Des del meu objectiu abril 2020

 

El coronavirus té efectes secundaris positius inesperats i altament contagiosos

A aquestes altures de l’episodi, tots sabem què ha passat, què i com ha sigut, com ho hem fet, com ens hem apanyat, però si haguérem d’explicar-ho a algú que encara no ha nascut, que viurà dins de cent anys, a eixe li diríem que aquesta sèrie de fotos vol contar una història que va començar un 14 de març quan ens veiérem tots obligats a no eixir de casa, més que per comprar queviures i medicaments; por, desconeixement, incertesa… present era, i en diferent grau a cada casa, no teníem molt clar això de no eixir de casa què volia dir, però a poc a poc anàvem interpretant correctament la partitura que ens hi havien passat al davant, però són tan subjectives les dinàmiques que no han de ser iguals a tots els llocs i nosaltres espentats per dues personetes ens hem obligat a eixir al balcó cada dia i hem estudiat i fet el deure, ens hem disfressat, hem celebrat la festa que tocava i ens hem parlat un poc més del que ho féiem, però sobretot ens hem ajuntat per aplaudir als qui han vetlat per nosaltres, als qui ens han curat, als qui han desinfectat els carrers, però també als camioners, als empleats de farmàcies i centres comercials, i com no als treballadors del camp i als de les granges que ens han proporcionat aliments que no naixen a les prestatgeries dels supermercats.

Encara no s’ha acabat, però som més savis que al començament, perquè ara sabem que la nostra casa, el nostre carrer, és l’escenari ideal perquè el sol vaja al joquer i que mentre volen les oronelles hi ha persones a prop nostre que viuen i compartim vida amb ells.

Valerià Benetó