Les tradicionals reunions familiars de les darreres dates, tan entranyables com inevitables, són una inestimable ocasió per a l’observació antropològica. Sopant i gaudint de la nombrosa companyia, vaig observar una situació desconcertant —a pesar de ser possiblement molt habitual— a una taula familiar de Nadal. Així, en algun moment del copiós sopar, crec que entre els gambons i els omnipresents patés, ens vam enrocar els mascles, empardalats en plena tertúlia, en un extrem de la taula. I, inopinadanent, com un ritual molt antic, ineludible, les femelles van quedar relegades a l’altre extrem del menjador, amb tots els xiquets, “a les seues coses… femenines?”
D’alguna manera natural, espontània, no forçada va tindre lloc la segregació de sexes. Cultural, social, o pot ser una resposta biològica com a mamífers “superiors”, no ho sé. Persones heterogènies, diferents totes, però amb un vincle atàvic i determinant que ens reorganitzava com a dones/homes.
Com ja sabem, els denominats “micromasclismes” o les situacions sexistes mínimes però constants estan presents, és clar, força imbricats a la nostra societat, sobre tot a la població masculina, però també a la femenina. Molt sovint no siguem conscients d’aquestes discriminacions diguem-ne de baixa intensitat que condicionen el nostre pensament grupal, no sé si de forma innata com a homo sapiens o fruit d’una conducta adquirida durant generacions de masclisme al llarg de la història.
La discriminació es dóna, tot i que molt menys que fa unes dècades, en la criança dels fills, en el treball, en moltes situacions quotidianes. I, en els casos més extrems, en el context de la violència de gènere, apleguem malauradament a la violència sexual o a l’assassinat de dones per part d’homes, o siga, l’uxoricidi.
Obviament, la qüestió no es redueix a la dona que te a l’home com al responsable de tots els seus mals, no és una dicotomia homens vs. dones. Es tracta, senzillament, de males bèsties no adaptades per a cohabitar en aquesta societat —d’ahí el plantejament ideològic de la cadena permanent revisable inclús entre gent d’esquerres—. Patim una epidèmia social que haurem de solucionar entre tots i totes, tot i que no és una tasca gens fàcil.
La responsabilitat és col·lectiva, no solament de la classe política —del consens de TOTS els partits polítics—, sinó de tota la societat, on dones i homes deguem superar i resoldre les situacions sexistes, els xicotets micromasclismes que acaben sembrant la discriminació del dia a dia en tots els àmbits. Deixant actituds acomodatícies, prenguent la iniciativa, significant-nos. Jo mateix entone el mea culpa. Deuria haver senyalat la situació que es va produir durant una llarga estona, entre els gambons i els patés, tractar de trencar un mur —invisible?— entre dos grups clarament diferenciats de sexes que assumien rols tradicionalment establerts. Val, per què no ho vaig fer?
