L’alçament es va iniciar poc abans a València conseqüència del malestar pel nou reclutament de les milícies
CN | Diarilaveu.cat | Sebastià Carratalà
El 17 de setembre del 1801 va esclatar una revolta camperola a València, Catarroja i Alberic, que es va escampar de seguida arreu del País Valencià, sobretot a l’Horta, la Ribera i la Vall d’Albaida, i ha passat a la història amb el nom de «l’avalot de l’any u».
El moviment tenia el suport de la burgesia i els artesans del Cap i casal, enemistats tradicionalment amb l’aristocràcia. A la ciutat, el mes d’agost, es va iniciar la insurrecció a conseqüència del malestar pel nou reclutament de les milícies. Però el conflicte venia de lluny, quan el rei Felip III va expulsar els moriscos valencians, l’any 1609, i va repartir les terres entre la noblesa.
L’entramat de monopolis, rendes diverses i control polític coartava la lliure iniciativa de llauradors, comerciants i artesans sense relacions de privilegi amb l’administració senyorial. Unes càrregues molt dures i, més encara, quan hi havia males collites. Per això, aquell any com a conseqüència dels alts preus del blat i una pèssima collita d’arròs, es va desencadenar un ampli moviment llaurador que es negava a pagar els drets senyorials (excessivament abusius en alguns casos).
A causa d’aquestes condicions duríssimes, aquell dia els jornalers eixiren al carrer, picaren els escuts de les cases senyorials i proclamaren la revolta amb l’ordre «que ningú pague el dret de senyoria sota pena de la vida».
Els primers pobles que s’hi van sumar van ser Catarroja (l’Horta Sud) i Alberic (la Ribera Alta). Els dies següents els van seguir altres localitats de l’Horta, com ara Silla, Beniparrell i Alcàsser, i riberenques, com ara Beneixida, Alcàntera, Càrcer, Guadassuar, Alginet, Benifaió, Senyera, Benimodo, Carlet, Tous… El 24 de setembre s’hi van afegir Llombai, Catadau, Alfarb i Antella. També es van rebel·lar a Alboraia (l’Horta Nord), Sagunt i Estivella (el Camp de Morvedre), l’Alcora (l’Alcalatén), Otos (la Vall d’Albaida), Llocnou d’en Fenollet (la Costera), entre altres llocs.
En aquest context, va aparéixer el personatge imaginari de Pep de l’Horta, que encarnaria el líder de la revolta i que alhora es va convertir en un símbol i un crit de guerra contra els privilegis nobiliaris. Però els historiadors ens informen que, en realitat, els avalots foren promoguts per «gent de perruca i polvos, amb cinquanta mil pesos d’hisenda», com va declarar un jornaler d’Alberic, testimoni directe dels fets.
L’exèrcit es va mobilitzar el 27 de setembre i va fer una crida que oferia 1.000 ducats per Pep de l’Horta (recompensa que va fer que alguns homes s’infiltraren i traïren els caps de la revolta). La noblesa va pressionar l’Audiència de València perquè perseguira seriosament els líders amb una forta repressió, ja que prompte van comprendre que Pep de l’Horta era un símbol i cap persona real.
Davant la presència de l’autoritat, tot va anar tornant a la normalitat, encara que en algunes viles es van resistir i es van produir nous brots de rebel·lió a començament d’octubre.
Els avalots van acabar amb sis execucions i una quantitat indeterminada d’empresonats.
Fonts: Josep Franco, «Qui dia passa, any empeny – 17 de setembre», Diari La Veu, 2018 / Vicente Sanz-Viñuelas, «Quan sonà el caragol. La revolta antifeudal de 1801», Actualidad València, 2021 / Viquipèdia
