Només pel fet d’haver-se manifestat el 20 de setembre de 2017 davant el Departament d’Economia, els líders independentistes Jordi Cuixart i Jordi Sànchez són a la presó des de fa més de dos anys. Acusats (i empresonats), perquè segons la “justícia” de l’estat espanyol havien comès un delicte de sedició, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez continuen, encara, privats de llibertat. I això que Amnistia Internacional denuncià la vulneració dels drets dels dos Jordis. I és que quan un estat criminalitza la protesta i la dissidència, té un problema de falta de cultura democràtica.
Per altra part, molts dels qui van anar a votar l’1 d’octubre de 2017, van rebre els colps de porra de la Policia Nacional i de la Guardia Civil, per un fet tan “greu” com posar una papereta dins d’una urna. Aquells que van ser colpejats per les forces i cossos de seguretat, van patir els colps de porra d’uns agents que havien arribat a Catalunya (amb la intenció d’impedir el referèndum), animats per una consigna indecent, perversa i sinistra: “A por ellos”. Però van ser molts els catalans que van predir que la violència soferta pels qui vam votar l’1 d’octubre, es podia repetir a l’estat espanyol, davant una altra protesta, ni que siga pacífica (com ho va ser el 20-S i l’1-O), que no agrade el govern espanyol.
I així ha passat. El dimecres 29 de gener, a la ciutat extremenya de Don Benito, les forces i cossos de seguretat van apallissar els llauradors que es manifestaven (com ho van fer els catalans el 20-S) per protestar per la situació de marginació que viu el camp extremeny. La policia va carregar (com l’1-O a Catalunya) contra milers de llauradors que denunciaven a Don Benito, la discriminació que viuen els treballadors del camp, que defensen tindre un treball i un futur digne. Dirigents i llauradors de COAG, UPA-UCE i Asaja-Càceres, van rebre, a les portes de la Institució Ferial d’Extremadura, la mateixa “medecina” que van tastar molts catalans l’1-O. El ministre Luis Planas i el president de la Junta d’Extremadura, que visitaven aquest recinte ferial, van vore com els llauradors eren apallissats, quan només demanaven solucions a la crisi que viu l’agricultura extremenya, amb preus de misèria.
No sé si els 5000 llauradors concentrats a la porta del recinte firal seran acusats de sedició, ja que també formaven un tumult o una reunió tumultuària, com va qualificar la justícia espanyola la concentració del 20 de setembre de 2017, i que va ser la causa per la qual Jordi Sànchez i Jordi Cuixart van ser acusats i empresonats pel delicte de sedició.
El més sorprenent de tot, és que el PP d’Extremadura ha demanat la dimissió de la Delegada del govern espanyol, “per ordenar càrregues policials” contra els llauradors extremenys, quan a Catalunya, el PP (i Cs) va aplaudir l’actuació de la policia que va tractar els ciutadans que votàrem l’1-O, a colp de porra. Però el més significatiu serà vore si els dirigents de les organitzacions agràries seran acusats per la justícia espanyola de sedició, ja que el paral·lelisme que hi ha entre aquests llauradors extremenys “revoltats” i Jordi Sànchez i Jordi Cuixart el 20-S, és molt semblant. L’única diferència, i això em fa pensar que els representants agraris extremenys no seran acusats de sedició, és que aquests no qüestionaven la unitat d’Espanya. Amb tot, l’aspecte “tumultuari” era el mateix a Don Benito, el dimecres dia 29, que a Catalunya el 20-S i l’1-O.
Els qui es pensaven que els colp de porra, amb els quals els “Tercios de Flandes” ens van obsequiar l’-O, s’acabarien a Catalunya, estaven ben equivocats. Per això els demòcrates de l’estat no haurien d’haver mirat cap a un altre costat, ni tampoc no haurien d’haver callat, sinó que haurien d’haver denunciat la violència de les forces de seguretat, una violència que no s’acabava a Catalunya, com hem vist ara. Els colps de porra contra els qui vam votar l’1-O, hauria d’haver fet que els ciutadans espanyols hagueren protestat per eixa violència policial a Catalunya. Però no ho varen fer, sinó que es van inhibir del problema, com si algun dia no els haguera d’afectar a ells (com ara s’ha vist). Per això en aquests moments va molt bé recordar el poema del pastor luterà i premi Nobel de la Pau, Martin Niemöller (1892-1984), un text atribuït indegudament a Bertolt Brecht, i que diu així:
“Primer van anar contra els jueus,
però jo em vaig quedar tranquil perquè jo no era jueu;
després van anar contra els comunistes,
però jo em vaig quedar tranquil perquè jo no ho era;
van anar contra els intel·lectuals,
i jo em vaig quedar tranquil perquè jo tampoc ho era;
després van anar contra els periodistes,
i jo em vaig quedar tan tranquil perquè jo tampoc ho era;
fins que un dia van anar contra mi,
però aleshores ja era massa tard”.
Primer vam ser els votants de l’1-O i ara ho han estat els llauradors d’Extremadura i els d’Andalusia. I demà? Callar no és la solució. I la pretesa “neutralitat”, políticament correcta, d’aquells que miren cap a un altre costat, tampoc no ajuda en res (sinó tot el contrari), a cercar un camí per trobar solucions als problemes nacionals o socials que patim els ciutadans. Els catalans, els valencians i illencs, des de fa segles, i els de l’estat espanyol.
