Amb motiu de la mort i de l’enterrament de Pere Casaldàliga, bisbe subversiu, poeta, pastor i profeta, han estat molts els qui han comentat el comiat i el dol d’aquest bisbe enterrat a Sâo Felix “envoltat de la seva gent”. Pere Casaldàliga, un bisbe de combat i d’esperança, va ser acomiadat en tres vetles. Una a Batatais, el dissabte 8 d’agost; el dilluns 10 a Ribeira Cascalheira i finalment el dimecres 12 a Sâo Felix, on va ser enterrat. Per això molt encertadament s’ha dit que amb aquestes tres celebracions culminava un procés de comiat llarg, fruit de l’estima i l’admiració que diferents col·lectius li han volgut expressar”.
I és que quan ens deixa una persona estimada, necessitem un temps per al comiat i per al dol. La Covid-19 és encara un drama, per la malaltia i la mort de les persones que estimem i per la crisi econòmica que ha portat moltes famílies a demanar ajuda per poder cobrir les seues necessitats més bàsiques. Però la Covid-19 ens ha deixat també un “buit” molt gran, en no poder acomiadar-nos (com necessitem fer-ho) dels familiars que han marxat.
Durant els mesos més durs d’aquesta pandèmia, els enterraments han estat molt dolorosos, sense poder vetlar l’ésser estimat, amb tres o quatre familiars només als cementiris i en molts casos sense poder veure la persona que ens havia deixat. No hem tingut temps per acomiadar els nostres pares, fills o germans i per això no hem pogut pair la seua absència. Com diuen les psicòlogues Begoña Elizalde i Marta Argilés, especialistes en pèrdues i dol i en pal·liatius, com que no hem pogut fer el dol necessari per la mort de les persones estimades, “les conseqüències psicològiques, socials i emocionals estan per veure. Però no seran senzilles”.
En l’acompanyament de la persona al final de la seva vida necessitem temps, ja que no acomiadar-nos com cal dels qui estimem, repercuteix en el benestar i en la dimensió emocional de l’ésser humà. Per dir adéu a les persones que marxen necessitem una abraçada sentida, un petó, una carícia, una mirada, una paraula d’afecte. I l’absència de tot això, degut a les mesures sanitàries en l’època més dura de la Covid-19, el fet que les persones hagen mort sense la companyia dels seus familiars, fa que hi haja una angoixa, com diuen aquestes psicòlogues, “no només en la persona que mor, sinó també en els seus familiars”. I això és “un fet traumàtic que tardarà molt a poder-se elaborar”.
A les portes de la mort tots necessitem la companyia dels éssers estimats per acomiadar-nos amb tendresa, amb afecte, sense deixar sola la persona que marxa.
Ara és l’hora de valorar aquests petits gestos que donen caliu i sentit a la vida i a les relacions humanes.
Amb tot, els cristians sabem que malgrat la soledat en el moment de la mort, el Senyor, que és a prop nostre, ens asserena i ens conforta (Ps 22).
