenyament – que va vindre en acabant.
Hom sap de la realitat, però es nega a donar-se compte. En paraules del literat, Edgar Allan Poe, es nega allò que hi ha i s’afirma allò que no hi ha, tipificat pel filòsof, Clément Rosset o pel psicòleg, Abraham Maslow, com a percepció inútil/el coneixement inútil. El principal tret de la il·lusió, per cert.
Però un cas macro de ceguesa voluntària és en la nostra situació sociolingüística Davant tot un veritable procés d’extinció col·lectiu (valguen com a exemples, Alacant i València), alguna gent es dedica a creure’s fantasies compensatòries i escapistes. Com ara: a) l’esmentada il·lusió que l’ensenyament ens portarà a la “normalització” social com a gent, b) que som una nació – quan, en realitat, som una comunitat autònoma espanyola-; etc.
Donada la realitat odiosa i invivible en què hom està immers, són unes creences comprensibles, però ni frenen ni capgiren el procés d’extinció. Ni porten directament a actuar en conseqüència per a canviar les nostres condicions d’existència, ni indirectament amb la renuncia als guanys secundaries: els beneficis del victimisme, el manteniment de la il.lusió, etc.
La falta de consciència dels mecanismes socials i personals que ens arraconen a nosaltres i al valencià en un “ghetto”,evidentment, fustra les possibilitats – si n’hi ha- d’engegar noves normes d’ús socials que ens permitisquen guanyar nous àmbits d’ús socials. És a dir, de “normalitzar-nos” com a gent i “normalitzar” el valencià.
En conseqüència, si no enfrontem la realitat i ens deixem de fantasies compensatòries i escapistes, de mecanismes d’evitació i de guanys secundaris, el nostre present serà el vano ayer que darà un mañana huero, que deia el poeta Antonio Machado i no hi haurà un futur digne per a nosaltres els valencianoparlants.
-
- Aquest article és el mateix que el publicat en L’Avanç, però revisat per a Castelló Notícies.
