Planificar per poder celebrar
CN | Maria
Després d’haver viscut i celebrat el Certamen de Cullera amb tota la joia que es mereix, arribem a un punt de reflexió oportú. Perquè no podem negar que tots semblen carregar-se de futures expectatives, no només per encarar les rutines diàries, sinó per afrontar un futur ple de desafiaments amb una potència impressionant. I no és que no siga emocionant tenir els horitzons plens de reptes, però és essencial que aquests estiguen programats i sintonitzats amb la voluntat col·lectiva de la nostra societat. La programació consensuada, realista i factible, amb una antelació adequada, hauria de ser la nostra guia, potser fins i tot en un pla bianual.
Perquè, de fet, el Certamen de València encara queda lluny. Tot i que les eufòries són comprensibles, ara és el moment de la planificació i la preparació meticulosa. Un certamen tan competitiu com el valencià requereix hores de treball, esforç, sacrifici i dedicació.
Ens preparem per a guanyar el Certamen de València, posant-ho tot en joc per aconseguir-ho. Però, què passa si les coses no ixen com esperàvem? Si no obtenim el resultat desitjat, podem caure en la desil·lusió, la decepció i la frustració. I recuperar-se d’aquesta situació pot tardar temps, tant a nivell anímic com artístic.
Parlaré breument de dues qüestions relatives a la planificació. En primer lloc, la necessitat de tocar més piano, de sentir un sol instrument com a banda en lloc de destacar individualment, tal com férem en aquest últim certamen. I, en segon lloc, l’evolució de la formació a l’hora de desfilar, que haurà de ser cohesionat i sincronitzada com un sol ésser.
I ara, amb tot el respecte, em veig en la necessitat de fer una observació. Les puntuacions obtingudes per la Lira al Certamen de Cullera han estat fenomenals: 570 punts de 600 possibles. Cada jurat ens ha valorat amb una mitjana de 9,5 punts en els aspectes tècnics i artístics. Això és un èxit innegable. Tanmateix, cal recordar que aquestes puntuacions no són comparables d’un any a un altre, per la situació de les bandes, la predisposició dels jurats o la complexitat de les obres interpretades.
Hem fet història a Cullera, i això és indiscutible. Però cal que la nostra eufòria no ens impedisca reconèixer la diversitat de circumstàncies que influeixen en cada edició del certamen. Hem d’estar orgullosos del que hem aconseguit, però hem de ser conscients que cada any és únic i inimitable.
Visca la Junta i el director i visquen tots els músics de Castelló
