Al llarg d’enguany, a causa de la pandèmia, hem perdut part de la història viva del poble de Castelló i de les vivències que a molts de nosaltres ens han contat, perquè els veïns i les veïnes que les sabien eren gent d’una altra generació que havia transmés la seua saviesa fins al moment del seu traspàs. Este escrit, tenint en compte les circumstàncies, va dedicat a tota aquella gent que hem perdut durant la pandèmia i, en especial, a una persona que tenia molta estima per la cultura del nostre poble: em referisc a Abelardo Estruch Martí, més familiarment conegut com el tio Abelardo, qui va faltar ja fa vint anys.
Abelardo nasqué a Castelló el 15 de febrer de 1915 i era el major de quatre germans. Com la gran majoria de la gent que va viure els primers decennis del segle XX, anà al col·legi a realitzar els estudis primaris i, per falta de recursos econòmics familiars, no va poder continuar amb els estudis de batxillerat, ja que estaven reservats per a l’elit econòmica del poble i de l’Estat espanyol.
Amb els coneixements tan bàsics que s’aprenien a l’escola primària, va tindre suficient per a poder desenvolupar habilitats de lectura i escriptura, la qual cosa el va influir per a escabussar-se dins del món de la lectura i de la música.
Este fet suposà que fora conegut per diverses facetes, totes pertanyents al món de la cultura del poble i al nostre Teatre Ideal, ja que formava part de dos grups de teatre que van existir al llarg de la segona meitat del segle XX a Castelló. Estos eres l’Agrupació Artística Teatral i el Grup de Teatre Talia.
Els dos grups de teatre representen èpoques històriques diferents i, per tant, estils diferents de fer teatre i crear un teixit cultural a Castelló. L’Agrupació Artística, per exemple, representava el tipus de teatre que es feia durant la postguerra i els inicis de la dictadura; i el Talia, que era un grup dels anys seixanta i setanta, era un clar exemple de teatre més compromés amb la societat i amb les reivindicacions dels principis de la democràcia. En ambdós grups de teatre, Abelardo formà part com el membre més important de tots, el regidor d’escena.
Pel que fa a l’Artística, Abelardo s’encarregà de revisar els textos i les obres que s’anaven a interpretar en el poble, així com de passar el text als actors. El teatre suposava una forma diferent de divertiment en un poble eminentment agrícola i sense altra forma d’oci que el cine a finals dels anys 40, la qual cosa provocava que les obres estigueren en cartell durant diverses setmanes.
D’esta època destaquen la interpretació d’obres clàssiques adaptades com La Regenta, de Leopoldo Alas, «Clarín»; sainets en un valencià dialectal i vulgar com En el pecat va la penitènsia, de Francisco Mínguez; i obres amb acompanyament musical com la sarsuela La Alsaciana, dels mestres Ramos Martín i Jacinto Guerrero. Estes últimes es van interpretar el 2 de maig de 1950 en el marc d’un homenatge al mestre Fayos, en el qual es van recaptar diners per a construir el monument situat a la gran via de Blasco Ibáñez.
En relació amb el Grup de Teatre Talia, Abelardo Estruch assumí les mateixes funcions, però l’estil de les obres de teatre era diferent. Ens trobem a finals dels anys setanta i principis dels anys huitanta, anys en què s’aconseguixen majors drets i llibertats, moment històric que es traslladà al teatre. Açò significa que s’interpretaren més obres en valencià que amb l’Artística, però seguint amb el mateix esperit de congregar el poble a les butaques del Teatre Ideal.
A banda de ser membre dels grups de teatre esmentats, també treballà com a taquiller i acomodador en l’Ideal quan hi havia programada sessió de cinema. Per moltíssima gent és coneguda esta faceta, ja que era la primera persona a qui veien si volien entrar a la sessió programada.
També, quan hi havia programada un western o pel·lícula de vaquers, la gent asseguda al galliner solia pegar colps amb els peus, imitant el galop dels cavalls. Era, en este moment, quan pujava al galliner amb la llanterna i deia de forma molt amable que cessaren amb els colps.
Amb tot açò que s’ha contat, no és d’estranyar que l’home respirara cultura per tots els porus de la pell, ja que era un àvid lector i un amant de la música clàssica. Gran part de les seues col·leccions està en mans de familiars i encara disfrutem de la lectura dels seus llibres o del crepiteig dels vinils de música clàssica i de sarsuela.
Gràcies a ell, gent com mon pare va descobrir llibres com El segon sexe, de Simon de Beauvoir, o artistes com Maria del Mar Bonet i Lluís Llach. Això feu que la seua acció de difondre la cultura estiguera sempre present tant dins com fora de la casa del carrer dels Sants de la Pedra, la casa familiar on va viure fins als últims moments de la seua vida.
Abelardo faltà el 20 de març de 2001, a 86 anys, després de dedicar-se tota la vida a la cultura d’este poble, sense deixar descendència carnal. No obstant això, els seus nebots i els membres dels grups de teatre, dels quals formà part, són la seua descendència més important, perquè han sigut les persones que han fet que perdurara en la memòria del poble i de la família al llarg dels anys. El seu bon caràcter i el seu amor a la cultura, en definitiva, han demostrat romandre «immunes» al pas del temps.
Jesús Estruch i Cucarella
Font: Article publicat en ‘El Miragall‘ de paper del mes d’agost de 2021.
