Amb este article es pretén mostrar una xicoteta introducció del treball que he realitzat com a fotògraf en estes terres, que ens aproximaran a uns personatges singulars que han passat desapercebuts a la nostra història, que han viscut la seua vida en el silenci dels camins i les muntanyes. Ells han contribuït a deixar una empremta important a la nostra cultura i patrimoni. Éssers anònims, desconeguts i marginals per a la majoria de la societat, però d’un enorme atractiu per als ulls de l’observador. Parlem dels pastors, homes de camp que respiren l’alegria de conviure lliurement amb la natura…on els seus atributs són la solitud, el sacrifici, el caminar…per les muntanyes on guanyar-se el sustent amb el seu bestiar, del que són esclaus i a qui han decidit lliurar la seva vida. El pastor sempre té la mirada posada a la natura per escrutar els seus designis. Mira atentament el cel per suplicar les pluges que facin reverdir les pastures; el puny agafant fort el vell bastó i, de vegades únicament acompanyat per la llum tènue d’un cigarret ja ben entrada la nit. A l’hivern hi ha dies de tot, bons i dolents. El fred i la calor s’aguanten com un pot, “porque en esta oficina el aire acondicionado y la calefacción entran y salen por todos los lados pues, es de puertas abiertas“, afirma Ramon, pastor de Navarrés, amb un somriure irònic.
“Així, siga amb temps bo o dolent, amb fred o amb neu, amb pluja o amb un sol sufocant passaran les dures jornades pels senders, on el pastor de vegades gairebé té temps de parar atenció al seu cos fatigat, ja que deu estar sempre pendent que el ramat trobe pastures, aigua i no se´n ixca dels límits marcats pels ramals. I en acabar el dia dormirà al mig del camp, sota les estrelles”.
Homes acostumats als espais oberts, amplis horitzons, nets, sense límits; a caminar per mil camins. Amb una visió mòbil, no captiva o limitada dels paisatges i les persones, amb una ment oberta, lliure i culta, adornada en mil experiències.
No necessiten campanes o rellotges per conèixer l’hora, ja que la calculen perfectament durant el dia per la posició del sol o de la seua pròpia ombra i, de nit, per la situació de les estrelles al firmament. Tampoc calendaris, ja que aprecien les estacions de l’any per la floració de les plantes o el color de les herbes i pel cant o el vol dels ocells.
Els pastors, sense saber-ho, sense sentir-se actors i sense donar-se importància, han protagonitzat una història singular. El fet tràgic és que a mesura que envelleixen i desapareixen, descobrim nous beneficis dels seus coneixements al voltant del medi i de l’art del pasturatge, que, amb ells, es perden per sempre, i és precisament per això que som deutors del seu esforç. No obstant això ells han rebut molt poc de la societat, tan sols incomprensió, recels, marginalitat. Continuen més per amor a l’ofici ia la tradició que per rendibilitat; tan sols les subvencions de la Unió Europea els ajuda a mantenir-se en un equilibri difícil. Ara, el pasturatge necessita la nostra ajuda per adaptar-se als nous temps i fer-se més atractiu per als joves que busquen un tipus de vida més lliure i amb contacte amb la natura. Sens dubte, ja no serà el pasturatge tal com el coneixem. A ell s’adheririen totes les conquestes modernes, ja siguen GPS, o altres com a càmeres incorporades al llom de les cabres. Siga com siga, la necessitat que les ovelles continuen fent el seu èxode diari, dependrà, en part, de la nostra alimentació i qualitat de vida.
Durant estos anys enrere, Jose Mena ha seguit diferents pastors1 d’estes serres i ha plasmat unes instantànies que, pel seu valor, poden ser demandades en un període curt de temps. Unes bellíssimes fotografies que quedaran per a la història. El seu treball fotogràfic s’ha centrat en una de les zones forestals més importants de la Comunitat Valenciana, les muntanyes del massís del Caroig, agrestes, salvatges… considerada una de les regions més solitàries i despoblades d’Europa. En aquest remot lloc, sobreviuen encara alguns pastors, molts amb ja més de 70 anys i al punt de deixar l’ofici que per falta de relleu generacional pot quedar en l’oblit. Per tant, era un deure… continua llegint.
