I l’Evangeli de Sant Lluc continua així el text que encapçala aquest article: “hem fet només el que havíem de fer” (Lc 17:7-10). Són les paraules que Jesús digué als deixebles, perquè evitaren (i hui evitem també nosaltres) gloriar-nos després d’haver complert els deures que fem.
Dic això perquè molts cristians s’han estranyat que el president del govern espanyol haja agraït (com ha de ser) la tasca que en aquesta pandèmia fan els hòmens i les dones que treballen en activitats considerades essencials i pel contrari no haja tingut cap paraula d’agraïment per a les activitats que fa l’Església. I és que el Sr. Pedro Sánchez ha donat les gràcies als metges, farmacèutics i infermers, als membres de protecció civil, als transportistes de mercaderies, a l’exèrcit, al personal de neteja, a les forces de seguretat, als propietaris de botigues d’alimentació i d’estacions de servei i als treballadors que tenen algun establiment de productes considerats de primera necessitat. Però com dic, el president del govern espanyol no ha dedicat ni una sola paraula per agrair el servei que fa l’Església en aquests moments tan difícils.
Cal recordar que l’acció assistencial de l’Església davant la pandèmia del Covid-19, és encara més present aquests dies. Per exemple, Càritas no ha deixat de subministrar aliments a les persones més necessitades. A més, Càritas ha assignat un milió d’euros per pal·liar l’emergència sanitària i social provocada pel Covid-19. També hi ha, per part de diversos bisbes (entre ells el de València i el de Sogorb-Castelló i els d’Àvila, Barbastre, Bilbao, Burgos, Ciudad Real, Ciudad Rodrigo, Sevilla, Granada, Lugo, Palència, Còria-Càceres, Mèrida-Badajoz, Ourense, Santiago o Valladolid) l’oferiment dels espais eclesials, seminaris o cases d’exercicis, per acollir persones que no tenen llar o també malalts. O els milers de mascaretes que estan cosint les monges contemplatives. O encara, l’assistència dels capellans d’hospitals, amb una tasca tan important com escoltar i encoratjar els malalts que demanen un acompanyament espiritual i emocional, ja que amb la seua mirada i la seua paraula, acompanyen amb afecte els qui es troben en els seus últims moments de la vida. Les viseres amb impressora 3D que fan diverses monges de Huelva. O els Amigonians que en el seu Seminari de Godella, acullen i donen una assistència integral a persones en situació de vulnerabilitat. O encara les diòcesis, com Barcelona i Vic, que proporcionen menjar perquè les persones més vulnerables se’l puguen emportar a casa.
Davant la ingent acció social de l’Església, moltes persones troben injustificada l’absència, per part del president Sánchez, d’unes paraules d’agraïment per la tasca assistencial dels cristians que fan costat als afectats pel Covid-19. Certament que no hauria estat gens malament, que el president del govern espanyol haguera tingut una miqueta de sensibilitat pel treball, moltes vegades abnegat, dels cristians. Però hem de recordar que Jesús a l’Evangeli ens demana fer les coses bé, sense esperar cap recompensa ni cap agraïment. Per tant, com diu el títol d’aquest article, quan fem el que hem de fer, hem de ser conscients que “som servents sense cap mèrit”, ja que “hem fet només el que havíem de fer”.
A més, el capítol 25 de Sant Mateu ens convida a donar pa als qui no en tenen, a vestir els despullats, a visitar els malalts i els presos i a fer-ho perquè en tots ells veiem el Crist, sense esperar res a canvi.
La tasca assistencial tan important de l’Església, ara i sempre, és el servei als germans necessitats, per tal d’alleujar els qui sofreixen, per consolar els entristits, per eixugar les llàgrimes dels qui ploren, per acompanyar els qui estan sols o de dol. I després de fer tot això, els cristians, sense esperar res a canvi, hem de ser conscients que “som servents sense cap mèrit”, perquè “hem fet només el que havíem de fer”. Ací hi ha la grandesa de l’Església: estimar amb sol·licitud i ajudar els qui ho passen malament, ara amb el Covid-19 i sempre, amb generositat envers els qui viuen en la precarietat i en la pobresa i sense esperar res a canvi. Només cal recordar les paraules d’encoratjament que hui ens adreça també a nosaltres, Jesús: “Qui done beure a un d’aquests, a títol de deixeble, ni que siga un got d’aigua fresca, vos assegure que no perdrà la seua recompensa” (Mt 10:42). Això és el que ens conforta i ens anima per fer el bé a tothom, sense esperar ara, res a canvi, ja que el més important per a nosaltres és el manament de l’amor.
