Així era anomenat el jove Joan Fuster per mon pare i pels altres hostes de la pensió Faus, al carrer de la Mar de València, quan el futur assagista de Sueca, a principis del anys quaranta, començava els estudis de Dret a la Universitat.
El nom de “Mut” era perquè Fuster era un jove callat i introvertit, que mai no participava en les tertúlies, després dels àpats, de la pensió “Clorofil·la”, anomenada així per mon pare perquè només menjaven verdures i la carn no la veien mai.
Un dia, per casualitat, mon pare i Fuster es trobaren en una llibreria de vell, al carrer de la Nau, buscant llibres en valencià. D’aquella trobada inesperada va nàixer una amistat sincera i profunda, que va durar fins a la mort de Fuster.
Així s’explica que Fuster assistís al casament dels meus pares, el 1951, el mateix any que l’escriptor de Sueca dedicara a mon pare un dels cinc poemes de la separata de l’editorial Torre, “Va morir tan bella”, al costat dels dedicats a Sanchis Guarner, Vicenç Riera Llorca, Agustí Bartra i a “tots”.
Uns anys més tard, el 1984, i fruit, de nou, de l’estima de Fuster per mon pare, l’escriptor de Sueca escrivia al setmanari “Qué y donde”, un article titulat: “La paraula és l’home”, on l’assagista de Sueca deia, entre altres coses: “Bausset és un personatge “subterrani” dels més admirables del País Valencià”. Fuster, a propòsit d’una frase que repetien els pagesos de l’Alcúdia, recordava així mon pare: “El meu amic Bausset, de l’Alcúdia, fa mil anys em deia que al seu poble, en un castellà aproximatiu, deien: “De palabra dada y de barranco hondo, si no me está a cuenta, me’n torno”. Jo ara voldria tenir espai i temps per a parlar de Josep Lluís Bausset. ¿O no és diu Josep Lluís? És igual. Bausset és un personatge “subterrani” dels més admirats del País Valencià. I jo en done fe. Ningú no sap qui és, i tant se val, però jo sí”.
L’amistat de mon pare amb Fuster, després que aquest acabara els estudis de Dret a València, continuà amb la “Tertúlia dels dilluns” al Cap i Casal del País Valencià. I és que, aprofitant que eixe dia mon pare i Fuster assistien al concert de la Filharmònica, abans es reunien en una tertúlia que encara continua, també cada dilluns, ara aplegats a la Societat Coral El Micalet, actualment amb el amics Ramon Trullenque, Francesc Jover, Antoni Signes, Sal·lus Herrero, Joan Puchalt, Ginés Gonzàlez o Agustí Ventura entre d’altres.
Com que Fuster era com era i no obria sa casa a tots els qui trucaven a la porta, acordà amb mon pare (amb una mena de contrasenya), la manera que havia de trucar per obrir-li. Així és com, diverses vegades, jo vaig acompanyar mon pare a casa de Fuster i amb els meus ulls de xiquet, vaig descobrir l’amistat i l’estimació entre dos homenots de la Ribera. que parlaven de llibres, de política i de la vida. La casa de Fuster, plena de llibres a les prestatgeries, a terra i fins i tot sobre les cadires, em recordava també ma casa, amb llibres que ho omplien tot. Fins i tot en això s’assemblaven aquests dos amics.
Recorde que la nit del 23 de febrer de 1981, com que mon pare es va assabentar tard del colp d’estat de Tejero, va pensar anar l’endemà a Sueca per portar Fuster a ma casa. Afortunadament, perquè el colp no va triomfar del tot, no va caldre fer el que mon pare havia pensat per protegir el seu gran amic.
La mort de Fuster, fa 30 anys, va ser un colp molt fort per a mon pare, que malgrat els seus 82 anys, va acompanyar les despulles del seu gran amic fins el cementeri de Sueca.
Les meues germanes i jo guardem com un tresor les cartes que Fuster li va escriure a mon pare, uns textos que traspuen estimació i afecte entre dos amics de veritat. I perquè les cartes siguen conegudes i puguen ser estudiades, les hem enviat, digitalitzades, tant a l’Espai Joan Fuster de Sueca, com també a l’amic Eliseu Climent.
Hui, 23 de novembre, cent anys després del naixement de Joan de la Creu Fuster i Ortells, l’intel·lectual valencià més important del segle XX, cal recordar els infames atacs, amb bombes incloses, que va rebre per part del blaverisme més irracional i la indecent campanya de calúmnies instigada per un diari valencià. Cal tindre en compte que mentre el País Valencià, en el centenari del seu naixement, recorda amb agraïment Fuster, ningú no recorda els qui amb enveja el van atacar amb la “raó” de la força i no amb la força de la raó.
L’escriptor Joan Fuster, a part d’escriure nombrosos libres i articles periodístics, va ser honorat amb el Premi Crítica Serra d’Or (1969 i 1973), el Premi Valencià de l’Any (1974), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1975), la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1983) i l’Alta Distinció de la Generalitat del País Valencià (1992).
Entre els homenatges i les publicacions amb motiu del Centenari del naixement de Fuster, voldria destacar el llibre, publicat per l’Editorial Denes, del bon amic Francesc Ferrer, “Fuster (destinat sobretot a joves) sense manies”, escrit per Vicent Artur Moreno.
Com molt encertadament va dir el professor Antoni Furió, “els polítics tenen molta por a Fuster perquè no el poden domesticar”. I és que Fuster va ser sempre un home lliure i per això, incòmode per al poder. No cal dir per als neofranquistes reconvertits en “demòcrates”, sinó també per a algun partit d’esquerres revisionista que abans defensava l’autodeterminació dels pobles i més tard va recolzar l’article 155 contra el govern de Catalunya.
I és que Fuster, com deia Josep Martí Ferrando (Levante, 9 de novembre de 2022), ha estat “el valencià més universal” del segle XX.
Aquell “Mut” dels anys quaranta de la pensió “Clorofil·la”, amb el pas del temps es va transformar en la veu dels valencians. En la veu i en la consciència del País Valencià, amb els seus llibres i la seua paraula. El País Valenciano i Nosaltres el valencians, els seus dos llibres més coneguts, van despertar els valencians del son de l’apatia i del desinterès. Fuster és, encara hui, la veu d’un “país que ja anem fent”. La veu d’un “poble que no vol morir”. D’un poble que vol viure en llibertat. D’un poble que vol retrobar la seua vertebració i el seu retrobament nacional. Per això Fuster és una figura incòmoda per al poder. I és que Fuster ens ensenya a ser ciutadans i no súbdits. A tindre una actitud crítica davant aquells que ens volen domesticar. Per això Fuster és la veu d’un País Valencià lliure i sobirà. No d’un país agenollat davant el centralisme de dretes i d’esquerres.
Hui, en el centenari del naixement de Fuster, li hem d’agrair els llibres que va escriure, la seua paraula, les seues reflexions, la rebel·lió d’un lliurepensador davant el poder. I per damunt de tot això, la seua amistat amb mon pare.
