PUBLICITAT

 

Rellegir Soler i Estruch en el dia del seu natalici

Hui 9 de maig, en una casa del carrer Sants de la Pedra naixia en 1912, l’escriptor Eduard Soler i Estruch. El millor homenatge que podem fer-li en el dia del seu aniversari és rellegir els seus textos. 

L’any 1961, la Comissió Municipal de Festes va designar Eduard Soler i Estruch per a fer de mantenidor dels VI Jocs Florals. Per al tradicional programa de festes va escriure un “Pregó” del qual vos oferim a continuació alguns fragments. L’acte inaugural de les Festes es va celebrar al Califòrnia el 30 de setembre. Un cronista anònim va escriure: “No ha habido, y lo decimos bajo nuestra exclusiva responsabilidad de redactores de esta revista anual, otro canto a Castelló más tierno, bello y poético que el discurso del que entresacamos unos párrafos. Este canto tuvo lugar el 30 de septiembre de 1961, y fue obra de un hombre nacido en el “carrer dels Sants”, y en el sillón de oro, como representante de la mujer castellonense, estaba sentada y escoltada por los maceros, una reina verdaderamente hermosa” [Pepita Franco Soro]. Podeu trobar una còpia del parlament a la Biblioteca Pública Municipal. F. Xavier Martí.

Eduard Soler i Estruch

Pregó

Castelló de la Ribera, una de les millors entitats de població entre totes les hagudes en aquestes terres creades per la Providència només perquè el nostre Xúquer tinga un bon llit a l’hora de morir en la Mar ampla…

[…]

PUBLICITAT

Amb passió febrosenca i desbocament del cor i ficant al desig de posseir-les tot el voltatge de l’esperit, estima Castelló de la Ribera les terres del seu terme. I al trenc de l’alba se’n va a vore-les cada dia, per esplugar-les de males herbes, per pentinar-les a cavallons, per corbar-se damunt d’elles i sentir-ne de prop l’alenar amorosit a l’ensems que s’ompli les mans amb el polsim de la rosada…, que és plor del goig amb què la terra paga les carícies que li fan tots aquells qui bé la volen.

És d’aquesta forma com estima les terres del seu terme Castelló de la Ribera; un poble que s’ho ha fet tot ell, sense demanar cap ajuda aliena i abocant a les seues mampreses la ferma voluntat d’arribar-hi una mica més enllà de les seues possibilitats. I és que, per a remei de possibles calamitats, ja ha sabut ben bé triar-se Castelló una Verge dels Dolors; uns Sants de la Pedra perquè li protegixquen les collites; i un Santíssim Crist què és sempre disposat a realitzar, en benifet de Castelló, el més impossible prodigi que puguen demanar-li tots els cors que en Ell de veres confien.

[…]

Poble tradicional on els hi haja, ha sabut comprendre, però, que esser tradicional, no significa de cap de les maneres una desconsiderada estima per qualsevulla venerabilitat corcada i rebutjable. I és per aquest motiu per què ha sabut conservar i dignificar aquelles que s’ho valen, sense menysprear, però, totes aquelles innovacions que cal tindre ben en compte… I ha estat la primera població de la Ribera en organitzar la lluita eficaç contra les, fins no fa molt, terribles pedregades, i una de les primeres a utilitzar els serveis de l’aviació per a polvoritzar els seus arrossars, i una de les poblacions capdavanteres en lluitar amb sortosa fortuna contra el terrible “cucat de l’arròs”…

Entrega Guardó Síndic Pere Calp a Eduard Soler i Estruch – Castelló 24 d’abril de 1998

Tradició i modernitat, sàviament dosificades, han constituït, ara i adés, el peculiar mode d’esser d’aquest magnífic Castelló de la Ribera. I en visitar la població, podreu vore tot aquell qui arribe, a més del seu antic nucli urbà, tot ell ben ple de carrers de traça simpàtica i òrfens de cap monotonia, el Castelló nou que va escampant-se més enllà del nucli primitiu, amb aquells carrers més rectes que un fil i unes mançanes perfectament esquadrades

Vorà, a l’ensems que unes edificacions tan atrevides de línia com discutibles de gust, l’equilibrada traça de l’actual edifici de l’Ajuntament, ocupant el mateix lloc on hi hagué un convent, i al que, de menuts…, qui més qui menys ha tingut la sort d’anar a donar lliçó amb un cató de quinzet baix del braç…

Vorà un campanar medieval… Potser el campanar de més valenta personalitat entre tots els haguts a tot l’ample de les terres de la nostra Ribera; rogenca de postes de sol la noble pedra venerable, tot ell vibració sonora quan recull i amplifica el cant de les campanes que, al llarg dels segles, han anat escampant el goig i el dol del viure de Castelló…

I, a més de vore una horta meravellosa —”la més bonica del món”, al dir del rei en Jaume— i uns horts de tarongers que fan puntelletes al més alt de les muntanyes del terme…, només per assabentar-se com el Xúquer, ajudat pel riu d’Albaida va abraçant les terres, podrà tractar i conéixer la gent efusiva i simpàtica que les treballa.

Foto portada: L’església i el campanar, en una fotografia dels anys 60.
Fotografia de Luis B. Lluch Garin

L’església i el campanar, en una fotografia dels anys 60. Fotografia de Luis B. Lluch Garin.
- PUBLICITAT -