Llaurant la Llengua és un espai periòdic, didàctic i divulgatiu amb unes gotetes d’orgull molt nostre, on Leo Giménez, ens mostrarà paraules, expressions, accepcions, estructures i formes que usades normalment en la parla quotidiana, no estaven considerades com a normatives.
Leo, és diplomat en Magisteri, especialitat en valencià, i màster en assessorament lingüístic per la Universitat de València.
Va ser alcalde del seu poble, Antella, és col·laborador en diversos diaris escrits i digitals com Riberaexpress d’on procedeixen estos articles, actualment és veí del nostre poble.
A soles
A soles és una locució molt usual en la nostra llengua. Té el sentit de ‘en soledat, sense companyia’, “No vullc quedar-me a soles”; és sinònima de “sol/a”. Amb eixe significat l’arrepleguen la majoria de diccionaris, però en la parla valenciana i, almenys, en la del sud de Catalunya, a soles també té el sentit de ‘solament’, ‘únicament’, ‘només’, “La paraula rabo s’ha usat en la literatura, no a soles en la parla col·loquial”, “Jo a soles et dic que estudies o treballes. Ja s’ha acabat de fer el manta”. És per això que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha inclòs esta locució, en el sentit referit de ‘únicament’, en el Diccionari normatiu valencià.
Accents diacrítics
Els accents diacrítics en valencià s’han reduït a 15, que són: bé, béns (riquesa), “Té molts béns en finques”, bé (bondat, satisfacció), “Sempre ha fet el bé”, “Estàs bé?”; déu, déus (divinitat), “Els grecs tenien molts déus”; és (verb ser), “Eixa és ma tia”; mà (extremitat del braç), “Agarra’m de la mà”; més (quantitatiu), “Demà collirem més taronges”; món (planeta que habitem), “El món és molt gran”; pèl, pèls (filament que creix en la pell), “Tens el pèl blanc”; què (interrogatiu), “Què vols?”, què (precedit de preposició), “La casa de què et vaig parlar està en venda”; sé (forma del verb saber), “No ho sé”; sí, sís (substantiu i afirmació), “No hi ha hagut cap sí, tots en contra o abstenció”, “Sí que ho vullc”; sòl, sòls (pis, terra), “És un sòl molt rocós”; són (verb ser), “Eixos són amics meus”; té (verb tindre), “Té bon humor”; ús (acció d’usar), “Encara està en bon ús”; vós (pronom personal fort), “Va per vós, senyora”. Per tant, no s’ha de posar l’accent diacrític sobre paraules que en portaven, com bota (recipient), dona (verb donar), fora (verb ser), molt (verb moldre), mora (fruita), net/a (fill/a de fills/illes), os/ossa (animal), repel (punta de pèl), soc (verb ser), subsol (baix terra), vens (verb vindre) i més d’un centenar, que també en portaven. Benvinguda reducció!
Peçó
El vocable peçó té diversos significats i està ben integrat en la parla valenciana. No tenia la condició de normatiu, però ha sigut admés, normativament, per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en època recent, i incorporat al Diccionari normatiu valencià. Un peçó és la ‘cua d’una flor, d’un fruit o d’una inflorescència ben delimitada’, ‘capoll o cua que unix i sosté el fruit o la flor a la rama’. La taronja, la poma i qualsevol fruita tenen peçó. És sinònim de peduncle, pel que fa a la seua accepció vegetal. També es diu peçó al lòbul de l’orella i a l’extrem que sobreïx de la roda d’un vehicle. La protuberància mamària, que en castellà es diu pezón, en valencià rep el nom de mugró.
Rabo
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha acceptat normativament la paraula rabo, ‘cua dels animals terrestres’, i l’ha inclosa en el Diccionari normatiu valencià, amb la marca de ‘col·loquial’. Anteriorment ja l’havia arreplegada el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià. És un vocable molt integrat en la parla valenciana i molt usat en textos escrits, ininterrompudament, des de fa més de dos segles, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià en les seues pàgines. Rabo dona lloc a moltes locucions, frases fetes i dites com “Gos que no conegues no li alces el rabo”, “El rabo entre cames”, “No alça un gat del rabo”, “Fer-li un nuc al rabo” i moltes altres. També el tenim en la planta medicinal dita ‘rabo (o ‘rabet’) de gat’. Apareix en obres emblemàtiques de la literatura popular valenciana com Rondalla de Rondalles, de Lluís Galiana, en el 1769 , el Virgo de Vicenteta, de Bernat i Baldoví en el 1845. L’estigma de castellanisme que tenia (i encara té) ha sigut qüestionat per destacats lingüistes com Joan Coromines, que indicava que és un arabisme, per Eugeni S. Reig, Abelard Saragossà i altres. En els segles xx i xxi el mot rabo ha sigut emprat per escriptors i lingüistes reconeguts com Maximilià Thous, Josep Pascual Tirado, Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Martí Domínguez i Romero, Joaquim Martí Mestre, Abelard Saragossà, Maria I. Guardiola, Joan Francesc Mira, Jordi Colomina, Josep Lozano i molts altres. Podem, per tant, emprar el terme rabo, tenint en compte que tots els rabos són cues, però no totes les cues són rabos, com la cua dels peixos, de les aus, de la compra, de les fastidioses esperes, etc.
