Fa uns lustres, quan encara no existien Facebook ni WhatsApp (diguem-ne en l’època del Neolític tecnològic), els memes els viralitzàvem amb l’única eina que teníem al nostre abast llavors: el correu electrònic. Aquest vetust recurs podríem descriure’l com una mena de diplodocus que ha sobreviscut amb bona salut des del Plistocé digital fins ara.
Així doncs, quan els mòbils eren rajoles sense accés a Internet i amb els rudimentaris SMS (un altre dinosaure supervivent), va sorgir un modisme, actualment ja en desús, mitjançant el qual els usuaris s’enviaven per e-mail frases encapçalades per l’expressió Keep calm and… (‘mantín la calma i continua…’).
Però d’on venia eixe eslògan? Per què va aparéixer de colp a les nostres vides, llavors ja condicionades per les xarxes i el passa-ho?
L’any 2000 estaven netejant uns antics magatzems estatals en Londres. Sota la pols acumulada després de dècades de silenci i quietud, van descobrir uns cartells. A poc a poc va eixir, barrejat en aquell roig desdibuixat, un missatge: KEEP CALM AND CARRY ON. N’hi havia milers per tot arreu. Estaven soterrats com a pedres inertes, fins que van tornar a redescobrir la llum de les seues paraules optimistes.
Després de la curiositat que va despertar una primera recerca, van esbrinar que el Govern de Sir Winston Churchill va organitzar una campanya de comunicació en 1939, la qual, afortunadament, no va veure la llum.
El 1942, la guerra pintava bé pels proactius nazis i Hitler havia ordenat la invasió d’Anglaterra per l’aire. Les tropes angleses estaven desesperades, atés que l’aviació alemanya era la més avançada de l’època. Era qüestió de temps. Així, davant una invasió nazi imminent, l’administració Churchill va concebre la campanya Keep calm and carry on per tal de preservar la moral nacional (resiliència social). Aquells rojos cartells es desplegarien per tots els carrers de la capital britànica, com una mena d’intent desesperat de mantenir certa esperança en temps d’adversitat. Finalment, no van fer falta perquè els alemanys no van aconseguir doblegar els soldats britànics. I els cartells van tindre el destí dels projectes no consumats: l’oblit… fins al segle XXI.
Als anys quaranta, els ciutadans britànics havien de sumar davant l’amenaça militar (conflicte típic del segle XX); ara, tots junts hem de sumar davant l’amenaça biològica (conflicte típic del segle XXI).
Malauradament, hui el Regne Unit no ha estat responsable com llavors; clar, Boris Johnson no és l’home d’Estat que va ser Sir Winston Churchill, un dels herois de la II Guerra Mundial.
Fa vuitanta anys els nostres avantpassats van superar una amenaça mundial i ara, en la segona dècada del segle XXI, nosaltres també ho farem si sumem esforços internacionals. Junts guanyarem. Com als anys quaranta, com ara: Mantín la calma i continua endavant.
