- PUBLICITAT -

POCN | Vicent Ventura

Per molt que estiga mal dit això de “Barjoles”, en Castelló s’anomenaven així popularment. El seu nom correcte: Batzoles, o Matraques, o Maçoles, o Carraques, o Carraus. També hi ha models de mà a més de les grans destinades als temples, i moltes formes i models diferents.

El final de la Quaresma inclou el començament de la Setmana Santa, que s’inicia el Diumenge de Rams. Se celebra en ell l’entrada de Jesús a Jerusalem, i en la missa de celebració el capellà repartia als feligresos rametes d’olivera. Després va arribar l’ús de les rames de palmera, el blanquejar-les, el trenar-les, fins que arribara la competència entre les classes mes acabalades i les “forces vives” per a veure qui tenia millor palma i amb millor treball artesanal.

Realment, la benedicció de rams d’olivera o de palmes, formava part de les creences populars en les propietats màgiques d’estes, i que formaven part de les celebracions primaverals ancestrals anteriors a la tradició cristiana. Fins fa bé poc, la gent guardava tot l’any els rams beneïts d’olivera, i en cas de tempestat, cremaven una part d’ells a la porta de casa perquè la dispersara. Les rames de palmera s’acostumava a posar-les en l’exterior de la casa, balcons i finestres, per a protegir-la de les desgràcies.

Junt amb la benedicció dels rams, hi havia una altra tradició primaveral destinada a la protecció dels llauradors, les seues terres i els seus bestiars, la “Salpassa”, basada en la tradició purificadora i preservadora de la sal i l’aigua, que allunyaren els mals records de l’hivern i en l’obertura de les cases a l’aire lliure per a acollir la brisa renovadora de la primavera. El seu sentit era la renovació de la força vital de la casa, la protecció del santuari familiar i la purificació de tot el que puga assegurar la supervivència de la família.

Solia fer-se el Dimecres Sant encara que el Ritual Romà el mana per el Dissabte Sant, i era tot un ritual cerimonial que es preparava per endavant a casa per l’ama, i en l’església pel rector. A l’entrada de casa, es posava una tauleta altaret coberta pel més bonic dels cobertors de la casa, amb un gran gerro de flors blanques, un ciri o un parell de candeletes davant d’una imatge sagrada de devoció familiar, un recipient amb aigua, un altre amb sal, i un platet amb presents que s’oferien al capellà, generalment una dotzena d’ous, i en molt escasses ocasions, diners.

Salpassa en Albalat

Vestit amb “roquet i cassulla”, portant el salpasset i una creu, i acompanyat pels escolans amb una cistella per als ous i una bossa per als diners, una altra per a la sal, i unes campanetes per a anar anunciant la seua arribada.

El sacerdot saludava amb les paraules del ritual a l’entrar en cada casa,”La pau del Senyor a esta casa, i a tots els ací presents”, alhora que un acòlit mesclava la sal i l’aigua beneïdes de les que era portador amb què l’ama de casa hi havia disposat en l’entrada de la mateixa, l’altre acòlit, arreplegava els obsequis depositats sobre la taula. Després, el rector es despedia i es dirigia a la casa següent.

Però el més escamós de la Salpassa era l’acompanyament popular de la xicalla que, avançant-se a la comitiva, colpejava amb les seues xicotetes maces de fusta portes i finestres, voreres i sol, més que entonant, recitant simples melodies de variat i estrambòtic contingut pel que desfilaven personatges locals, sense quedar fora de perill de les mateixes ni el rector ni l’escolà.

Ous a la pallissa,
ous al ponedor,
bones massades al senyor rector,
ous ací,
ous allà,
bones massades a l’escolà.

Batzola de Quatretonda

Com s’arreplegaven una barbaritat d’ous, s’acostumava a vendre’ls als forns del poble, als que els venien molt bé per a fer les mones de Pasqua. La sal i l’aigua beneïdes, s’utilitzaven per a fer l’aspersió de les habitacions de la casa, també es bevia l’aigua i se li donava a beure al bestiar per a afavorir la seua fertilitat, i algunes dones guardaven part per a la pila de la tauleta de nit, per a signar-se abans d’anar al llit.

La missa del Dijous Sant era la més important de l’any, la de la institució del Sagrament de l’Eucaristia. La reserva del Santíssim en el seu Sagrari, acompanyat baix pal·li amb el cant del Tantum ergo… , ascendint l’escalonat Monument, replet de ciris i flors, donava pas al silenci sepulcral observat fins al moment de la Resurrecció, només interromput per les matraques, carraus i batzoles que feien sonar pels carrers els xiquets per a avisar a la celebració dels oficis divins en la parròquia. Després de el rés de les set estacions i la vetla nocturna davant del Monument, amb els primers rajos de sol eixien els fidels cap a la muntanya calvari entre càntics i resos per a celebrar les catorze estacions del Viacrucis que recorden la passió i mort de Crist.

Batzola a la Catedral de Tortosa

Des del matí del Dijous Sant, quedava prohibit treballar, cantar, ballar, practicar esports o fer música. Fins a les campanes de les esglésies emmudien. Les cases deixaven uns dels dos fulls de la porta tancat en senyal de dol. Era general el sentiment de tristesa i respecte, escenificat pel silenci, en record de la passió i mort de Crist. La saviesa popular dia que en este període les campanes dejunen com els hòmens.

Només es trenca este silenci devot amb els ritus d’expulsió de mals esperits, consistents a fer tant de soroll discordant com siga possible, sonant cassoles, llandes, pots buits, o fent sonar matraques, carraus i maçoles, i les batzoles de les esglésies. Són els Renous de Setmana Santa.

Carrau o Carraca

Durant el període d’arreplegament de les campanes en el seu dol, s’empraven les barjoles quan era necessari avisar dels actes litúrgics. No eren un instrument de forma definida. En cada lloc, eren de fet diferents, en forma de grans creus, làmines de fusta que vibren per efecte d’un molinet giratori, rodes de maces que colpegen taules, etc. Només eren un instrument de fusta compost de diverses peces articulades que al moure’s colpegen entre si produint un so sec i estrident.

Només s’utilitzaven a Espanya, de tot l’àmbit Cristià, i una mala interpretació de les resolucions del Concili Vaticà II va fer que moltes d’elles fossen abandonades i sense ús, com les de Castelló, altres van ser cremades o destruïdes d’altres maneres. Hui s’intenta recuperar la tradició, i en molts pobles s’estan restaurant o reconstruint. Jo no recorde haver sentit sonar mai les del nostre campanar, situades en el primer arc de la cara que mira en direcció al centre del poble. Crec que encara estan al seu lloc.

Maçoles

Amb la silenciosa processó del Sant Enterrament del divendres, només interrompuda pel cant del Miserere, culminaven els actes de la Setmana Santa. L’endemà, Dissabte de Gloria, el ritual de la benedicció de l’aigua i el foc, les lletanies i la resta de l’ofici, el cant del Gloria indicava la Resurrecció de Crist; totes les campanes de l’Església i el campanar, la de l’Ermita, pareixien embogir d’alegria; com si tot tornara a renàixer; les dones agranaven els carrers, es feia neteja general, tots anaven a les fonts a llavar les seues cares i mans en un clar simbolisme de renovació; pels carrers s’escampava el perfum de les mones, dolços i variatda rebosteria que, en un constant anar i vindre, portaven les dones en la post sobre els seus caps per a coure-les en el forn del poble; tot eren preparatius per a l’alegria de la celebració de la Pasqua, amb variats càntics infantils.

Matraca

Xinxes marranxes,
eixiu del forat,
que el nostre Senyor
hi ha ressuscitat…

El Diumenge de Pasqua, amb els primers rajos del sol i alegres semblants, la processó de l’Encontre iniciava els festejos. Les dones, acompanyant la Verge Dolorosa, coberta amb negre manto, eixien de la parròquia per un carrer, mentres els hòmens seguien la imatge de Crist per un altre per a trobar-se en la plaça. La Mare de Déu era desposseïda del seu manto i apareixia vestida de blanc amb rostre radiant d’alegria; el cant dialogat entre ambdós grups del ‘‘Regina Celi laetare. Alleluya…”, la traca, el volteig general de campanes, i els càntics de resurrecció de tornada al temple, preludiaven un dia de gran festa.

Ous, ous,
bones pasqües
bon dijous.
La gallina lloca,
cova en la cassola,
cou el ponedor.
Bones garrotades
al senyor rector…!!!

I, a partir d’ací, l’aspecte profà de la Pasqua estava servit.

Temps era Temps…
El Grill de la Memòria.
Font de l’article: Memòries de poblet

Per Vicent Ventura

- PUBLICITAT -