- INFORMACIÓ -

  

Fernando Escrihuela carregant arena a la barca en la partida la Mota, al Xúquer

El barquer arener és la persona que exercia un ofici, ara perdut, que consistia en l’extracció de grava i arena del llit d’un riu, tan sols amb la força dels braços del treballador. Recollia els recursos àrids del riu amb l’ajuda d’un cullerot i una barca, amb la qual surava al llarg i ample del riu desafiant –i fent front‒ els corrents de l’aigua amb una perxa de vora tres metres de llargària. Este és l’ofici que el veí i castellonenc Fernando Escrihuela Montserrat, conegut com el Casanto, ha exercit durant molts anys de la seua joventut al riu Xúquer al seu pas per Castelló.

PUBLICITAT

Als seus huitanta-quatre anys, i amb un vigor i una energia que molts envejarien, Fernando ens va sorprendre un dia assolellat quan, en preguntar-li si tenia fotos antigues de Castelló, ens en mostrà una en què ell posava descalç damunt d’una barca plena d’arena i grava. Tenia aleshores díhuit anys i treballava de barquer arener al riu Xúquer en 1956, en la partida de la Mota, per al castellonenc Eduardo Aliques Galbis, Malacara, el cap de l’empresa d’àrids.

Eduardo Aliques Galbis repartint arena pel poble. Darrere, l’antiga estació del trenet

Mostrant-nos la foto que encapçala este article, Fernando s’emociona i ens descriu com era  la barca: «tenia una àncora per a sostenir-la en un punt fix; i una perxa per a espentar la barqueta i la càrrega». «La perxa que hi ha a l’esquerra de la barca era de reserva, per a emprar-la en cas que es perdera la principal». A colp de braç, sovint carregava més de mil quilos d’arena i grava amerada d’aigua, anant amunt i avall del riu Xúquer, i desplaçant-s’hi fins a més d’un quilòmetre. Ho remarque: amb l’ajuda dels seus bragons! I si no s’estava en bona forma –no cal dir-ho‒ era una tasca impossible.

La forma d’aconseguir els sediments era aparentment senzilla: estacaven el cullerot dins el fons del riu i l’arrossegaven per a traure com més material millor. Hi havia dies que es podia traure cinc metres cúbics, uns altres només tres, a vegades inclús menys. Quan no hi trobava una bona llengua d’arena o grava, s’asseia a la barca a fumar-se un cigarret. El riu vol paciència, un respir. Aleshores tornava a perxar pel riu per a provar-hi sort. Li preguntem, per curiositat, si també solcava el riu d’Albaida, i ens respon que «no pujaven mai perquè no tenia cala». La barca feia quasi un metre d’alt i no era possible, per tant, entrar-hi, perquè topava amb la panxa.

Al port, rememora Fernando que hi havia quatre barques per a quatre barquers, i tots feien la mateixa faena. Cada dia una persona es dedicava a traure un material: un dia uns extreien grava i uns altres arena. Segons el material que havien arreplegat, el descarregaven en una part del moll o en una altra, per a no molestar-se entre ells a l’hora de descarregar. Buidar la barca es feia de manera onomatopeica: «xap-xap-xap!, amb la pala, i no tardàvem més de mitja hora». El moll, per molt que ara ens sorprenga, era prou llarg: devia tindre uns 25 metres d’amplària. I ens preguntem que se n’ha fet d’ell.

Les barues areneres provenien del Palmar. Font Viquipèdia

Fernando es mostra content perquè ens hàgem interessat pel seu ofici de joventut, i ens manifesta que l’extracció d’arena i grava del Xúquer es va fer més perillosa –més si cap‒ quan instal·laren una nòria. Estava emplaçada al bell mig del riu, «carregava a poalets l’arena i la grava del fons del riu i, quan treia la càrrega fora de l’aigua, la depositava damunt d’una polea, que després descarregava el material a la barca». Ja no calia perxar per omplir la barca amb la cullera, com solia fer ell manualment, però havia d’estar a l’aguait, perquè la nòria feia «els caixers massa grans» i sovint solsien. Això alterava la naturalitat del llit del riu, perquè escarbava i feia un forat de vora tres metres que el riu no podia reomplir, regenerar, fàcilment de sediments. Per això, «van decidir abolir-la del riu» ‒quina bellesa de paraula: abolir-la; i van tornar a fer el treball manualment, és a dir, solcant pel riu amb la perxa i traent novament l’arena amb el cullerot, com es veu en la foto.

L’empresari per a qui treballava Fernando Escrihuela era Eduardo Aliques, Malacara. El fill d’este senyor, també Eduardet Aliques, va morir al riu després de patir un tall de digestió, segons ens ha contat Isabel, germana del dissortat. Va ser una tragèdia per a tota la família, perquè era benvolgut per tots. Ell s’encarregava de repartir l’arena i la grava per les obres del poble amb uns burros que duien al llom sàries plenes a vessar. El repartiment ho requeria.

Acabem: el llegat d’este ofici perdut, perillós i necessari alhora, són les desenes de cases de Castelló ‒i la Ribera Alta‒ que s’han construït gràcies a l’arena i la grava que extreien Fernando Escrihuela, Eduardo i Eduardet Aliques. I diem la Ribera Alta perquè Alberic, Albalat i Alzira comptaven amb sengles portets en què altres barquers areners hi extreien, igualment, els recursos àrids que els donava el riu Xúquer.

Rubén Galera Hernández

Font: Article publicat en ‘El Miragall‘ de paper del mes d’abril de 2022.

- PUBLICITAT -

Comentaris

Introduïu el vostre comentari
Introduïu el vostre nom ací