- INFORMACIÓ -

 

PUBLICITAT

En esta entrada parlaré sobre els dos gèneres de serps que habiten a la península ibèrica, les colobres i els escurçons, però centrant-me més en els mites i creences que s’han teixit al llarg dels segles que en la seua biologia, doncs certa mitologia reptiliana de l’Espanya profunda encara persisteix en el subconscient de moltes persones, i és el nostre deure desmuntar estes absurdes supersticions, desmentir estos bulls totalment infundats que tant de mal els han fet i pel que han estat i segueixen sent injustament perseguides per l’home.

Un altre gall els cantaria a les nostres serps ibèriques, si ja en etapes primerenques de l’escolarització dels piquets se’ls instruira en el coneixement d’esta espècie, indicant-los que, per exemple, a les nostres latituds gairebé totes les colobres són inofensives, i només les úniques serps que representen cert perill per a la nostra integritat és l’escurçó (Vipera latasti), on la seua mossegada pot resultar una amarga experiència, però només en casos molt concrets, pot suposar un cert risc per a la salut, com poden ser en persones molt sensibles, amb algun tipus d’al·lèrgia, xiquets menuts o ancians febles.

“Si la alicantara1 viera y el escurzón oyera, no habría hombre que al campo saliera”.

Nom amb què se li dóna a una serp que segons alguns pastors i serrans, és molt perillosa, atribuint-li meravelloses històries: creien el l’existència d’unes extraordinàries alicantaras posseïdores de diminutes potes i un parell d’ales de rata penada. Imaginades com a dracs lil.liputencs.

I que ningú no pense que les serps ataquen o persegueixen deliberadament l’home, més aviat al contrari, fugen davant la presència de les persones. Només si se senten assetjades o molestades poden reaccionar de manera agressiva. Els relats de la gent que diu que han estat atacades o perseguides per serps són fruit de la por o l’afany de protagonisme.

Passem doncs a descriure algunes d’estes llegendes que encara en ple segle XXI segueixen vigents, cosa que demostra el gran desconeixement que té la població en general sobre estos rèptils.

La majoria de les històries sobre trobades entre una gran serp i l’home es refereixen a la colobra bastarda (Malpolon monspesulanus), un ofidi de grans dimensions (pot arribar fins als 2,20 m de longitud), és gruixuda i forta, amb una cella que li confereix una mirada amenaçadora, però la seua mossegada, encara que dolorosa no posseeix prou verí per matar una persona. No obstant això, en la tradició de la cultura popular se la descriu com un monstre ferotge que recorre el bosc, amb el cap i el cos molt gran, en alguns casos fins i tot amb pèl a la crinera, ullals de gat, pell tacada de marró fosc , molt ràpida, amb una força descomunal capaç d’esbocinar un home i mortalment verinosa (que com ja hem dit anteriorment, ni tan sols l’escurçó ibèric té un poder vergonyós tan terrible).

“Si te pica el alicante, llama al cura que te cante”

Sobre la colobra, seguint la línia fantàstica, tenim les anomenades colobres mamones, que acostumen a succionar el pit de les mares lactants distretes, mentre ofereixen la cua al lactant, al qual deixen un cèrcol negre a la boca.

Altres atributs fantàstics que se’ls atribueix a les colobres, és el poder d’hipnotitzar a través del cant i la mirada paralitzant la víctima, així com la facultat per fer grans salts i per volar o la capacitat per saltar com una fletxa d’arbre a arbre: …una vegada arribat a dalt de tot de les branques, fets els seus assumptes cinegètics o alimentaris, s’encongia sobre si mateixa, com un moll, i com a fletxa disparada per saeta, travessava l’aire, com impulsada per un ressort, fins a arribar a les branques de l’arbre més proper. Aquí cal dir que encara que puga semblar fantàstica la capacitat de vol d’un ofidi, un salt per l’aire a curta distància, mitjançant impuls o per balanceig és perfectament factible, però d’això a la capacitat de volar hi ha un món. Les serps que més s’acosten a este tipus de característiques, són les que tenen habilitat enfiladissa, com les colobres bastarda, de ferradura i d’escala, però també l’escurçó.

Una altra peculiaritat atribuïda, sobretot a la colobra bastarda però també a la de ferradura i d’escala és la de clavar el cap i donar fuetades per defensar-se i ferir els seus enemics.

“Si te pica el saetón2, prepara la pala y el azadón”

2”Saetón”, referit a una serp que desde els àrbres ataca a les seues preses arribant a clavar-se en elles i d’ahí “saetón”, en el sentit de dard o saeta.

“El saetó és un rèptil mític que habita terres ermes. El seu atac és altament letal: enfonsa el seu cap a terra a escassos metres de la víctima i amb la seua cua acerada castiga sense clemència els panxells de l’infortunat vianant fins a causar-li la mort si estet no es s’allunya ràpidament. Es desplaça saltant com una saeta (d’ací el nom) d’arbre en arbre, i la seua bífida llengua vessa maldat”.

“El iacle es llança des de les branques d´un arbre, de manera que no és només perillosa a terra, sinó que vola a través de l´aire com el projectil d´una catapulta”. Plinio el Viejo [segle I] (Història Natural, Llibre 8, 35).

“El yáculo és una serp voladora. Salten des dels arbres i es llancen sobre els animals que passen, a la qual cosa deuen el seu nom, sageteres (iaculi)”. Isidoro de Sevilla [segle VII] (Etimologies, Llibre 12, 4:29). 

“Quan estan agafades als arbres, la cua ajunten al capdavant, de manera que formen la figura d’un arc, i al mode de les javelines o de les fletxes, amb el soroll que puga ser percebut d’estes, es llancen i mosseguen ”.

La realitat és que les serps són animals de carn i ossos, sense poders sobrenaturals o intencions malignes, que compleixen un important paper en l’equilibri dels nostres ecosistemes, actuant com a depredadors de xicotets animals, com els rosegadors, i són alhora preses de molts altres animals, que actualment estan patint la transformació del medi i la conseqüent pèrdua d’hàbitats favorables, els atropellaments massius a carreteres i la incomprensió de la gent. Si veiem una serp l’únic que cal fer és deixar-la en pau. Fins i tot els escurçons són completament inofensius si no els molestem (sempre hi ha la possibilitat de no veure-la, però llavors és un accident, similar a trepitjar un clau, i no una maldat intrínseca de l’animal)3.

3 macroistantes.blogspot.com

 

- PUBLICITAT -