D’aquesta manera definia l’escriptor Màrius Serra, la Pilarín Bayés, una dona admirable i alhora, senzilla. I Òscar Dalmau reblava el clau, afirmant que a la Pilarín, “sempre l’he vist somrient”. I és que el documental de TV3, “La Pilarín”, de Dani Feixas, el 22 de març passat, dedicat a aquesta gran ninotaire, ens va emocionar a molts. La senzillesa, la joia i la simpatia de la Pilarín, valien més que cent homilies de mossens. Enmig d’un món insolidari i ple d’odis, les paraules de la Pilarín, nascudes d’un cor net, i la seua mirada d’infant, amb uns ulls transparents i confiats, ens van fer molt de bé, ens van omplir d’esperança i ens van reconciliar amb la humanitat.
Enmig de tantes ruptures familiars, la Pilarín, una dona creient, recordava el seu marit, ja difunt, amb gratitud: “L’enyore molt” i per això donava gràcies pel fet d’haver envellit plegats tots dos, com una “cosa bonica”. Dona de fe, la Pilarín deia que la mort del seu marit va ser “una “despedida” alegre” i que aquell comiat, “em va donar més pau que pena”. Per això la Pilarín feia memòria de Sant Francesc, quan ens recordava que “la mort és una germana amiga”.
Però a més de ser una dona de fe, la Pilarín, “és la dona més solidària que conec”, es deia d’ella al documental. I encara, la humilitat d’aquesta gran dona, fins al punt que quan alguns detractors seus l’han menyspreat, i quan algú ha gosat dir que els seus dibuixos són un art “petit”, ella, que, amb senzillesa, es considera només una ninotaire, deia: “A mi no m’ofenia”. I lluny d’enorgullir-se pels seus 1000 llibres publicats, afirmava: “A mi tant me fa ser major o menor”.
Pels anys que ja té, deia amb tota naturalitat: “Hem d’acceptar el fet de fer-nos grans” i davant la possibilitat de deixar de dibuixar, afirmava sense cap mena de recança: “Pense que m’ho he de plantejar amb humilitat. Seria bonic saber-ho deixar”, ja que “em sabria greu passar-me de voltes”.
Dona creient, una filla seua deia: “A mi la figura de Jesús, la meua mare me l’ha descobert molt” i per això afirmava també de la Pilarín, que “és una de les cristianes més autèntiques que conec, molt compassiva, que intenta ajudar, intenta fer el bé”. A més, i malgrat que, als anys seixanta i setanta, no estava de moda entre els intel·lectuals anar a missa (i dir-ho, com va fer ella mateix al documental), la Pilarín deia: “Si puc hi vaig cada dia”, però no “com una obligació. Ho sent com un privilegi que tinc”.
Però el que, de segur, ens va emocionar més, va ser quan referint-se als seus fills, que, per dir-ho així, no són de missa, la Pilarín ens recordava que els deia: “No cal que tu cregues en Déu; el més important és que Déu crega en tu i Déu hi creu en la gent”. Per això, en la seua bondat, afirmava dels qui tenen un cor bo, encara que no vagen a missa: “Trobe que a aquesta gent, Déu se’ls mira amb molts bons ulls”, com el Pare de la paràbola, que va acollir amb amor el fill que retornà a casa.
En un món postmodern, on només hi compta l’eficàcia i l’eficiència, la mirada neta, el somriure sincer i la tendresa de la Pilarín, ens mostren que, com deia Pascal, “el cor té raons que la raó desconeix”. I per això la bellesa dels dibuixos de la Pilarín, sempre amb el somriure als llavis, arriben als menuts i també als grans.
Dona compromesa amb els Drets Humans i amb una Catalunya independent, que mai no s’amaga de dir el que pensa, a la Pilarín li escauen molt bé aquells versos de la cançó, “T’he conegut sempre igual”, de Raimon: “Els cabells blancs, la bondat a la cara, els llavis fins, dibuixant un somriure”.
I és que la Pilarín, una cristiana de veritat, amb els seus bellíssims dibuixos i amb la seua tendresa i calidesa humana, ens és testimoni d’alegria i d’esperança, enmig de tants neguits i de tantes baralles. Per això les seues paraules i el seu testimoniatge de dona creient i solidària, ens fan més bé que cent homilies de mossens.
La Pilarín és una dona decidida, treballadora i feminista, que podem descobrir darrere de les històries del seus dibuixos, tan entranyables.
“Déu hi creu en la gent”, ens deia la Pilarín en aquest documental. I és aquesta ninotaire que ens mostra, amb el seu somriure i la seua tendresa, la bondat d’aquest Déu que mira els homes “amb molts bons ulls”.
