CN | José Mena Àlvarez
Pic de la Nieve a la serra de Tous, el dia 8 de maig de l’any de Nostre Senyor 2010, any trenta-sis des que es va emetre el primer capítol de la sèrie El Hombre y la Tierra, i que va coincidir també amb l’any sis-cents deu des que les tropes cristianes del Rei Enric IV de Castella van reconquerir la vila d’Estepona en mans dels musulmans. La lluna en fase minvant buscant la conjunció els dies següents amb Mart i Saturn.
En aquestes muntanyes solitàries on he realitzat durant anys alguns dels meus projectes fotogràfics, uns amics pastors que es coneixien cada racó d’aquests paratges, em van acompanyar a un lloc, en un tallat rocós, on tenien localitzat un niu d’àliga cuabarrada (Aquila fasciata) .
Després d’algunes setmanes visitant aquest lloc per controlar l’evolució de l’únic poll d’aquest rapinyaire, una de les més elegants i poderoses de la Península Ibèrica, havia arribat el moment d’abordar la primera sessió fotogràfica d’aquesta rara i esquiva espècie.
La nit anterior la vaig passar al corral on els pastors guardaven les cabres. Moltes han estat les jornades que els he acompanyat amb el seu ramat per la serra, on són feliços i no els falta de res, jo conscient d’això, deixo les meues preocupacions enrere i intente fondre’m en aquest “univers” de pau, on el temps sembla aturar-se, i les presses i l’estrès no són ben rebuts per estos llars.
Mentre l’Amando acaba de perfilar uns badalls per a unes esquiles, el seu germà Jose serveix a la taula un fantàstic arròs de bleda amb cargols de muntanya; al centre de la taula, una ceba adobada amb l’oli d’aquestes terres. Per postres formatge amb mel, tot de collita pròpia, llet de les seues cabres i mel dels seus propis ruscs que tenen a la serra. Per acabar una infusió de te de muntanya amb timonet acabat de tallar, per a la digestió.
Fora xiula el vent i sentim cantar els mussols. Dins, a la calor de la llar conversem una estona, però prompte ens venç la son. El cant del gall ens desperta poc abans de l’alba. Els pastors preparen les seues coses per eixir un nou dia amb el ramat, m’acomiade d’ells i em dirigeixc ràpid a l’amagatall que vaig muntar dies enrere per fotografiar l’àliga cuabarrada. El camí fins arribar al lloc del niu és dur, no hi ha cap via, i cal creuar una successió de llomes pedregoses plenes de matoll espinós.
En arribar al refugi em vaig acomodar tant com vaig poder, preparat per passar una llarga jornada. I l’espera va valdre la pena, és clar que sí…perquè poder tenir-la tan a prop, empapussant el pollet en estat salvatge, em va deixar completament sorprès.
