Amb el títol: “Biografia documentada de Francesc Eiximenis”, l’amic Lluís Brines i Garcia ens ofereix un llibre sobre aquest escriptor franciscà del segle XIV. Brines ha escrit aquesta obra de 514 pàgines, a partir de tota la documentació que fins ara tenim sobre Eiximenis.
Lluís Brines va fer la seua tesi doctoral sobre el pensament social, jurídic i polític de Francesc Eiximenis, sota la direcció de n’August Monzón, prevere de l’Oratori de sant Felip Neri a València i professor de Filosofia del Dret a la Universitat de València. Aquesta tesi fou llegida en 2002 i publicada en 2004. Després fou reeditada en quatre parts a la revista Estudis Franciscans, entre 2006 i 2007. En aquesta revista de ciències eclesiàstiques de les províncies caputxines ibèriques, Brines també ha publicat diversos treballs, en aquest cas de caire més teològic, sobre Francesc Eiximenis i el darrer sobre Ramon Llull.
El treball que ens presenta Lluís Brines es va fer en el marc d’una beca que li fou concedida l’any 2009, per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Brines ha recopilat tota la informació i documentació que fins a aquell moment es tenia d’aquest franciscà, revisant-la i actualitzant-la i cercant nous documents, descobrint així algunes troballes interessants. Lluís Brines abordà l’anàlisi exhaustiva de l’obra d’Eiximenis, amb importants dades biogràfiques. El resultat de tot aquest treball de Brines ha cristal·litzat en dos blocs ben diferenciats: en primer lloc l’elaboració de la biografia de Francesc Eiximenis, partint de la base documental existent. I en segon lloc la sistematització dels documents obtinguts. En total, Brines hi transcriu en aquesta segona part de la seua obra, 326 documents arxivístics la majoria i també fragments de les seues obres, butlles papals, referències biogràfiques en diversos llibres, que resulten així compilats per primera volta en un sol volum.
Així mateix, Lluís Brines ens presenta en aquesta obra una actualització de les edicions de les obres de Francesc Eiximenis i un recull de les edicions on line que hi ha ara mateix de les seues obres.
El llibre, que Lluís Brines dedica a son pare, Lluís Brines i Selfa, “qui m’ensenyà amb el seu gran cor i la seua generositat el mateix que ensenyen els franciscans”, ha requerit, com ens diu l’autor, “una consulta arxivística complexa”, a la recerca “de documentació en diversos arxius d’unes quantes ciutats”, com València, Barcelona i Madrid entre d’altres.
Aquesta obra ens ajuda a conèixer millor la figura del franciscà Francesc Eiximenis, ja que a València, per desgràcia, molta gent coneix Eiximenis només perquè té un carrer al Cabanyal. Francesc Eiximenis fou conseller de reis de la Corona d’Aragó (Pere el Cerimoniós, Joan I i Martí I) i d’algunes de les seues mullers (en especial Maria de Luna, esposa de Martí I i filla espiritual seua, a qui dedicà una obreta en valencià coneguda com a Scala Dei). També tingué una intensa amistat amb el Papa d’Avinyó, Benet XIII, l’aragonès Pero Martínez de Luna, a qui dedicà el Psalterium alias Laudatorium, una bella col·lecció de 344 oracions en llatí.
Eiximenis, nascut possiblement a Girona al voltant de 1330, estigué al convent franciscà d’aquesta ciutat i després al de Barcelona. Consta que també passà un temps al convent de Palma de Mallorca. Vers el 1382 vingué a València, on romandria 26 anys i on tingué una part molt activa en la vida de la ciutat. Eiximenis, però, hagué de marxar en 1408 de València a Perpinyà, on fou nomenat pel seu amic el papa d’Avinyó, Benet XIII, Patriarca de Jerusalem i administrador apostòlic (bisbe interí) de la diòcesi de Perpinyà. Allà acabà els seus dies en abril de 1409.
A València, Eiximenis tingué una relació molt estreta amb els jurats o governants municipals medievals de la ciutat, als que dedicà el seu Regiment de la Cosa Pública, una joia sobre bons consells per al govern. L’obra principal seua, Lo Crestià, una obra monumental en la nostra llengua, de 2592 capítols, és una mena d’enciclopèdia de saber teològic, cosa innovadora en Europa i que estava en l’antic Ajuntament de València (on ara hi ha el jardinet del Palau de la Generalitat Valenciana) a disposició de tots els ciutadans del Cap i Casal que volgueren llegir-la. Eiximenis també fou molt amic de personatges importants en la societat valenciana medieval com Pere d’Artés, que era el Mestre Racional, una mena de conseller d’Economia medieval, a qui dedicà el seu Llibre dels Àngels (un complet tractat d’angelologia) i la Vida de Jesucrist (la seua darrera obra més important en la nostra llengua, un complet tractat cristològic i mariològic). Francesc Eiximenis fou amic d’Hug de Llupià i Bages, bisbe de València de 1398 fins 1427, a qui dedicà el seu Pastorale, en llatí, que és un llibre de consells als bisbes per al bon govern de la seua diòcesi, però on parla dels eclesiàstics en general.
A València, Eiximenis escrigué la majoria de la seua ingent obra quasi tota en valencià, però també amb obres destacables en llatí. Es pot afirmar, sense exagerar, que tot el propòsit vital d’Eiximenis fou posar el saber teològic, i el saber en general, a l’abast del poble, raó per la qual escrigué pràcticament tota la seua obra en valencià i no en llatí, com se solia fer en tractat d’aquests temes.
Eiximenis ajudà la ciutat i Regne de València en moments difícils, com en 1391, un any on hi hagué el pogrom al barri jueu de València; o en 1396, en què uns missatgers dels consellers de la ciutat de València, encapçalats pel seu amic Ramon Soler, foren fets presoners a Barcelona. Aquell any escrigué Eiximenis una valenta carta al rei Joan I exigint el seu alliberament.
Francesc Eiximenis tingué un paper important en una comissió que redactà uns estatuts per a la unificació de les cases d’estudi de la ciutat de València en 1399, que al final, però, no foren aprovats. Aquests estatuts són l’antecedent més directe de la futura Universitat de València, fundada en 1492. I junt amb la reina Maria de Luna, Eiximenis tingué un paper destacat en la fundació del convent del Sant Esperit, a Gilet (Camp de Morvedre), que encara hui existeix. A la susdita reina Maria, administrà els darrers sagraments quan aquesta morí en Vila-real en desembre de 1406.
Eiximenis, a més de la seua importància intrínseca en la història del Regne de València de finals del XIV i principis del XV, ens retrotrau a una època on l’Església valenciana vivia i àdhuc defensava la nostra llengua. Que aquest llibre de Lluís Brines ajude a donar a conèixer la figura d’un personatge tan important per a la nostra nació i per la nostra Església. I que l’exemple d’Eiximenis encoratge la nostra Església a assumir i a defensar la llengua del nostre poble.
