Aquest és el títol de la primera carta pastoral del bisbe Pere Casaldàliga, un text que el profeta dels pobres va escriure amb motiu de la seua ordenació episcopal, el 23 d’octubre de 1.971. Aquell mateix dia es va distribuir aquesta pastoral, on Casaldàliga donava a conèixer el moment que vivia la Prelatura, la seua situació geogràfica, econòmica i social i on el bisbe nascut a Balsareny denunciava les injustícies i l’explotació que patien els “posseiros”, els indis i els peons, causades per les grans empreses que estaven ocupant la regió.
Signada el 10 d’octubre de 1.971, hui fa 50 anys, i distribuïda el 23, dia de l’ordenació episcopal de Casaldàliga, primer bisbe de l’Església de Sao Fèlix, aquest text va ser publicat sense peu d’impremta ni editorial, degut a la repressió de la dictadura militar del Brasil i a les represàlies que podria desencadenar la publicació d’aquesta carta pastoral.
Testimoni creïble, bisbe que visqué amb els pobres i com ells, Casadàliga, (consagrat pels bisbes Fernando Gómes, de Goiâna, Tomás Balduino de Goiás i Juvenal Roira de Rubiataba), s’enfrontà als terratinents i es va fer solidari de la gent humil del Mato Grosso. El bisbe Pere es va comprometre amb la justícia, conscient, com deia la seua carta pastoral, que “el Vaticà II, Medellín, el Sínode de 1.971 i l’Evangeli (abans i sempre), no només coincideixen, sinó que també exigeixen aquesta acció obertament compromesa”.
El bisbe Casaldàliga “després de tres anys de missió en aquest nord del Mato Grosso, tractant de descobrir els signes del temps i del lloc, amb altres preveres, religiosos i laics, en la paraula, en el silenci, en el dolor i en la vida del poble”, amb motiu de la seua ordenació episcopal, va sentir “la necessitat i el deure de compartir públicament, a nivell nacional i en termes de consciència pública, un descobriment angoixós i urgent”.
Casaldàliga, fent-se menut es va fer càrrec dels menuts i dels últims. Ell somiava una Església més senzilla, més humil i més humana, i amb la seua vida va fer realitat una manera nova de sentir-se cristià i d’entendre l’Església.
Enterrat senzillament el 12 d’agost de l’any passat al cementeri dels indis karajà, al costat d’un gran arbre, a la vora del riu Araguaia, el bisbe Pere és encara hui una veu compromesa en la lluita per la justícia i a favor dels pobres.
Pere Casaldàliga va ser un bisbe de combat, que a Catalunya potser hauria estat empresonat per rebel·lió o sedició.
La pastoral del bisbe Casaldàliga, de 45 pàgines, anava seguida de 75 pàgines més de documents, on les víctimes de la dictadura narraven els fets que havien viscut, com amenaces, tortures o xantatges. Com digué anys més tard Casaldàliga, amb aquesta carta pastoral havia firmat la seua pròpia sentència de mort. La pastoral del bisbe Pere, estructurada en huit capítols, presentava la situació geogràfica de la Prelatura, la panoràmica socio-pastoral, el flagell del latifundi en les diverses parts de la Prelatura, l’explotació que patien els poseiros, els indis i els peons, la política social, amb una dura crítica a l’adulació als poderosos i l’actuació a fer per part de les comunitats cristianes.
Sensible als problemes dels pobles perseguits i represaliats, Casaldàliga deia: “Sóc català i això pot significar també una certa experiència de minoria viscuda en carn pròpia”
Enemic de les injustícies, l’estendard del bisbe Pere va ser la defensa dels drets dels indígenes i la denuncia valenta que va fer de l’especulació del govern brasiler a la selva amazònica.
La paraula del bisbe Pere Casaldàliga va ser sempre directa i profètica, lúcida, valenta i clara i per això el bisbe dels pobres és, encara hui, un referent en la lluita per la terra i una veu a favor dels pobles indígenes de l’Amazònia, esclavitzats pel poder tirànic.
Les paraules de Pere Casaldàliga, com ha dit l’exdiputat i periodista David Fernàndez, eren les d’una “utopia fèrtil”, pel seu compromís amb els més pobres del Mato Grosso.
Trobe, per altra part, molt encertat el que va escriure (Regió 7, 30 de juny de 2.021) Enric Badia, quan deia que el bisbe Pere Casaldàliga “descalç, va poder escriure utopies en una terra que li era nova, Sao Fèlix do Araguaia, la població on va alçar la seua humil nova casa episcopal de portes sempre obertes”, un lloc que “era el punt de partida de camins utòpics, de les seues causes i les seues lluites i de l’estimada teologia de l’alliberament”. Per això Pere Casaldàliga, com deia Enric Badia, “el bisbe amb barret de palla, és hui un personatge indiscutible en la història de la segona meitat del segle XX”. El bisbe Pere, fidel a l’Evangeli, va viure encoratjant la gent i buscant seguidors “per caminar cap a les seues utopies, cap a les utopies compartides, cap a horitzons que podrien ser per a tots, i que com a mínim ho eren per als qui menys tenien”.
Poeta de l’esperança i de l’alliberament, el bisbe Pere, el bisbe dels sense terra, “acollia cada persona amb una tendresa meravellosa, els seus problemes i els seus desitjos”, com ha dit Maritxu Ayuso. El contacte amb Casaldàliga va fer que Ayuso descobrira en ell, “un Pere donat als altres, als més empobrits de la terra i a Déu”.
Com ha dit el jesuïta valencià José Ignacio González Faus, el bisbe Pere Casaldàliga ha estat “el Joan de la Creu de l’Amèrica Llatina”, ja que va “unir dos aspectes importants de la Bíblia: la profecia i la poesia” i per això esdevingué profeta dels pobres i poeta de l’alliberament. Viure com Jesús de Natzaret, va fer de Pere Casaldàliga un home “pobre, lliure i profeta”, com ha dit Benjamín Forcano.
