CN | Eugeni Gregori-Climent
(Publicat a Levante- EMV, 27-5-2003)
L’increïble fenòmen de la formació de mites que serien venerables si foren antics.
Una remarca, aquesta, la de Lampedusa en “El guepard”, que li pot resultar familiar a un valencianoparlant. Per exemple, examinant aquests dos mites que indiquen la prevalença entre nosaltres de la mentalitat essencialista (1) sobre la sociolingüística:
- La suplantació de la nostra història sociolingüística real per la legenda mítica de la llengua (2).
- La creença que el discurs essencialista (1), tot i no frenar ni capgirar el nostre procés s’extinció, es la via lògica i natural per a normalitzar de la nostra comunitat lingüística.
Uns mites que com a tals, evidentment, no admeten cap qüestionament. Si els fets desmentixen els mites, pitjor per als fets –en podríem dir, tot parafrasejant la ironia del filòsof, Georg W. F. Hegel. I, és clar, per als qui els assenyalen per no voler caure en l’alienació, creguent-se representacions contràries a allò que demana la situació real.
I, de mites, una volta incorporats al sentit comú establert (3), a veritats absolutes que descartaran com a irreals/fantasies, qualsevol representació de la realitat provinent d’un altre sentit comú o sentit propi (4) alternatius que els qüestionen. Un tancament a pany i clau a la realitat que provocarà l’apinyament entorn els notables de la ‘causa’ i incrementarà el gregarisme (5) que junts a l’apel.lació a una coalició d’un enemic exterior o interior contra nosaltres, reforçaran l’Ordre Establert.
El discurs essencialista (1)(6), per tant, pretensions a banda, noo és en absolut un discurs apte per a construir una comunitat lingüística en peu d’igualtat amb les altres comunitats lingüístiques europees. El seu tret bàsic és, com el de certs argelins en la guerra d’alliberament d’Argèlia que es negaven a triar entre França i la revolució argelina, l’optar no optar. ni es decidix per acceptar definitivamen les normes d’ús dominants i per una transformació radical. És a dir, pretén substituir una el.lecció per una acumulació per a obtindre un impossible:els avantatges de pertànyer a dos opcions que s’autoexclouen entre sí. Una fantasia compensatòria i escapista, al capdavall, d’una realitat odiosa i insuportable.
En conseqüència, el discurs essencialista (1) no deixa de ser un discurs de pretensions i pretextos, còmplice amb l’Ordre Establert que ens exclou i centrifuga al qual que diu combatre, però que, tanmateix reforça. Un discurs, per tant, incapaç de generar una praxi alliberadora, com ara un moviment de no-violència que promoga la nostra normalització social i lingüística.
Per tant, sense la revolució sociolingüística per a viure amb dignitat en valencià com un europeu normal, és impossible eixir del cercle viciós en què estem atrapats i generar un de virtuós que ens permeta parar o invertir el nostre procés d’extinció. Contràriament, més ens valdria avançar ja la desil.lusió i el dol a nosaltres mateixa, a la nostra comunitat lingüística. Sense apostar, no es pot guanyar. I nosaltres, no ens autoenganyem, no hem apostat mai amb voluntat, decisió i coratge per la nostra normalització social i lingüística.
- La recuperació de la nostra personalitat com a poble diferenciat. El retrobament amb la nostra identitat. Som una nació…
- “(…) les Tres Etapes: un ‘Origen’ remot ii prodigiós,, una ‘Decadència´deplorable i un feliç ‘Retorn’ (…) Vore “Història inèdita de la llengua catalana”, revista Canigó, març de 1983 o Caplletra, 31 (març) 1997 ( aquesta última edició es pot trobar en Internet).
- El sentit comú consistiria, segons el sociòleg, Lluís Aracil, en creences – perquè les creences són en definitiva les maneres de destriar el real de l’irreal. El sentit comú establert consistiria enn les creences comunes establertes. Per exemple, la creença que el caràcter és una cosa innata que descarta que siga aprés.
- El sentit propi consistiria en les creences personals independents del sentit comú. Per exemple, que la intel.ligència és apresa malgrat que el sentit comú diga el contrari.
- Potser, hi haja una relació de causalitat circular entre el gregarisme i la nostra reclusió forçada o voilguda.
- Potser, hi haja una relació de causalitat circular entre el discurs essencialista (1) i la situació minoritària (7).
- Vore “L’obsessió per la identitat com a símptoma”, Eugeni Gregori-Climent, Castelló Notícies.
( Aquest article és el mateix que el publicat al Levante EMT, 27-5-2003, però revisalt per a Castelló Notícies)
Ciutat de València, a 28-I-2025
