La fugida del rei emèrit de l’estat espanyol m’ha recordat el cas del Dioni. Va ser el 28 de juliol de 1989, quan Dionisio Rodríguez Martín, que era vigilant de seguretat, va robar els diners d’un furgó blindat de l’empresa Candi SA, amb 298 milions de pessetes, aprofitant l’absència de dos dels seus companys. El Dioni va fugir al Brasil, on va viure com un rei fins que va ser detingut per la policia el 19 d’agost de 1989. Després de deu mesos de presó al Brasil, el Dioni fou extradit a l’estat espanyol on va ser empresonat fins que va eixir de la presó el maig de 1995 (només sis anys després de la seua “gesta”) amb llibertat condicional.
Cal dir que els 298 milions de pessetes que va robar el Dioni són quatre cèntims, en comparació al patrimoni d’origen dubtós del rei emèrit, que ha fugit com un pròfug de l’estat espanyol.
Davant la fugida del rei emèrit em faig aquestes preguntes: els presidents Felipe González, José Mª Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy, ¿estaven al cas dels “negocis” i dels “viatges” a l’Aràbia Saudita del rei emèrit ? I si sabien els embolics tèrbols del pare del rei Felip VI, ¿per què no van fer res? El mateix es podria dir del l’actual rei.
¿Qui ha ajudat a fugir al rei emèrit? ¿El govern espanyol, l’exèrcit? ¿El govern del Sr. Pedro Sánchez ha negociat la fugida del rei emèrit? ¿Com és que el president Pedro Sánchez no ha aclarit quin ha estat el seu paper en la fugida del rei emèrit? (Vilaweb, 4 d’agost de 2020)
¿Qui es farà càrrec de les despeses de la fugida i del dia a dia del rei emèrit?
Si el rei emèrit, segons ha dit el seu advocat, el Sr. Javier Sánchez Junco (Levante, 4 d’agost de 2020), s’ha posat “a disposició del Ministerio Fiscal” per a qualsevol tràmit que la Fiscalia considere oportú, ¿perquè ha fugit de l’estat?
Si el Sr. Iñaki Urdangarín, amb motiu dels seus “negocis”, va deixar de formar part de la família reial i va perdre el títol de duc de Palma, ¿per què el rei emèrit continuarà formant part de la família reial, sense perdre el títol de rei?
Si quan el president Puigdemont i els consellers Lluís Puig, Meritxell Serret i Toni Comín, van marxar de l’estat espanyol, després del 27 d’octubre de 2017, es va activar una ordre de recerca i de detenció, ¿la justícia espanyola activarà també una ordre de detenció per al rei emèrit?
¿Com s’entén que el rei Felip haja agraït a son pare que se n’haja anat de l’estat “por ciertos acontecimientos pasados”?
¿Com s’entén la nota del PP que expressa el “más absoluto respeto” envers el rei Joan Carles I? ¿El PP també va mostrar el seu “más absoluto respeto” quan el president Pujol va declarar que tenia diners fora de l’estat espanyol?
¿Com s’entén la nota de la Comissió Executiva de la Conferència Episcopal Espanyola (una nota calcada a la del PP), quan, en relació a la fugida del rei emèrit, els bisbes expressen “el respeto por su decisión y el reconocimiento por su decisiva contribución a la democracia y a la concordia entre los españoles”?
Moltes preguntes i cap resposta per ara.
Només em queda dir que el rei emèrit, deixant la Zarzuela, no s’ha exiliat sinó que ha fugit de la justícia, com el Dioni. Els exiliats són els qui, com diu el Diccionari Normatiu Valencià, han segut obligats a viure fora de la seua pàtria, com ho són els presos polítics o els milers d’hòmens i de dones que van exiliar-se al final de la guerra civil, el 1939.
El rei emèrit hauria de llegir la Carta de Sant Jaume (Jm 5:2), quan aquest text denuncia la cobdícia: “El vostre or i la vostra plata, rovellats, i el seu rovell serà un testimoniatge contra vosaltres” (Jm 5:3). Sant Jaume acaba denunciant de nou la injustícia d’aquells que s’aprofiten dels més dèbils: “la paga que heu escatimat als pobres que vos han segat els camps, clama, i els clams dels segadors han arribat fins a les orelles del Senyor” (Jm 5:4).
Aquest fragment de la Carta de Sant Jaume és molt apropiat per denunciar els abusos econòmics del rei emèrit. I és que la Bíblia sempre ha recelat dels diners, del luxe i del fet d’aprofitar-se dels altres. Per això el llibre dels Proverbis proclama que “un bon nom és preferible a grans riqueses” i que “val més la consideració que la plata i l’or” (Pr 22:1). La Sagrada Escriptura també desaprova aquell que viu amb “ànsia de fer-se ric” (Pr 23:4), ja que “la riquesa no dura sempre” (Pr 27:24).
I és que l’avarícia, que porta a la corrupció, fa que “el cobejós de diner” no en tingui “mai prou” (Ecle 4:9), ja que “els seus ulls no en tenen mai prou, de riquesa” ( Ecle 4:8). I amb tot, aquell que s’aprofita dels altres per acumular més i més diners enriquint-se d’una manera il·lícita, hauria de recordar que “del que ha guanyat, no li queda res que pugui endur-se” (Ecle 5:14) perquè “tal com va vindre, així se’n torna” (Ecle 5:15). Per això ningú no s’hauria de refiar “de les riqueses injustes”, pel fet que no li “serviran el dia de la desgràcia” (Ecli 5.8). El llibre de l’Eclesiàstic recorda “a l’home cobejós, de què li serviran els tresors?” (Ecli 14:3) i maleeix “el qui edifica la seva casa amb diners d’un altre”, pel fet que “és com el qui aplega pedres per fer-se una tomba” (Ecli 21:8).
L’afany de diners, i més si és a costa dels altres, porta a la buidor més absoluta. Per això “molts han pecat per culpa del lucre”, ja que “aquell qui vol enriquir-se no té consideracions” (Ecli 27:1)
Pel contrari, el llibre de la Saviesa elogia el treball dels homes, ja que “en l’esforç de les seves mans hi ha una riquesa que no passa” (Sa 8:18). I també, l’Eclesiàstic proclama feliç aquell que “no ha anat darrere l’or” (Ecli 31:8) i també el “qui ha pogut prevaricar, i no ho ha fet” (Ecli 31:10). Per això el profeta Isaïes elogia el qui “rebutja els guanys abusius” i el qui “no es deixa comprar amb obsequis” (Is 33:15). I Jesús denuncia així la falsedat dels escribes: “Ai de vosaltres, hipòcrites, que sou com sepulcres emblanquinats, que per fora es veuen bonics, però per dins són plens d’ossos i de tota immundícia. Així també vosaltres, per fora sembleu gent de bé als ulls dels homes, però per dins sou plens d’hipocresia i de maldat” (Mt 12:27-28). I és que la cobdícia és la causa principal de la corrupció, com hem vist en tants polítics. I en la fugida del rei emèrit i del Dioni.
