Del divà estant (I)
CN | Eugeni Gregori-Climent
Hi ha creences – conscients o inconscients- que, per abocar-nos al deliri, ens són letals per definició. Com ara, creure’s que és veritat allò que desitjaríem que fóra veritat (1).La peça “Bourbouroche” del literat, Georges Courteline, citada pel filòsof Clément Rosset en “Lo real y su doble”, n’és una excel.lent il.lustració.
Breument. Bourbouroche ha instal.lat la seua amant, Adèle, en un xicotet apartament. Un veí d’Adèle advertix caritativament a Bourbouroche de la traició quotidiana de la qual és víctima. Adèle compartix el seu apartament amb un jove amant que s’amaga dins d’un armari cada vegada que Bourbouroche la visita.
Enfollit per la ràbia, Bourbouroche entra en l’apartament a una hora inhabitual i descobrix l’amant d’Adèle amagat dins de l’armari. A la ira de Bourbouroche, Adèle respon amb un silenci ple de fastigueig i indignació: “ Ets tan vulgar”, li diu al seu protector, “que no et mereixes ni tan sols la més senzilla explicació que de seguida li donaria a un altre si haguera estat menys groller que tu. Allò millor serà que ens separem”.
Bourbouroche, després d’admetre immediatament els seus errors i com de mal fonamentades estan les seues sospites, es fa perdonar per Adèle i, en acabant, carrega contra el veí, ara odiós calumniador.
Un volantí mental-espiritual suïcida, el de Bourbouroche, que, com tot procés, té unes etapes concatenades que, en aquest cas, podrien ser: a) Bourbouroche veu la traició d’Adèle i se la creu; b) veu la traició d’Adèle, però no se la creu; c) encara que veu la traició d’Adèle, creu que és inocent; i d) “ no sols creu que Adèle és inocent, sinó que també ho veu”.
Un volantí mental-espiritual, el de Boubouroche, gens estrany. El silenci carregat de fastigueig i indignació d’Adèle l’ha clavat en un dilema capciós, tot deixant-lo en una posició realment insostenible: malament si fa cas a la seua percepció de la realitat, perdrà Adèle – sense la qual ja no tindrà sentit la seua vida; malament si no en fa, entrarà en un túnel de difícil retorn, el de l’alienació. Tertium non datur (2). Per exemple, la metacomunicació (3). Adèle, amb el seu silenci carregat de fastigueig i indignació, la veta i la fa impossible.
Però seran la seua manca de dignitat i la seua hiperdependència d’Adèle les que, tot fent coneixement inútil de la traició d’Adèle, el precipiten a creure que és veritat allò desitjaria que fóra veritat: la seua inocència. És a dir, serà, en última instància, Bourbouroche qui opte pel deliri– una realitat irreal – per triar la companyia d’Adèle en comptes de la soledat i l’autonomia que el podrien portar a la salut mental i l’espiritual– sempre que s’ajuntara amb companyies sanes, és clar.
(1) La creença que és veritat allò que desitjaria que fóra veritat precisa per a materialitzar-se, evidentment, del coneixement inútil. Un concepte tipificat separadament pel filòsof, Clément Rosset i pel psicòleg, Abraham Maslow que vindria a ser una espècie de mecanisme de defensa amb què rebutgem la realitat, tot barrant el pas a la consciència a veritats perilloses per als nostres interessos, necessitats, desitjos i volicions.
(2) Tertium non datur: No hi ha una tercera possibilitat.
(3) La metacomunicació: el diàleg sobre allò que està passant.
