CN | Josep Miquel Bausset
El 4 de maig de 1924, hui fa cent anys, a la una del migdia, va ser coronada la imatge de la Mare de Déu del Lledó. Com recull Josep Miquel Francès en el seu llibre, “Història de la basílica del Lledó”, l’alcalde de la ciutat de Castelló de la Plana, oferí la corona al cardenal Vidal i Barraquer, perquè, amb aquestes paraules, coronara la santa imatge: “Vos entregue en nom de Castelló, aquesta joia amb la qual aneu a coronar la nostra patrona”. El cardenal obrí la porteta del reliquiari, traient la xicoteta imatge de la Mare de Déu, que va mostrar a tot el poble reunit al voltant de Santa Maria. Vidal i Barraquer va coronar la menuda imatge de la Lledonera i posteriorment la imatge reliquiari.
Cal recordar que dos anys abans, el 15 d’abril de 1922, el papa Pius XI autoritzà la coronació pontifícia i canònica de la santa imatge i que el 8 de novembre de 1922, un any i mig abans de la coronació, el papa Pius XI proclamà la Mare de Déu del Lledó, patrona principal de la capital de la Plana Alta. Per mitjà del Rescripte papal, que es va donar a conèixer el 7 de desembre de 1922, firmat pel cardenal Vico, es proclamava la Mare de Déu del Lledó patrona de la ciutat. D’aquesta manera, la Santa Seu confirmava el que, des de feia segles, els castellonencs ja reconeixien. Cal recordar que aquest patronatge va arribar després de més de quaranta anys de gestions per part del bisbat de Tortosa, diòcesi a la qual pertanyia la capital de la Plana Alta.
L’inici del culte i la veneració de la Lledonera és del 1366, quan aquesta xicoteta imatge de Santa Maria, de 6 centímetres d’alçada, va ser trobada al camp, mentre el llaurador castellonenc, Perot de Granyana, llaurava el camp amb uns bous. La tradició conta que els bous es pararen al davant d’una gran llosa, al peu d’un lledoner, com si una força misteriosa impedira que els bous continuaren el seu camí. Amb la força del forcat saltà una arrel de l’arbre i allí mateix, baix del forcat de Perot, aparegué una xicoteta imatge d’alabastre de sis centímetres d’alçada.
Cal dir que el document escrit més antic que fa referència a la basílica del Lledó, és de 1375, com recull mossèn Josep Miquel Francès en la seua obra, “Història de la basílica del Lledó”. Dos segles més tard, el 1559, els Jurats de la ciutat sol·licitaren al bisbe de Tortora, Ferran de Loazes, l’aprovació d’una confraria, els estatuts de la qual van ser aprovats el 12 de maig de 1597.
També Rafael Martí de Viciana, en la seua Crònica de la ínclita i coronada ciutat de València i del seu Regne, publicada en 1563, relacionava la suposada aparició de la figura amb l’arbre que donaria nom a l’advocació del Lledó i al lloc. Aquest historiador borrianenc destaca el nom del llaurador, Perot i els bous amb que Perot llaurava el camp, el forcat, la llosa i la imatge d’alabastre. Aquest relat de Rafael Martí de Viciana és important, perquè és la primera narració coneguda (com diu mossèn Josep Miquel Francès), que ens parla de Perot i del trobament de la santa imatge, però sense que aparega una data concreta.
Cal recordar, com recull també mossèn Josep Miquel Francès en el seu llibre, que el 1605, el bisbe de Tortosa ja reconegué la Mare de Déu del Lledó com a patrona dels Jurats municipals.
Si la jerarquia de l’Església valenciana menysprea la nostra llengua, cal recordar que aquest menyspreu ja ve de segles, quan el 1638, una ordre del bisbe de Tortosa, Joan Baptista Veschi, prohibí predicar en valencià a totes les esglésies de la diòcesi.
El mateix va passar amb els nous goigs dedicats a la Mare de Déu del Lledó. L’estrena i la primera interpretació d’aquests nous goigs, escrits en valencià, va tindre lloc amb motiu de les festes de la Mare de Déu, el 1917. Cinc anys després d’haver estat composats els goigs moderns, el 1922, inexplicablement, durant la novena a la Mare de Déu del Lledó, no es cantaren els goigs moderns amb lletra del cronista de Castelló, Lluís Revest i musicats per mossèn Vicent Ripollès i es tornaren a cantar els goigs antics, en castellà. Va ser Salvador Guinot, aleshores alcalde de Castelló, que al diari “Heraldo de Castellón”, es preguntava perquè no s’havien cantat els goigs en valencià. I és que la pretensió d’alguns capellans (com passa ara mateix en relació al rebuig del valencià a l’Església), per evitar la popularització dels goig de Revest i Ripollès, era pel fet d’haver estat escrits en la nostra llengua i això, segons aquells mossens, ja era prou per desqualificar el text en valencià. Per això en un altre article al diari, Salvador Guinot donava les raons per les quals eren rebutjats els goigs en valencià: primer, per estar escrits en valencià, ja que això, aleshores (i desgraciadament, encara ara), no era “fino”. Segon motiu: perquè eren d’estil clàssic. I tercer: perquè als goigs no hi havia el nom de Perot de Granyana.
Siga com siga, hui fa cent anys que la Mare de Déu del Lledó, patrona de la ciutat de Castelló de la Plana, va ser coronada i aclamada com a mare i reina dels castellonencs. Seria bo que en aquest centenari, el bisbe de la diòcesi de Sogorb-Castelló, començant per ell mateix, animara els capellans i els fidels a utilitzar la nostra llengua a l’Església, a la litúrgia, a la catequesi i a la predicació, pel fet que els cristians valencians, menyspreats des de fa segles pels nostres bisbes, puguem celebrar la nostra fe en la nostra llengua.
Vull recordar que, davant el menyspreu del bisbe Casimiro López per la nostra llengua (que ignora i margina sempre), el bisbe Bruno Forte va llegir una poesia en valencià dedicada a la Mare de Déu del Lledó. Això va passar a Castelló de la Plana el 2 de maig de 2023, en la presentació de l’Any Jubilar del Centenari de la Coronació de la Mare de Déu del Lledó. El bisbe de Chiete Vasto, Bruno Forte, aquell dia va fer una conferència titulada: “María y la belleza de Dios”. El bisbe Bruno va començar les seues paraules excusant-se per no poder fer la conferència en valencià i dient que la faria en castellà: “Disculpen que no hablo valenciano, que es también una bella lengua, pero para reparar este “pecado”, voy leer una poesía” dedicada a la Mare de Déu del Lledó, escrita pel poeta Bernat Artola. I així ho va fer! Un bisbe vingut d’Itàlia, que té més sensibilitat pel valencià que el bisbe de Sogorb-Castelló!
Tant de bo que en el centenari de la coronació de la Mare de Déu del Lledó, els bisbes valencians siguen capaços d’oferir a la patrona de Castelló una altra corona: l’aprovació del Missal Romà en valencià, els leccionaris de les lectures bíbliques i la utilització del Llibre del Poble de Déu, per tal que els cristians valencians puguem celebrar la nostra fe en la nostra llengua.
Tat de bo que els bisbes valencians treballen per la introducció del valencià a totes les parròquies valencianoparlants de totes les diòcesis del País Valencià i no deixen la nostra llengua (com fins ara), amb honroses excepcions, fora dels temples.
